El 28 de febrer de 1986, quan faltava poc per a la mitjanit, el primer ministre suec, Olof Palme, rebia un tret a boca de canó en ple centre d'Estocolm. Palme havia anat al cinema amb metro i sense escorta amb la seva muller, Lisbet Palme. Allà s'havien trobat amb el seu fill Marten i la seva promesa. En acabar la projecció, es van acomiadar i van decidir tornar a peu. Va ser aleshores quan algú li va disparar i va fugir sense que ningú no li ho impedís. La nit del 28 de febrer de 1986, estranyament, no va funcionar cap sistema de seguretat ni es van bloquejar les sortides del país. L'homicida es va volatilitzar.

Un pacifista amb molts enemics
El crim va prescriure el 28 de febrer de 2011, 25 anys després de l'assassinat, sense cap tancament. En tot aquest temps tan sols es va detenir, poc després del crim, una persona, Christer Pettersson, un alcohòlic i toxicòman. Lisbet va reconèixer Petterson com l'home que va disparar al seu marit, però va ser absolt per falta de proves. S'ha especulat molt davant l'enigma de qui va matar Olof Palme i per què. Tot i que primer es van seguir les pistes iraniana i kurda, per a alguns l'assassí va ser enviat pels serveis secrets de la República de Sud-àfrica, ja que el polític suec va ser un lluitador acèrrim contra l'apartheid. D'altres apunten que els autors intel·lectuals del crim haurien estat membres de la CIA o dels serveis secrets anglesos, ja que Palme era força bel·ligerant amb la política neoliberal de Reagan i Thatcher. La darrera conjectura assenyala Robert Thieme, exdirigent del grup paramilitar xilè Patria y Libertad. Thieme era en aquell moment el gendre de Pinochet, i Palme era un opositor actiu del seu règim.

Va ser, doncs, una figura controvertida: va criticar ferotgement els EUA per la guerra de Vietnam, va defensar l'OAP, Fidel Castro i els moviments antiimperialistes del Tercer Món, va condemnar dràsticament les dictadures i va ser un gran defensor del pacifisme. Difícilment el crim serà mai aclarit. Tan sols la confessió d'algun penedit podria resoldre l'enigma de qui i per què va matar Olof Palme.

La mala fortuna del novè emperador asteca, Moctezuma II, va començar el novembre de 1519, quan Hernán Cortés va desembarcar a les costes del seu vast imperi. Moctezuma, que mai no havia vist un cavall, astorat, estava convençut que Quetzalcóatl, el déu de la saviesa, havia desembarcat a l'actual Mèxic. Segons la creença dels pobles asteques, Quetzalcóatl s'havia enfrontat al déu de la guerra, Huitzilopochtli, i havia marxat cap Orient prometent que tornaria l'any asteca de Ce Acatl, és a dir, el 1519.

Moctezuma va rebre Cortés i els seus homes com si fos una deïtat amb el seu seguici, amb tots els honors, i els va curullar de regals. Lluny de reaccionar amb agraïment davant la càlida benvinguda, els castellans, que no els feia gaire gràcia que la seva vida depengués de la voluntat de l'emperador, van fer-lo presoner. Volien que fos un mer titella, tenir-lo sotmès i mantenir-lo en el poder tan sols de manera simbòlica. Va ser tota una humiliació per al poble asteca i per als habitants de la capital, Tenochtitlán, que aleshores era cinc vegades més gran que Madrid.

El juny de 1520, durant la festa de Toxcatl, milers d'asteques, desarmats i abillats amb plomes i joies, es van reunir a la plaça de la ciutat. Els conqueridors els van massacrar de manera brutal. L'aristocràcia asteca es va enardir, va deposar l'emperador i va nomenar successor el seu germà, Cuitlahuac, que va liderar la revolta contra els estrangers. Van ser cinc dies de violents combats. Desesperat, Cortés va voler negociar per tal de poder sortir de la capital, però quan Moctezuma es va dirigir a la multitud va ser lapidat. Va morir tres dies després.

Asteques o castellans?
El que és un enigma és si el que va provocar la seva mort van ser les pedrades del seu poble o dels castellans. Les tropes d'Hernán Cortés van fugir a la desesperada i molts soldats castellans van morir en el que més tard es va batejar amb el nom de ‘la noche triste'. No va ser, però, la batalla definitiva. El 1521, Cortés va tornar i va reconquistar Tenochtitlán. La ciutat va ser devastada, incendiada i coberta de cadàvers.

L'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Otó III va ser víctima d'una vídua enfadada i ferida. Estefania havia vist com Otó III havia fet executar el seu marit, Joan Crescenci, i tenia ànsia de venjança. Quan l'emperador va ornar del seu pelegrinatge al mont Gargano, la vídua va trobar la manera d'aproximar-s'hi, va guanyar-se la seva confiança, el va seduir i el va emmetzinar. No va ser gaire difícil, la vídua era una dona molt bella.

...o va ser la malària?
Una altra versió, però, assegura que Otó III va morir d'una malària que hauria agafat als pantans de Ravenna. Fos un verí o la malària, l'emperador no va tenir una mort plàcida. Otó III va anar-se'n enmig de grans dolors el 23 de gener de 1002. Pocs dies després, els seus soldats van traslladar el seu fèretre a Alemanya. Va ser enterrat a la catedral d'Aquisgrà, però les seves restes no es van descobrir fins al segle XX.

Sigui com vulgui, el seu regnat va ser breu i polèmic. Otó III va ser coronat quan tenia 14 anys i va morir el 1002, quan tan sols en tenia 21. Serf de Jesucrist i els apòstols, emperador romà per voluntat de Jesucrist, el difusor més piadós i lleial de la Santa Església... són alguns dels títols que es va agregar al llarg del seu curt i ‘messiànic' regnat. Tenia més de 35 capellans a la cort, feia tot sovint exercicis de penitència i podia passar nits senceres resant en vetlla. Quan va tenir el poder, va enfortir el paper dels bisbes mitjançant privilegis d'immunitat, drets de mercat i moneda.

Otó III anhelava, a diferència dels que l'havien precedit, retornar als models imperials bizantins de Carlemany i Constantí. Va bregar per aconseguir un veritable imperi Romà d'Occident i guanyar-se l'aliança de l'Església italiana. Va ser força bel·ligerant a l'hora de tallar de soca-rel el poder dels patricis romans. Va nomenar, per primera vegada a la història, un papa alemany, el seu cosí, Brun (Gregori V), que no va convèncer els romans. El 996, liderats per Crescenci, van expulsar-lo de Roma i van nomenar papa un italià, Joan XV. Dos anys després, Otó III va tornar el poder papal a Gregori V, Joan XV va ser capturat, cegat i mutilat, i Crescenci va ser executat.

Cleòpatra va morir als 39 anys al seu llit daurat i abillada amb el vestit reial. Havia rebut, segons la versió dels poetes de Roma, la mossegada mortal d'una cobra egípcia. Certament, és poc creïble que fos ella la que demanés a les criades que li portessin una cistella amb l'àspid amagat entre la fruita i que els legionaris que la vigilaven no s'adonessin que s'introduïa la serp al mausoleu. Tampoc la teoria del suïcidi, que van defensar els historiadors romans, no és versemblant. Un verí hauria resultat més còmode i eficaç.

Octavi, en el punt de mira
Tot apunta que el seu enemic, Octavi, futur emperador August, n'hauria ordenat l'execució. Temia que si portava Cleòpatra i Cesarió, el fill que havia tingut amb Cèsar, a Roma, podia despertar la compassió de la ciutadania. El cas és que no va deixar proves de l'assassinat, ja que el cos de Cleòpatra va desaparèixer. Morta la reina, Octavi va respirar alleujat i va fer executar Cesarió. Havia aconseguit el seu objectiu: Egipte havia perdut la independència.
El seu final tràgic i els seus encants la van convertir en una icona. "Era impossible resistir-s'hi", afirmava Plutarc. Cèsar i Marc Antoni també serien conquistats per una dona apassionada que va convertir la conquesta amatòria en una arma per mantenir la independència d'Egipte.

Cleòpatra va ser proclamada reina d'Egipte el 51 aC. Enmig d'una guerra successòria amb els seus germans, va decidir recórrer a Roma. Per convèncer Juli Cèsar es va presentar als seus peus, com un regal, enroscada en una catifa. No tan sols va aconseguir la seva aliança, sinó que en va engendrar un fill. Quan Cèsar va ser assassinat, va demanar la protecció d'un dels seus successors, Marc Antoni, però, no va ser capaç de defensar Egipte de les legions romanes comandades per Octavi. Quan l'enemic era a les portes d'Alexandria, Cleòpatra es va tancar al seu mausoleu. El seu amant romà es va clavar una espasa en creure que la reina s'havia llevat la vida. Poc després moriria Cleòpatra.

Si un rei actuava contra la moral cristiana es convertia en un tirà. El fidel tenia el dret i el deure de combatre i de matar el tirà. Ho va escriure el 1599 un capellà jesuïta, Juan de Mariana. Deu anys després, el 14 de maig de 1610, François Ravaillac apunyalava el rei francès Enric IV dins del seu carruatge. L'homicida, un catòlic radical, va ser torturat i interrogat sobre si havien estat les teories de Mariana les que l'havien induït a cometre el crim. Li van cremar la mà, li van arrencar la pell i van lligar-li les extremitats. Ell va negar en tot moment que el jesuïta l'hagués inspirat.

Mariana era un reputat teòleg que havia escrit un tractat que havia d'ajudar el seu pupil, Felip III d'Espanya, a governar el país segons els principis cristians. A Enric IV de França i II de Navarra li va tocar viure una etapa convulsa en temes religiosos. El monarca francès era el fill d'Antoni de Borbó i de la reina de Navarra, Joana d'Albret. El van obligar a casar-se amb Margarida de Valois, la germana del rei francès, Carles IX, però ni el papa ni el poble francès van acceptar el casament.
Una setmana després del casament, els catòlics van emprendre una veritable carnisseria contra milers de protestants en la matança de Sant Bartomeu. Enric, per salvar la vida, es va convertir al catolicisme. Mesos després, però, va abjurar de la nova fe per declarar-se de nou calvinista i liderar els protestants durant la quarta guerra de religió.

‘París bé val una missa'
A la mort del rei francès el 1589, la corona francesa va caure sobre el cap d'Enric de Navarra, a qui només van reconèixer els hugonots. Ni la Lliga Catòlica, ni el papa, ni Felip II d'Espanya no el volien com a rei de França perquè era protestant. Després d'infructuosos esforços en el camp de la batalla i en la política, el monarca, en un acte de realisme polític, va canviar, altra vegada, de fe. I es va convertir al catolicisme el 25 de juliol de 1593. Va ser en aquell moment quan va pronunciar una frase que ha fet història: "París bé val una missa". El 1598 va proclamar l'edicte de Nantes a favor de la tolerància religiosa a França. Dotze anys després moriria assassinat a mans de Ravaillac.

Tutankamon va tenir la mala fortuna de precipitar-se des d'un lleuger i veloç carro de guerra egipci tirat per dos cavalls. El faraó va patir diverses fractures i va morir d'una infecció quan tan sols tenia 19 anys. A grans trets, aquesta és la darrera teoria sobre la mort d'un rei que va tenir un regnat breu, del 1333 al 1323 aC. Però durant anys, fins i tot agents de l'FBI van defensar una teoria del tot diferent que afirmava que Tutankamon hauria estat víctima d'un magnicidi, una hipòtesi que es va començar a propagar pràcticament des que Howard Carter va penetrar a la seva tomba el 1922.

Sense evidències d'homicidi
Certament, els temps del seu regnat van ser força agitats, amb una forta crisi política i religiosa. Aquesta teoria assenyalava com a principal sospitós de la mort de Tutankamon el gran visir Ai, que es va casar amb la seva vídua i el va succeir en el tron. S'afirmava que l'assassinat s'hauria consumat gràcies a un duríssim cop al cap. Els darrers escàners fets al seu crani, però, revelen que no hi ha cap evidència d'un crim. Ni tan sols el fragment d'os que es va trobar dins del crani demostra un possible homicidi: segurament el cop al cap es va produir durant l'embalsamament.

Sigui com sigui, Tutankamon és un dels faraons que més ha fascinat tothom des que el 1922 Carter va descobrir-ne la tomba. Un jove obrer egipci, aprofitant la migdiada, va començar a esgarrapar la sorra amb un bastó i va topar amb una cosa dura. Era un esglaó de roca, el primer que conduïa al sarcòfag. El 5 de novembre, Carter va arribar a la part superior d'una porta segellada. L'endemà, va enviar un telegrama al seu mecenes, lord Carnarvon: "He descobert una tomba magnífica amb els segells intactes". Començava una altra llegenda, la de la maledicció.

Més de 80 anys després, la tècnica ha resolt pràcticament tots els misteris entorn de Tutankamon. Avui sabem que tenia els llavis gruixuts, el nas gran i un cap afuat. I que li agradava el vi negre, segons les professores Maria R. Guasch i Rosa M. Lamuela, de la UB, després d'analitzar les gerres que hi havia a la seva tomba.

La nit del 27 de desembre de 1870, el general Joan Prim i Prats va abandonar les Corts madrilenyes i va pujar al cotxe. Al carrer Turco, del no res, van aparèixer sis trabucaries, es van plantar davant el vehicle i van disparar a les finestres de l'automòbil. Amb el bastó, Prim va intentar parar la pluja de bales, però li van destrossar la mà i el braç. Va aconseguir arribar a casa, però a la nit ja agonitzava, exclamava que ‘veia la mort', i va expirar tres dies més tard de la infecció.

El mateix dia de l'atemptat, Amadeu de Savoia, l'home a qui Prim havia escollit per ser el nou rei d'Espanya, viatjava cap a la Península. L'executor de l'assassinat de Prim havia estat un republicà exaltat, l'andalús José Paul y Angulo. Però qui havia instigat el crim i havia reclutat la resta d'homes?

La causa instruïda no va aclarir res. Un dels sospitosos era Francisco Serrano. L'anomenaven el ‘Judes d'Arjonjilla', per la seva tendència a la traïció i pel lloc on tenia la finca. Serrano i Prim havien lluitat junts per enderrocar la reina Isabel II, durant la Revolució de Setembre de 1868. Prim havia propagat la revolta per la costa mediterrània i el 7 d'octubre va arribar a Madrid i es va fer càrrec del Ministeri de la Guerra del govern provisional presidit per Serrano. El juny del 1869 va promulgar una constitució nova, Serrano va passar a ser regent, sense poder efectiu. L'ambiciós Serrano es veia relegat a un segon pla. No obstant això, el general Prim tenia molts més enemics.

Una llarga llista d'enemics
Després d'una carrera militar fulgurant, el 1841 va ser escollit diputat per Tarragona, però aviat es va enemistar amb el govern d'Espartero i va conspirar amb els liberals, liderats per O'Donnell. Després de ser acusat de conspirar també contra ells, el 1862 es va integrar al Partit Progressista. Va ser aleshores quan va anunciar que els progressistes dominarien el govern en dos anys. El 19 de setembre de 1868 va llançar el manifest ‘España con honra', iniciant la Revolució de Setembre, que culminaria amb l'entrada triomfal de Prim a Barcelona i Madrid. Amb una vida tan agitada, no és estrany doncs que el general acabés acumulant una llarga llista de rivals declarats.

"August governava el món, però Lívia governava August". Ho va dir Claudi, el cinquè Cèsar de l'imperi Romà, a la novel·la de Robert Graves. Segons els relats de l'historiador romà Tàcit, coetani d'August, l'emperador romà hauria mort emmetzinat. Tàcit no es va atrevir a assenyalar ningú, però d'altres van acusar directament Lívia, la darrera muller de l'emperador Octavi August.

La figuera emmetzinada
Està documentat que en els darrers anys de la seva vida, August veia complots i intents d'homicidi arreu. Per això anava amb molta cura a l'hora dels àpats. Diuen que eren tantes les seves precaucions que va arribar un moment que tan sols menjava les figues d'una figuera que tenia al pati de casa. I Lívia, que era la que millor coneixia els seus costums, les hauria pogut emmetzinar.

La darrera muller d'August, a qui el seu besnét Cal·lígula va descriure com una "Ulisses amb faldilles", anhelava que el seu fill Tiberi, fruit d'un matrimoni anterior i a qui August detestava, governés Roma. Malgrat que l'emperador preferís altres candidats, aquests anaven morint de manera misteriosa. Mentrestant, Lívia, una dona obstinada, va anar teixint una densa teranyina de suports per tal de defensar els interessos del seu plançó. A Lívia la preocupava molt que, en els seus darrers anys, August insistís en la possibilitat de tornar a proclamar la República. Un gir que hauria deixat el seu estimat fill sense herència política. Però finalment Lívia es va sortir amb la seva: l'imperi va continuar i a August no li va quedar cap altra opció que proclamar successor Tiberi. A Roma, les intrigues i les perversitats de tota mena no eren gens infreqüents. I Lívia era molt hàbil en tot tipus de trames.

La salut d'August sempre havia estat fràgil. Havia de bregar amb una colitis i una bronquitis crònica i sempre havia d'anar acompanyat d'un metge. Tenia pànic dels corrents d'aire, gairebé no bevia i menjava de manera espartana. Amb l'edat, les malalties es van anar agreujant i el seu caràcter es va agrir. La versió oficial de la seva mort és que va sucumbir a la bronquitis quan era a prop Nàpols, el 19 d'agost de l'any 14, als 77 anys.

El pontificat del papa Joan Pau I va ser un dels més curts de la història. El 28 de setembre de 1978, 33 dies després de ser proclamat papa, moria, suposadament, d'un infart. No obstant això, molts investigadors apunten una altra teoria: l'emmetzinament. La cúria vaticana recelava d'un papa optimista que volia reformar diversos aspectes del Vaticà. Mai no se li va practicar cap autòpsia.

Els presagis del Sant Pare
Quan va accedir al tron de Pere, Joan Pau I va començar a parlar de la seva mort. El seu secretari Joohn Magee explica que "sempre deia que el seu pontificat seria breu, i que el succeiria l'estranger". Poques hores abans de morir, segons Magee, el papa li va dir: "Jo me'n vaig i el que s'asseu a la Capella Sixtina davant meu ocuparà la meva plaça". Era el bisbe polonès Karol Wojtyla.

Quan es va descobrir el cos de Joan Pau I, alguns bisbes van demanar una investigació. La reacció, però, de l'alta cúria va ser contundent. El cardenal Silgio Oggi va afirmar que "el sacre col·legi ni tan sols considerarà la possibilitat d'una investigació ni acceptarà el mínim control per part de ningú". Oggi tenia la "certesa absoluta" que "el seu cor havia deixat de bategar per motius absolutament naturals". Poc abans, l'agost de 1978, el seu metge l'havia trobat molt bé de salut.
El papa del somriure no va poder ni tan sols començar la reforma del Codi Canònic. Va ser un home singular. Un pastor provincià, patriarca de Venècia, que venia joies per donar-les als pobres, un conservador pel que fa als temes socials, un home que no tenia cap experiència diplomàtica, bastant simple, amb sentit de l'humor i proper. Tan sols va tenir temps de canviar la cerimònia de la seva entronització: va substituir la tiara, símbol del poder, per l'estola. A les audiències hi va introduir la cadira giratòria, més pràctica, i les xerrades improvisades farcides d'anècdotes i records, fet que no va agradar gens als partidaris de la tradició i el protocol.