Qui no ha sentit parlar de Jack l'Esbudellador? Són molts els motius que el fan un personatge fascinador més de 100 anys després dels seus crims. A banda dels interrogants que suscita, des de la seva identitat fins al nombre de morts que se li imputen (oficialment, cinc; extraoficialment, 11), i més enllà de ser considerat el primer assassí en sèrie de la història i d'haver sacsejat políticament i socialment mitjançant víctimes de baixa estofa un imperi que amagava els seus prejudicis i misèries, Jack és present perquè encarna el terror real. El mal que pot colpejar-nos en qualsevol instant indiscriminadament, el monstre que nodreix les pors més íntimes i que ignorem si respira sota l'aparença del més anodí dels veïns.

La matinada del 31 d'agost del 1888 es descobreix en un carrer de Whitechapel el cos degollat i esventrat d'una prostituta de 43 anys, Mary Ann Nichols. L'autòpsia determina que l'assassí és esquerrà, que coneix l'anatomia humana i que ha usat una baioneta o un bisturí gran, detalls que apunten a un carnisser, a un metge o a un estudiant de medicina. L'arma, la crueltat emprada i l'ofici de la víctima coincidien amb els d'un altre crim, succeït el 7 d'agost en un replà del barri. Aleshores, la dona, Martha Tabram, de 39 anys, havia rebut 39 punyalades.

A Scotland Yard encara no sabien com afrontar l'afer quan un nou cadàver, el 8 de setembre, va posar tothom en estat d'alarma. Annie Chapman, 47 anys, també prostituta, apareix en un pati interior amb el cap gairebé separat del tronc, l'abdomen obert, els budells col·locats al costat de l'espatlla i l'úter, part de la vagina i dos terços de la bufeta extirpats i esfumats. Es nota la mà del mateix criminal i, com en els casos anteriors, ningú no ha vist ni ha sentit res.

Un assassí ple d'incògnites

La indignació i el pànic s'escampen per la ciutat i la policia, atabalada, arresta durant uns dies un sabater jueu polonès tot basant-se en indicis que s'ensorren davant la sòlida coartada de l'home, cosa que no impedeix que els hebreus de Whitechapel siguin intimidats. Certament, no s'albiren respostes per a cap pregunta. Per què l'assassí ataca sempre una mena de dones en concret? Si no és un boig, quin mòbil l'anima? Els diners no, ja que no havia robat a les mortes les joies barates que duien. El cap de la policia, sir Charles Warren, convençut que el malfactor havia de ser algú de baixa extracció social, segurament un estranger, va ordenar que s'escorcollés Whitechapel. Un miler llarg de detencions, la majoria efectuades arbitràriament, no van donar cap resultat.

El 27 de setembre, una agència de notícies rep una carta amb una signatura que es faria cèlebre: Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador). És un escrit al·lusiu als crims, que amenaça les prostitutes i anuncia més sang. La policia, com curiosament recomanava el tal Jack en el text, no va donar-hi publicitat. I la nit del 30, l'assassí va matar dues dones més, primer Elizabeth Stride, de 44 anys, morta d'un tall al coll sense més ferides, i després Catherine Eddowes, de 46, que va tenir pitjor sort en patir l'arrencament parcial del nas, la destrossa de l'ull dret i la pèrdua d'un ronyó i de part del fetge.

L'errònia menció als jueus

Els cadàvers estaven separats per uns quants carrers de distància, i prop del segon va trobar-se una pintada enigmàtica feta amb guix en una paret i que va atribuir-se a l'Esbudellador: "The juwes are the men that will not be blamed for nothing" (‘Els jueus són els homes que no seran jutjats per no-res'). La pintada, amb la paraula 'jueus' ('jews', en anglès) mal escrita ('juwes') i que podia interpretar-se tant a favor o en contra d'aquest poble, va ser esborrada per ordre de Warren per no provocar aldarulls xenòfobs al barri.

Aquell nou especejament va fer que el govern esbronqués la policia, que Warren dimitís, que les cambres dels Comuns i dels Lords demanessin revisar els mètodes de repressió de la criminalitat i que, reacció insòlita en una monarca que volia ser constitucional, la reina Victòria escrivís sobre el tema al secretari d'Estat de l'Interior per saber si s'havia investigat els treballadors dels escorxadors i els solters que vivien sols. Mentrestant, va reproduir-se l'escriptura de l'assassí amb una oferta de 3.000 lliures de recompensa per a qui la reconegués, i Jack l'Esbudellador, o els qui es feien passar per ell per broma, perfídia o paranoia, va distreure's amb la tramesa de cartes i de postals burletes i esgarrifoses a diferents destinataris. La missiva més paorosa la va rebre el cap d'un comitè de vigilància que s'havia constituït a Whitechapel, adjunta a un paquet que contenia mig ronyó que es va comprovar que pertanyia a la difunta Catherine Eddowes.

El 9 de novembre, quan semblava que la situació s'anava normalitzant, Jack va cometre el darrer crim que se li adjudica amb seguretat. Mary Kelly, de 25 anys, va ser horriblement trossejada al seu llit; li havien mutilat els mugrons i sostret el cor. D'aleshores ençà, malgrat la constància de quatre assassinats similars més entre el desembre del 1888 i el setembre del 1889, als quals s'afegia un altre perpetrat a l'abril del 1888 i que seria el primer de tots, el monstre va començar a esvanir-se i va córrer la brama que havia mort o que havia estat detingut i tancat en un manicomi. Però mai no va pronunciar-se cap nom. La suma dels testimonis d'aquells que havien vist les víctimes i qui les acompanyava abans dels crims donava un home alt, amb bigoti, d'uns 30 anys i ben vestit. Havia de ser algú acomodat, ja que a la vora d'alguns dels cossos s'havien trobat restes de raïm, llavors un fruit bastant car.

Amb els anys, l'afany d'esbrinar la identitat de Jack l'Esbudellador ha generat hipòtesis més o menys versemblants ja des de les acaballes del segle XIX, però cap de concloent. Van ser dos els candidats a ser Jack segons la policia de l'època: un barber polonès amb nocions de cirurgia, Severin Klosowski, àlies George Chapman, penjat el 1903 per haver enverinat les seves tres esposes, i un advocat pertorbat i suïcida, Montague John Druitt, provinent d'una família de metges i resident a Whitechapel, desaparegut després de la mort de Mary Kelly i localitzat el desembre del 1888 al Tàmesi amb pedres a les butxaques. Tanmateix, no hi havia proves consistents que els acusessin.

No falten personatges novel·lescos, sempre vinculats a la medicina, entre els possibles assassins. Un és un tal Dr. Stanley, que en el seu llit de mort a Buenos Aires, el 1914, hauria confessat ser Jack l'Esbudellador. Segons va declarar, el seu únic fill havia mort d'una sífilis encomanada per Mary Kelly, i ell, per revenja, havia terroritzat Whitechapel fins matar la responsable i exiliar-se després com a expiació. Que Mary Kelly no fos sifilítica, com va evidenciar la seva autòpsia, fa trontollar tota la història. Un altre metge sospitós és el rus Alexei Pedatxenko, agent de la policia tsarista destinat a la Gran Bretanya per desacreditar els refugiats allà establerts tot relacionant-los amb una sèrie de crims. Un cop acabada la feina hauria tornat a Rússia per morir el 1908 en un manicomi, però mai no s'ha aconseguit demostrar l'existència física d'aquest agent.

I si fos una dona?

El Jack més espectral i anònim és l'anomenat el ‘Llogater', producte del testimoni del pintor impressionista anglès Walter Sickert, posteriorment també considerat sospitós, que deia haver viscut en la mateixa habitació de la pensió que havia ocupat l'Esbudellador, un estudiant de medicina tuberculós de qui la mestressa es malfiava i que havia marxat d'allà després de la mort de Mary Kelly. Una tesi audaç va plantejar-se als anys 30: que Jack fos una dona, una llevadora. Qui, si no, hauria pogut allunyar-se de les víctimes sense atraure mirades i tindria prou coneixements per practicar mutilacions?

El 1993 va publicar-se el suposat diari de l'assassí, presumptament redactat per James Maybrick, un comerciant cotoner de Liverpool, ciutat des d'on l'Esbudellador va escriure algunes de les seves cartes. Drogoaddicte i misogin per culpa de les infidelitats de la seva esposa, Maybrick hauria descarregat en les prostitutes la seva ira, però els dubtes sobre l'autenticitat del diari que ho recull tot no permeten tancar el cas.

Finalment, cal reprendre la figura de Sickert, assenyalat com a Jack per l'escriptora Patricia Cornwell, la qual va invertir part de la seva fortuna personal en la recerca de proves de l'estil d'ADN i de proves d'operacions que haurien malmès el sexe de Sickert i li haurien provocat una psicopatia. També adquiriria quadres del mateix autor, de temàtica tenebrosa, que tindrien molt de confessió pictòrica. Però els estudiosos del criminal han captat massa defectes en les seves conclusions per donar-les com a bones.

Tanmateix, la tesi més sorprenent i enginyosa sobre la identitat de Jack se centra en el príncep Albert Víctor, duc de Clarence, nét de la reina Victòria i fill del futur Eduard VII. A causa d'un article publicat en una revista el 1970, es va deduir que el duc i Jack l'Esbudellador eren la mateixa persona. En l'article, que no esmentava explícitament el duc, es parlava d'un jove noble homosexual trastocat per la sífilis que era tractat per sir William Gull, metge de la Casa Reial. El malalt, amb atacs de fúria que coincidien amb els crims de l'Esbudellador, va ser internat en una clínica després del doble assassinat del 30 de setembre del 1888, però va aconseguir escapar-se i matar un cop més. Rigorosament vigilat des d'aleshores, el jove va morir el 1892 consumit pel seu mal, potser accelerat a petició de la mateixa família. Ara bé, fora del càrrec de Gull, dels trets malaltissos i homosexuals del duc i del fet que si aquest fos el culpable s'entendria millor que la policia semblés incompetent, la resta d'allò que va proposar-se en aquesta teoria no va passar de ser una mera càbala.

La implicació de la reialesa no acabava aquí

Però del duc de Clarence no s'havia dit tot. El 1973, en un programa de la BBC, Joseph Sickert, descendent del pintor, va explicar un relat que li havia transmès el seu pare. Segons Walter Sickert, amic del duc, Albert Víctor s'havia enamorat d'una noia catòlica irlandesa, Annie Elizabeth Crook, s'havia casat secretament amb ella i havien tingut una filla el 1885. Un testimoni de l'enllaç havia estat Mary Kelly, amiga de la núvia. Quan la notícia va arribar al primer ministre, lord Robert Salisbury, tot es va precipitar. L'actitud del duc podia fracturar l'Església anglicana i un país d'arrels conservadores. Comptat i debatut, va ordenar segrestar l'esposa, que moriria boja en un manicomi el 1920, i eliminar qui conegués l'assumpte, com Mary Kelly, que havia fugit a Whitechapel amb la nena i revelat la veritat a un grup de prostitutes amigues seves, les que es convertirien en víctimes de l'Esbudellador.

Salisbury, integrat en la maçoneria, tradicional suport de la monarquia, va encarregar aquesta segona missió al seu germà de lògia, el Dr. Gull, que, desequilibrat mentalment per una apoplexia, va actuar sense cap discreció i va executar les dones d'acord amb un fosc ritual, perceptible en la pintada amb el mot 'jews' mal escrit feta prop del cos d'Eddowes i que Warren, també maçó i assabentat de la trama, va manar esborrar per mantenir ineficaç la policia. El més suggeridor d'aquesta història és que Annie Elizabeth Crook va existir i va morir com es va descriure i que havia tingut una filla de pare desconegut el 1885, i que quatre de les cinc assassinades per Jack tenien un lligam mai no fet públic abans: vivien en habitacions veïnes. La raó d'Estat havia inventat un diabòlic fantasma.

Que Jack mai no fos capturat va ser un descrèdit per a la policia, però cal recordar que els investigadors d'aquell temps treballaven sense la tecnologia i els mètodes forenses moderns avui tan de moda gràcies a la televisió. Un segle després dels crims, una anàlisi sobre el cas efectuada per l'FBI i a la qual SÀPIENS ha tingut accés als Arxius Nacionals del Estats Units, va redactar un perfil psicològic de Jack que el definia com algú criat en una família controlada per una mare alcohòlica i promíscua, que en desenvolupar des d'infant una personalitat asocial havia d'expressar les seves emocions destructives amb la tortura d'animals i que, en créixer, va canalitzar la seva violència tot dominant i mutilant dones amb la idea de no ser castigat per això.

Concorda aquest perfil amb el retrat robot que Scotland Yard va publicar de l'assassí el 2006, elaborat mitjançant el testimoni de 13 persones coetànies que havien declarat haver-lo vist? Potser la resposta, a hores d'ara, sigui irrellevant. El monstre que ahir servia per espantar els nens, avui és un reclam per a turistes que volen recórrer els escenaris de les seves atrocitats.