La unió del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb Peronella, la infanta d’Aragó, el 1150, va suposar la unió d’aquests dos territoris. El projecte del comte, però, era expandir-se i sumar nous territoris als seus dominis a costa de la frontera superior d’Al-Andalus, afeblida per la crisi de l’imperi almoràvit des del 1144. Abans, però, va haver de viatjar a Provença en ajut del seu nebot en la primera guerra bausenca, que tot just començava.

Mallorca i Tortosa, principals objectius del Principat
Quan va tornar a Catalunya, es va trobar amb el requeriment dels genovesos, amb el suport del seu cunyat Alfons VII de Castella i Lleó, d’escometre la ciutat andalusina d’Almeria. Gènova va insistir a obtenir el concurs del comte català i aquest va exigir que l’armada, en tornar, l’ajudés a assolir un objectiu més proper, o Mallorca o Tortosa. Mallorca tenia el problema que era reivindicada per l’altra república italiana rival de Gènova, Pisa. Els pisans -recordem-ho- s’havien aliat amb Ramon Berenguer III per atacar Eivissa i Mallorca el 1114-1115. Si no podia ser Mallorca, l’objectiu era clar: Tortosa. Però primer calia ajudar els genovesos a conquerir Almeria.

El setge a Almeria
Una flota impressionant de la república lígur amb 63 galeres i 163 navilis menors es va presentar davant del cap de Gata l’agost del 1147. Al cap de poc temps hi arribà el petit estol de Ramon Berenguer IV, amb tot just un miler de combatents, acompanyat del senyor de Montpeller Guillem VII, aliat i vassall del comte barceloní. Genovesos i catalans van desembarcar a la rodalia d’Almeria i van iniciar el setge abans de l’arribada dels dos mils efectius d’Alfons VII i Garcia VI de Pamplona, que també es va unir a l’expedició.

Entre tots van castigar la ciutat durant un mes amb la maquinària de setge. Es van bastir dos castells de fusta per atacar les muralles i, el 17 d’octubre, Almeria va ser presa a l’assalt. Com a part del botí, els conqueridors desmantellaren les portes de la ciutat, que van dur a Barcelona per instal·lar-les al portal de Santa Eulàlia, a mig camí de la Rambla actual. Eren unes magnífiques portes de fusta folrada de cuir i amb reblons de bronze. L’historiador Jeroni Pujades diu que els barcelonins, en veure aquelles portes tan imponents, bocaven; és a dir, quedaven bocabadats. Per aquest bocar del passat, encara avui, el mercat que hi ha en aquell punt on eren les portes d’Almeria rep el nom de la Boqueria.

L’armada genovesa, acabada la campanya d’Almeria, va hivernar a Barcelona en espera de la propera missió: la conquesta de Tortosa. Ramon Berenguer IV s’havia repartit prèviament la ciutat de l’Ebre amb els genovesos, als quals els en correspondria un terç. Les conquestes d’Almeria i Tortosa són conegudes gràcies al relat dels fets escrit pel genovès Caffaro di Caschifellone, la ‘Ystoria captionis Almarie et Turtuose’. En canvi, desconeixem el descabdellament dels esdeveniments a Lleida i Fraga. El setge d’aquestes poblacions el preparava Ramon Berenguer IV amb l’ajut del comte Ermengol VI d’Urgell, amb qui havia pactat el repartiment de la capital del Segrià. El 29 de juny del 1148 de Barcelona va sortir l’armada cap a Tortosa i l’1 de juliol ja eren a la boca de l’Ebre. Riu amunt, a dues milles de la ciutat, la flota es va deturar per deliberar l’estratègia a seguir i hi va restar un destacament per cobrir la rereguarda.

Heroica resistència a la Suda
Quan arribaren a Tortosa, la meitat del contingent genovès i una part de la host comtal es van situar entre la muralla i el riu; el comte príncep i Guillem VI de Montpeller van ocupar el turó de Banyera; i templers, hospitalers i milícies estrangeres van acampar enfront del sector de Remolins. Les mateixes màquines de setge emprades a Almeria, inclosos els dos impressionants castells de fusta (torres d’assalt), van ser utilitzades contra Tortosa. Les escaramusses es van succeir i els tortosins van confiar en l’ajut d’Ibn Mardanix, que mai no hi arribà.

Els atacants aconseguiren superar les muralles de Tortosa, però van ensopegar amb la resistència de la Suda. Un dels castells de fusta va ser inutilitzat per les pedres que llançaven els defensors i el setge es va estancar. El temps corria, els resultats no arribaven i la campanya va estar a punt d’anar-se’n en orris per la manca de fons per pagar les tropes. Afortunadament per a Ramon Berenguer IV, el bisbe i els burgesos barcelonins van acudir en el seu ajut i li van prestar els diners. A mitjan novembre, els tortosins que resistien a la Suda, afectats per la manca de queviures, van demanar una treva que va ser concedida el dia 20: si abans de quaranta dies no rebien ajut d’Ibn Mardanix, capitularien. El 30 de desembre del 1148 la Suda es va rendir.

L’abril del 1149 Ramon Berenguer IV era al turó de Gardeny, a la vora de Lleida. La ciutat va ser fortament combatuda i el setge es va intensificar a partir del mes de setembre. Lleida va ser assaltada i el qui va poder, com a Almeria i Tortosa, es va refugiar a la Suda, que va capitular el 24 d’octubre del 1149, al mateix temps que es rendia Fraga. Tot seguit va ser conquerida Mequinensa.

La treva amb Al-Andalus
Poc després de la conquesta de Lleida, Ramon Berenguer i Ibn Mardanix van acordar una treva de quatre anys, el temps que encara van romandre Siurana i el castell de Miravet en mans sarraïnes, fins al 1153. La conquesta de les muntanyes de Prades va permetre la pacificació de la regió i l’aparició dels monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus (1160).

El Principat de Ramon Berenguer IV s’estenia pels comtats patrimonials de la Casa de Barcelona (Barcelona, Girona, Osona), més els comtats annexionats de la Cerdanya (el Berguedà, el Capcir i el Donasà) i de Besalú (amb el Vallespir, el Perapertusès i la Fenolleda). El comtat d’Empúries, tot i tenir un comte privatiu, estava unit també al Principat. Les conquestes de Tortosa i Lleida van constituir el punt culminant de la política expansiva de Ramon Berenguer IV a terres ibèriques. Però tot això no va comportar que descuidés els afers de més enllà dels Pirineus. A Provença, el 1155, hi va esclatar la segona guerra bausenca. En la lluita, de la qual va sortir victoriós, el comte català es va aliar amb el rei Enric II d’Anglaterra, espòs de la duquessa Elionor d’Aquitània, cosina de Peronella. Amb motiu d’aquesta aliança va ser concertat el matrimoni d’una filla de Ramon Berenguer IV amb Ricard (el futur Ricard Cor de Lleó), fill del sobirà anglès.

Amb Provença pacificada, l’emperador Frederic I Barba-roja va reconèixer Ramon Berenguer IV com a comte de Provença (el comtat era dins les fronteres de l’imperi); a canvi, però, va exigir del català que reconegués el papa de la seva parcialitat Víctor IV, contra Alexandre III, enfrontat a l’emperador en un cisma que soscavava els fonaments de l’Església. Enric II d’Anglaterra i Lluís VII de França es van mantenir amatents als esdeveniments, recelosos l’un de l’altre.

Una mort inoportuna
Frederic I, llavors, va cercar el suport de Ramon Berenguer IV i, per pressionar-lo, àdhuc va subscriure un tractat amb pisans i genovesos on els atorgava el dret d’intervenir en l’emirat d’Ibn Mardanix, sobre el qual Ramon Berenguer IV reivindicava drets. Per parlamentar de tots aquests afers, els sobirans català i romanogermànic van concertar una entrevista a Torí, que havia de celebrar-se l’1 d’agost del 1162. Però de camí a la capital del Piemont, Ramon Berenguer va morir. Era el 6 d’agost del 1162 i tenia 48 o 49 anys.