La primera de les grans victòries de Roger de Llúria va ser la de Malta, on Carles I d'Anjou havia enviat una flota marsellesa per recuperar l’illa que s’havia declarat obedient a Pere II. Amb aquesta esquadra, les tropes catalanosicilianes van dur a terme un seguit d’incursions pel litoral peninsular guanyant places i illetes com Ischia o Capri, fins que l’objectiu principal va quedar a l’abast: Nàpols, el cor del poder angeví i el seu segon gran triomf.

Roger de Llúria va trigar tan sols un any a protagonitzar un dels seus triomfs més sonats i celebrats pels cronistes de l’època, la batalla del golf de Nàpols. Bernat Desclot reprodueix l’arenga que l’almirall va dirigir als soldats i elogia la tàctica decidida pels capitans catalans: passar amb l’estol per davant del port napolità fent maniobres per provocar l’hereu de Carles d’Anjou, governador de la plaça. Aquest va picar l’ham i les naus de Roger van fingir que fugien, tot i que en realitat esperaren les dels angevins, aparellades amb pressa, mar endins. El resultat va ser la captura d’unes quantes galeres i del mateix príncep Carles el Coix.

A canvi de respectar-li la vida, Roger de Llúria va aconseguir l’alliberament de la infanta Beatriu, germana de la reina Constança (l’esposa de Pere II el Gran), presonera dels francesos des de feia 20 anys. Tots els esforços de Carles per recuperar territori van resultar debades.

La conquesta de Sicília havia tingut conseqüències negatives per a Pere II. Arran de la presa del territori, el papa Martí II havia excomunicat el rei i havia decretat que els estats del monarca passessin a mans d’un fill del rei de França, de manera que Felip III havia ocupat el Rosselló i l’Empordà, i ja assetjava Girona. Quan el rei va veure-la magra de resultes de la croada que el pontífex havia patrocinat contra la corona catalana, va apressar-se a sol·licitar a l’almirall que tornés de Sicília per ajudar-lo.

L'arribada de l'almirall va capgirar els esdeveniments: al davant de 40 galeres, va destruir l’armada francesa davant les illes Formigues. Era la nit del 27 al 28 d’agost del 1285, i a més dels milers de víctimes que causaren a l’enemic, el triomf significava deixar-lo sense comunicació naval i sense possibilitat que els assetjadors de Girona rebessin reforços. La manca d’avituallament i una epidèmia va provocar la retirada dels francesos fins al Rosselló. Roger no tingué cap mena de mirament amb els enemics que havia capturat a les Formigues. 

Com era habitual a l’època, no es van fer presoners: als ferits se’ls va lligar a un vaixell... que es va fer al mar. Aquest cop, però, es va deixar amb vida 260 soldats a qui els vencedors van treure els ulls i, després, se’ls va ordenar que tornessin a França. Per tal de guiar-los, a un dels presoners només el van deixar borni. Es tractava d’aconseguir que expliquessin l’horror que havien viscut i dissuadir altres mariners francesos d’acudir a la croada.

La il·limitada confiança que la corona va dipositar sempre en Roger de Llúria es fa encara més patent després de la mort del rei Pere II. El seu successor, Alfons II el Liberal, el ratificà en el càrrec i li encarregà la missió diplomàtica més delicada: traslladar-se de nou a Sicília i restar al servei de Jaume, fill segon de Pere i nou rei de l’illa, al qual calia fer saber que la corona catalana prestaria tot el seu ajut davant les renovades reclamacions papals. Efectivament, Jaume també fou excomunicat i les hostilitats angevines tornaren a començar, sembla que aprofitant un viatge de Roger al Principat.

Una nova victòria ultratjant
El cas és que, pel juny del 1287, el gran almirall encara reservava als seus enemics una nova victòria ultratjant: davant de Nàpols i en clara inferioritat (unes 40 naus catalanosicilianes per 80 d’angevines), va guanyar una batalla naval que li donà un botí de cinc mil presoners, amb personatges il·lustres inclosos.

En principi, la pau d’Anagni (1295) havia de posar punt final a la guerra de Sicília, però com que no es va tenir en compte la voluntat dels sicilians, en realitat només va significar un punt i a part. La recrudescència del conflicte: el rei catalanoaragonès Jaume II contra el seu germà i rei sicilià Frederic. I Roger de Llúria enmig dels dos. A qui havia d’obeir? D’entrada va ser fidel a la causa que sempre havia defensat: una Sicília lliure de l’opressió francesa i en mans de la corona d'Aragó. És clar que això era just el contrari del que havia acordat el rei, que fins havia anul·lat el seu prometatge amb una infanta castellana per poder maridar-se amb la filla de Carles II el Coix, Blanca, com a clàusula del tractat.

La resposta siciliana no es va fer esperar: van coronar Frederic com a rei i Roger li va guanyar, amb la seva destresa habitual, unes quantes places: Reggio, Otranto, Brindisi... Tant el Papa com el rei català van adonar-se aviat que l’almirall era massa important per tenir-lo a la contra i l’un i l’altre li van trametre cartes amb promeses i amenaces perquè es decantés pel seu bàndol.

Un setge fallit a Siracusa
Roger de Llúria només es va deixar convèncer després que apareguessin algunes discrepàncies amb Frederic III, que l’arribà a empresonar, i quan va adonar-se que, al capdavall, la intenció de Jaume II era aconseguir la pau. De manera que tornà al bàndol del rei d’Aragó i es va veure obligat a atacar Sicília. El primer intent de prendre l’illa mitjançant un setge a Siracusa va ser fallit i els catalans van perdre-hi molts homes, inclòs un nebot de Roger que fou decapitat.

Els capitans sicilianocatalans, fidels a Frederic, disposaven del suport de tropes almogàvers i van resistir l’atac d’estols angevins, provinents de Nàpols, en dues batalles terrestres. Aquests triomfs els envalentiren fins a cometre la imprudència d’atacar la capital peninsular, que és on Roger de Llúria s’havia retirat després de la darrera gesta.

El cas és que a Nàpols, Roger disposava de la flota angevina quan Conrad Dòria el va reptar a combatre al capdavant de l’exèrcit de Frederic III de Sicília. La falta de confiança i de coneixement de les tripulacions, més la igualtat en el nombre de vaixells en tots dos costats, va activar la prudència de l’expert almirall, que va esperar l’arribada de reforços, des d’Apúlia i Gènova.