Charles de Batz-Castelmore d’Artagnan era un cadet gascó destinat a convertir-se, amb els anys, en capità dels mosqueters del rei de França. Els cadets eren joves que s’allistaven voluntàriament a les tropes sense ni tan sols percebre un salari a canvi. L’experiència els servia per adquirir musculatura militar, en una època en què la fatalitat de la guerra s’acceptava amb una actitud més resignada que avui. En el cas de d'Artagnan, el seu camp d'entrenament va ser la guerra dels Segadors, i concretament els setges de Cotlliure i Perpinyà. 

Des que havia marxat de la seva Gascunya natal, el fill de Bertrand Batz i Françoise de Mostesquiou d’Artagnan ja tenia decidit que volia desenvolupar una carrera militar. La seva infància, presidida per combats d’esgrima amb els seus germans més grans, i l’antecedent dels familiars que havien servit tant en el cos de mosqueters de Lluís XIII com en les guàrdies reials, havien deixat empremta en l’esperit romàntic i somiador d’aquest jove amb ganes de viure aventures; unes aventures que no trobava en l’entorn rural de Castelmore.

Per a d'Artagnan, era preferible convertir-se en carn de canó al servei de la corona francesa que el tedi insuportable que li proporcionava la seva feina de recaptador d'impostos i d'ajudant d'escorxador. O almenys això és el que pensava l'any 1642, moment en què va decidir participar en el gran desplegament militar francès per conquerir el comtat del Rosselló.

França, dirigida pel cardenal Richelieu, i la corona espanyola s'havien declarat la guerra l'any 1635; una guerra que, després de discórrer per diversos escenaris, s'havia focalitzat a Catalunya. Les institucions catalanes, alienes a aquest conflicte, mostraven un gran malestar i en les classes populars es respirava un descontentament sens pal·liatius a causa de l'allotjament obligatori dels soldats castellans a les cases de tot el país imposat pel comte duc d'Olivares, 'valido' de Felip IV. Aquests fets van acabar originant la revolta dels Segadors del 1640, el trencament dels vincles de Catalunya amb la corona espanyola i l'aliança amb França.

El combat de Cotlliure
D'Artagnan, que havia sortit victoriós de les campanyes d'Arràs, Aire-sur-la-Lys, la Bassée i Bapaume, no va dubtar en cap moment a participar en el combat de Cotlliure, una contesa presidida per les denotacions sens treva de l'artilleria francocatalana, que anaven obrint escletxes a la muralla, i per l'estratègic ús d'algunes mines que esfondraren el dipòsit d'aigua potable i bona part del castell. Un contingent molt important d'efectius espanyols va ser sepultat sota ruïnes de la ciutat i la població, assaltada i saquejada. Tot i la virulència del setge, d'Artagnan en va sortir sense ni tan sols una esgarrapada. 

Amb la rendició de Cotlliure el 13 d'abril del 1642, els generals francesos van decidir, aleshores, iniciar el setge de Perpinyà. Les seves muralles i el nombre de canons que les custodiaven la feien pràcticament inexpugnable. S'havia de sotmetre, doncs, a un bloqueig implacable fins que es rendís per la fam. Fins i tot Lluís XIII i la seva cort es van traslladar al camp de batalla perquè es visualitzés que França es jugava el seu prestigi en aquella campanya.

Durant el setge de Perpinyà, d'Artagnan i la resta de soldats estaven situats a una distància prudent de la muralla per no ser víctimes de l'artilleria enemiga. Els combats entre els dos exèrcits eren escadussers; es limitaven a les incursions de reconeixement. Probablement aquella inacció desesperava el cadet gascó, que frisava per demostrar la seva valentia i que els seus superiors es fixessin en ell. De fet, aquest era el consell que li havia donat el mosqueter Isaac de Portau, 'Porthos', quan s'havien conegut a París, un parell d'anys abans, a la primavera del 1640.

En aquell moment d’Artagnan acabava d’arribar a la capital francesa i se sentia fascinat pel pols d’aquella ciutat de mig milió d’habitants. No va trigar a entrar en contacte amb el cos de mosqueters —la prestigiosa guàrdia personal del monarca quan abandonava el palau— i a intimar amb 'Porthos', Armand de Sillegue d’Athos i Henri d’Aramitz. Tampoc no va trigar a involucrar-se en algunes escaramusses entre els seus camarades mosqueters i la guàrdia de Richelieu. En aquella època els duels clandestins entre ambdós cossos sovintejaven, i tots quatre van tenir la possibilitat de lluitar junts en algunes ocasions i cridar la consigna: ‘À moi, mousquetaires’.

Però la història d’aquests valents espadatxins no transcorreria en paral·lel, com en la novel·la de Dumas. De fet, en el setge de Perpinyà només lluitarien d’Artagnan i Porthos. Durant els mesos que va durar el bloqueig i mentre els efectes de la manca de proveïment anaven fent estralls entre els assetjats, el gascó va tenir temps suficient per rememorar els excitants duels pels carrers i les tavernes de París que haurien pogut posar fi prematurament a la seva existència.

La fi del setge
El tedi dels assetjadors es va acabar quan Richelieu va decidir precipitar el final del bloqueig amb un convincent atac naval per assegurar-se que la ciutat no es pogués abastar a través dels ports de Cotlliure, Argelers o Portvendres. Tot i estar greument malalt, el cardenal en persona va dirigir les operacions. Una setmana després de l’inici de l’atac, l’esquadra espanyola es va rendir i el 28 d’agost es van signar les condicions de capitulació. L’entrada de les tropes francocatalanes a Perpinyà es va celebrar amb grans festes a París i a Barcelona. Molts catalans no s’adonaven de la magnitud de la tragèdia. Hauria de passar un cert temps —concretament fins al tractat dels Pirineus (1659), que feia efectiva la definitiva ocupació militar francesa del Rosselló i el desmembrament de Catalunya— abans que els catalans "ploressin amb llàgrimes de sang el que ara celebren amb crits d’alegria”, com va vaticinar, al seu moment, el cronista Miquel Parets.

Després de les campanyes a la Catalunya del Nord i d'haver sumat un bon nombre de mèrits militars, d'Artaganan i Porthos van tornar a París. Els herois espadatxins eren seguits per una corrua de dones belles i riques amb marits absents. D'Artagnan tenia una gran habilitat per seduir-les. A més del seu meteòric currículum marcial i amorós, el gascó va dedicar esforços a ampliar el seu cercle d’influència i a evidenciar la seva fidelitat als homes forts de cada moment. I desapareguts Lluís XIII i Richelieu, França era governada en nom de l’infant Lluís XIV, per la reina regent Anna d’Àustria i el cardenal Mazarí.

Tot i que el cos de mosqueters va ser temporalment dissolt, l’intrigant cardenal va decidir reclutar uns quants sequaços per al seu servei personal i d’Artagnan va ser un dels elegits. Porthos i Aramis, en canvi, havien lliurat les espases, els mosquets i les capes blaves a l’armeria del Palais-Royal i se n’havien tornat a Bearn, la seva província natal. Estaven disposats a assumir riscos si disposaven de la protecció reial, però sense aquesta temien ser traïts en alguna emboscada nocturna, com la que havia posat fi a la vida d’Athos.

La primera missió al servei de Mazarí el va dur a Londres. El gascó havia de comprovar el grau de suport social de què disposava lord Oliver Cromwell, el fill del qual podia ser un sucós candidat matrimonial per a la neboda del cardenal. La segona missió no l’allunyaria de París. La capital francesa vivia moments delicats arran de la decisió del Parlament de no aprovar l’edicte reial que preveia incrementar els impostos per sufragar la guerra contra Espanya. D’Artagnan havia de diagnosticar com estaven els ànims del poble. I el diagnòstic va ser encertadament alarmant. Poc després que els parisencs prenguessin els carrers i s’iniciés un període d’anarquia conegut com 'la Fronda', Mazarí —acompanyat de l’espadatxí gascó— va marxar cap a l’exili alemany.

La recompensa per la fidelitat envers el cardenal
La fidelitat de d’Artagnan envers el cardenal seria recompensada el 1657. Per intercessió de Mazarí, va ser nomenat sotsintendent i comandant efectiu del restablert cos de mosqueters. No tots els parisencs, però, van encaixar amb entusiasme la recuperació d’aquests cavallers d’elit. Proliferaven les queixes del poc respecte que tenien per la propietat privada en general i per les esposes dels homes adinerats en particular. D’Artagnan continuava anant de conquesta en conquesta, malgrat haver contret matrimoni amb la baronessa Anne-Charlotte de Chanlecy.

Quan va morir Mazarí, Lluís XIV va assumir el poder i no va voler nomenar cap primer ministre. El rei Sol tenia clar que regnaria i governaria. I es va proposar anar debilitant la influència dels col·laboradors de Mazarí (Le Tellier, Fouquet...), amb l’ajuda de d’Artagnan, a qui li reservava tot tipus de missions. Entre el 1667 i el 1673, com a capità dels mosqueters, va escortar la família reial en nombrosos enfrontaments; va ser nomenat governador de Lilla —una responsabilitat excessiva per a un illetrat— i va participar en el setge de Maastricht, quan el rei francès va declarar la guerra a Holanda.

Quan els mosqueters van sortir de les trinxeres el dia de Sant Joan del 1673, els milers de soldats holandesos que defensaven la ciutat els van rebre amb una descàrrega de foc des de la mitja lluna i amb una pluja de granades i bales de ferro plenes de pólvora. D’Artagnan i un centenar més de mosqueters hi van perdre la vida. L’ús precipitat que va fer el monarca de la seva guàrdia de xoc va ser tan arriscat com inaudit, sobretot perquè Lluís XIV sabia que d’Artagnan, a diferència de la majoria d’oficials d’alta graduació, se sentiria obligat a posar-se al capdavant dels seus homes en el combat. Si el rei Sol hagués dissenyat una estratègia adequada per apoderar-se de Maastricht, com la ideada al moment oportú per Richelieu en la conquesta del Rosselló, l’espasa de Charles de Batz-Castelmore d’Artagnan hauria pogut continuar activa uns quants anys més.