Ausiàs Marc va néixer a Gandia (València) l'any 1397. Era fill de Pere Marc, cavaller culte i vassall avantatjat del duc de Gandia Alfons el Vell, que va morir quan Ausiàs tenia 13 anys. La seva educació i servei a la cort ducal de Gandia va tenir com a objectiu el seu nomenament com a cavaller, un fet que es va produir l'estiu del 1420, quan va ser armat cavaller pel rei Alfons el Magnànim. Marc va acompanyar el rei en l'expedició de pacificació de Sardenya i d'intervenció a Còrsega. Les seves primeres experiències militars van ser l'exitós setge de Calvi i la humiliant derrota de Bonifacio. La següent, i última, va tenir lloc el 1424, quan va acompanyar l'estol català per les illes de la mar Tirrena i el nord d'Àfrica. Després d'aquesta expedició, Marc no va tornar a participar en cap més campanya militar.

Premiat pel rei i nomenat falconer major de la cort
El Magnànim el va premiar per la campanya militar italiana: li va confirmar els privilegis, li va concedir el dret a administrar justícia en els seus territoris i sobre els seus vassalls i el va nomenar falconer major de la cort. Però no va durar gaire en el càrrec.

Marc va tornar a les seves possessions i entre Gandia i Beniarjó es va dedicar a governar despòticament terres i vassalls, com corresponia a un senyor feudal, i es va enriquir amb el negoci de la canyamel. Era amo i senyor en el seu món rural. En el trànsit de la cort de València a l'alqueria va deixar la joventut, però no l'arrogància. Es divertia i negociava amb els seus iguals. També hi mantenia plets i enemistats a ultrança, de la mateixa manera que complaïa els encàrrecs que li feia la reina Maria.

Mancat de gràcia per la música, Ausiàs va girar els ulls a l'escriptura i es va coure en la contradicció. Noble abrupte i orgullós, cultivat i meditatiu; un punt brusc i solitari, va abocar la subtilesa de manera desafiant.

De nit, tancat a la seva cambra, Ausiàs es debatia entre l'esperit i la carn. Desitjava trobar l'amor fi, l'amor sublim, que és sentiment intel·lectual. Però entre les cuixes de les esclaves mores, les sines de les dones del servei o les galtes de les amistançades, es deixa anar pels viaranys de l'amor foll i groller; l'amor carnal que només s'expressa amb desig voluptuós. Tot és sofrença en aquesta contradicció prolongada entre el desfici incontinent de la passió lasciva i brutal del sexe i l'aspiració a l'amor ideal, platònic, angelical, que proclama com a veritable sentiment amorós.

Cinc fills naturals
Entre els anys de joventut i la vellesa, abans i després de maridar dues vegades, Ausiàs va veure néixer cinc fills naturals (Francesc, Joan, Joana, Pere i Felip), un d'ells, almenys, el darrer, tingut amb una esclava anomenada Marta. Els va retenir prop seu, sense amagar-los i procurant-ne la legitimació, i als quatre que van sobreviure els va tenir presents a l'hora de testar.

El conflicte entre l'amor ideal i el desig carnal
L'any 1426, una dona de Gandia, filla de Roderic Alfonso, el porta davant la justícia. El cas era suficientment important per haver-se de tractar a la cort de València, però Ausiàs se'n va sortir gràcies a la intervenció del rei, que va anul·lar el procés. Res no va impedir que Marc cavalqués pels paisatges de la sensualitat. Ningú com ell, deia, sabia tant d'amors. Perquè l'amant del temps present ha perdut la saviesa antiga que només ell conserva: "Null hom conec o dona a mon semblant". Però Ausiàs no trobava ningú que pogués oferir-li justa correspondència. La carn vol carn i l'amor que en carn s'inspira és fugisser. L'ideal elevat de l'amor fi que exalta li resulta impossible perquè no aconsegueix mantenir sacrificat el desig. Per aquest motiu, el cavaller es proclama, melangiós, “amic de plor i desamic de riure”.

Les dones dels seus poemes
Sota els senyals amb regust trobadoresc de “Llir entre cards”, “Plena de seny”, “Bella ab bon seny” o “Mon darrer bé”, no sabem, en realitat, quantes dones va estimar i quantes dones amaga en els poemes. Únicament un nom apareix entre els seus versos, "dona Teresa". Sempre ha estat identificada com una dama de la noblesa valenciana i, se li ha atribuït la identitat de Teresa d'Ixer, esposa del poderós noble aragonès Pedro Ximénez de Urrea i mare de qui seria governador reial de València.

L'amor foll i els excessos van definir la moral del pecador reincident que va perseguir i turmentar Ausiàs Marc des de ben entrada la joventut i fins a la fi dels seus dies.

En joventut, el poeta valencià no va ser model de comportament per a ningú. Els escàndols llicenciosos van arribat a les oïdes de la reina, que li va escriure per a frenar-lo. Reclòs a Beniarjo des de la mort de sa mare, el 1429, Ausiàs Marc va decidir complir les seves obligacions i casar-se, el 1439, amb Isabel Martorell, una dama del seu estament, filla d'una família noble de Gandia i establerta a València. Però els litigis i malfiances amb els germans d'ella, i principalment amb Joanot, hereu esquerp i autor de 'Tirant lo Blanc', duraran molt més que el matrimoni. Isabel va morir el setembre d'aquell mateix any, deixant-li la senyoria de la vall de Xaló i sense haver-li donat cap fill. El 1443 es va tornar a casar amb Joana Escorna, però, de nou, Joana mor el 1454 sense haver tingut cap fill.

Una vida d'excessos

La soledat va esquinçar l'ànima del cavaller, que cada cop passava més temps a València, on el 1451 va comprar una casa nova al carrer de les Avellanes. La lluita amorosa colpeja una consciència torbada per la impossibilitat d'assolir l'eteri ideal, lluny dels deliris sexuals. L'orgullós Ausiàs pecava contra ell mateix i implorava Déu. Només la misericòrdia de l’Altíssim podia salvar-lo per la immortalitat, malgrat que la religió no l'omplia. Quan el dolor li congriava el caràcter, blasfemava i exigia, com si Déu fos un igual. Quan des del dolor reflexionava, la pietat el feia més humil, fins al punt de demanar, amb gravetat, una vida més llarga per acostar-se al Salvador. 

Ausiàs Marc es va lliurar als excessos, tant els públics com els privats. Rúfol de caràcter, va mantindre bregues fins a darrera hora. Poc abans de morir, el 1457, una antiga disputa de família amb els Vilanova el va moure a escriure una lletra de batalla i a armar un dels seus joves fills bastards contra Francesc de Vilanova. Les raons -desconegudes- van portar violència, crims i justícia. Tant el conegut falconer major de la casa del rei al Regne de València com el seu enemic van passar uns mesos a la presó, fins al 1458.

Ausiàs Marc va morir el 3 de març del 1459 a la casa de València, acompanyat de la seva filla Joana. El cos va ser enterrat a la catedral de la ciutat. Des de feia uns anys, aproximadament des del seu segon casament, el 1443, Ausiàs s'havia teixit una respectable fama d'home docte i entès en filosofies i amors. Entre la noblesa de la capital i cort, corrien alguns dels seus poemes. Marc hi havia condensat, fins i tot amb dramàtica violència, les experiències més diverses de la seva vida. Ell era el protagonista de la seva literatura. Partia dels preceptes trobadorescos que marcaven el cànon literari català fins ben entrat el segle XIV, però es va veure forçat a superar-los perquè el que explicava no existia en l'estil dels trobadors.

Ausiàs Marc es va enfrontar amb la seva pròpia experiència i ho va fer utilitzant l'utillatge ideològic més sòlid que coneixia: l'escolàstica. Però va anar més enllà. Marc va mostrar la seva familiaritat amb la literatura de l'antiguitat i el coneixement de les modes nascudes dels italians Dant i Petrarca, però seguint camins propis.

Marc va abandonar el provençal com a llengua de poesia i va teixir amb paraules pròpies, sovint aspres, la base de la lírica catalana. El canvi d'idioma és l'expressió externa de la moderna radicalitat d'Ausiàs. Necessita d'un nou llenguatge per a explicar coses noves com ningú no les ha contades mai perquè tampoc ningú no les ha viscut, segons creu, com ell ho ha fet. Malgrat l'alteració retòrica del poeta, existeix una correspondència entre la vida d'Ausiàs i el relat poètic, encara que no la podem establir amb exactitud. Tota una vida poèticament esmerçada per corregir l'error i gaudir del fi amor, perquè "molt he tardat en descobrir ma falta, / per joventut, que em negà enteniment".