Lluís Companys i Jover, nascut al Tarròs el 21 de juny del 1882 en el si d'una família pagesa benestant de l'Urgell, fou el segon de deu germans, tot i que dos van morir prematurament. Als nou anys el trobem internat al Liceu Poliglot de Barcelona, on va estudiar el batxillerat en una llengua, la castellana, que gairebé ignorava.

L'any 1898 es va inscriure a la Facultat de Dret, on, al costat del seu bon amic Francesc Layret, va fundar l'Associació Escolar Republicana. Set anys més tard va fer les primeres incursions al món de la política tot donant suport a la Joventut d'Unió Republicana, primer, i al Partit Reformista, després, època en la qual escriví amb assiduïtat a 'La Publicidad', cobrint la informació política municipal.

Política i periodisme es configuraven clarament com les dues passions de Lluís Companys, que fundà els setmanaris 'L'Aurora' i 'La Barricada', on defensava la necessitat d'una "revolta contínua en tot moment determinat que es plantegi a la vida nacional, i la protesta viva contra les injustícies". La tasca periodística es va accentuar el 1916 quan impulsà el diari 'La Lucha'. Aquell mateix any també comença a exercir com a advocat laboralista en un despatx modest al carrer de Mendizábal.

Regidor i defensor dels rabassaires
Però l'advocacia i el periodisme no frenaren la seva activitat política. Ni el seu matrimoni amb Maria Mercè Picó, amb qui tindria dos fills, el Lluís i la Maria de l'Alba. El 1915 s'afilià al Bloc Republicà Autonomista, que dos anys després esdevindria el Partit Republicà Català, pel qual fou escollit regidor a l'Ajuntament de Barcelona, des d'on impulsà un pla per a l'ensenyament en català a les escoles.

Durant els anys de màxima conflictivitat social i de pistolerisme urbà a Barcelona, Companys acusà el govern municipal d'alinear-se al costat dels patrons, uns posicionaments que li costaren l'empresonament el novembre del 1920, quan fou deportat al castell de la Mola, a Maó, des d'on va tenir notícies que Layret havia estat assassinat per un pistoler a sou dels Sindicats Lliures.

Companys va sortir de la presó per ocupar la plaça vacant del seu company assassinat com a diputat al Congrés a Madrid, des d'on denuncià la immoralitat de la guerra del Marroc i també inicià una campanya, mitjançant mítings i articles a la revista 'La Terra', per solucionar el problema agrari català. El 1922 va fundar la Unió de Rabassaires de Catalunya, formació que recollia la reivindicació camperola.

A partir del 13 de setembre del 1923, amb el cop d'estat del general Primo de Rivera, Companys va patir diversos empresonaments per republicà, revolucionari i catalanista.

Després de caure la dictadura, Companys fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya, partit polític que naixia el 18 de març del 1931 a Sants. També veia la llum el diari afí al nou partit, 'La Humanitat', del qual Companys fou director. Tres setmanes més tard, el 12 d'abril, ERC va guanyar majoritàriament les eleccions municipals que se celebraren arreu de Catalunya.

Dos dies després, entrà a l'Ajuntament de Barcelona on prengué possessió de la vara d'alcalde i proclamà des de la balconada de la casa gran la República a Catalunya. Eren dos quarts de dues de la tarda. Macià no en sabia res. Una estona després, i amb una evident tensió amb Companys, l'Avi proclamava, amb Companys darrere seu, l'Estat català integrat a la Federació de Repúbliques Ibèriques des del balcó del Palau de la Generalitat, a la vegada que es feia càrrec de la presidència de la República Catalana.

L'autoproclamada alcaldia de Companys va ser inexistent, ja que el 15 d'abril Macià el nomenà governador civil. Aquesta nova funció pública va durar un mes i mig. Una nova victòria d'ERC a les eleccions a Corts al juny li atorgà l'acta de diputat per Barcelona al Congrés dels Diputats, des d'on liderà la minoria catalana. Li tocaria defensar l'Estatut de Catalunya redactat a Núria l'estiu del 1931 i referendat pel 99% dels catalans, però el 9 de setembre del 1932 el Congrés espanyol retallà a vuit els cinquanta-dos articles originals.

La presidència de Catalunya
El 20 de novembre del 1932 Macià va convocar eleccions al Parlament de Catalunya, que es resolgueren amb una nova i aclaparadora victòria d'ERC. Companys fou escollit president de la cambra legislativa catalana, però novament el càrrec li durà poc, ja que el juny del 1933 fou nomenat ministre de la Marina.

El dia de Nadal d'aquell any la trajectòria política de Lluís Companys donaria un gir inesperat amb la mort de Francesc Macià. Sis dies després, i a proposta de Joan Casanovas, president del Parlament, Companys fou escollit 123è president de la Generalitat amb cinquanta-sis vots a favor, sis en blanc i l'abstenció dels diputats de la Lliga. En el discurs d'investidura dirà: "Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres".

Una de les primeres decisions com a president fou l'aprovació de la Llei de contractes de conreu, que millorava les condicions dels rabassaires, però aquesta llei fou rebutjada per inconstitucional a les Corts espanyoles, fet que tibà la corda entre Companys i el Govern espanyol. I es tibà més després de la victòria de Lerroux a les eleccions legislatives de la tardor del 1934, quan formà govern amb ministres de la CEDA, la dreta política espanyola.

El 6 d'octubre Companys va sortir al balcó de la Generalitat per fer una proclama històrica: "En nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l'Estat català de la República Federal Espanyola". El Govern espanyol ho va entendre com un intent separatista i decretà l'estat de guerra a Barcelona. Companys, que havia alertat que "l'hora és greu i gloriosa" per al país, no va tenir més remei que fer un pas enrere per evitar un bany de sang. Fou condemnat a trenta anys de reclusió al penal situat a El Puerto de Santa María, a Cadis.

El 16 de febrer del 1936, amb la victòria del Front Popular a les eleccions a Corts, Companys fou amnistiat i recuperà la presidència de la Generalitat. Fou rebut a Barcelona com un heroi, i deixà anar una altra frase per a la història: "Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer".

Però arribaven temps convulsos. El 19 de juliol del 1936 Companys es trobava al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya per coordinar la defensa de la ciutat de Barcelona davant l'aixecament militar contra la República perpetrat per alguns comandaments militars. Si bé primer el Govern català només va comptar amb les forces d'ordre públic, acabà donant armes a milícies anarcosindicalistes davant la gravetat dels fets.

Ofegat l'alçament militar a Catalunya, Companys no va poder aturar l'onada revolucionària als carrers de Barcelona fins al setembre, quan formà un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas. En els primers mesos de guerra la Generalitat va adoptar quotes de poder que ultrapassaven les concedides per l'Estatut davant la situació de desbordament polític que vivia la República. En aquelles setmanes intenses, Companys i el seu govern van salvar el patrimoni artístic i les vides de molts eclesiàstics, i van autoritzar una expedició catalana a Mallorca per mirar, sense èxit, d'alliberar l'illa dels militars revoltats.
En el terreny personal, aquell mes de setembre del 36, Companys es casà amb Carme Ballester després de divorciar-se de Mercè Micó.

Però les tensions internes es van agreujar el 1937. El 3 de maig, dos dies després que Companys digués que "guanyarem perquè tenim la raó i perquè tenim la força", un grup de guàrdies d'assalt, enviats per la Generalitat, van intentar ocupar l'edifici de Telefònica de Barcelona, fet que va ser interpretat per la CNT com una agressió i que generà un enfrontament amb el resultat de quatre-cents morts en tres dies. Companys va haver de demanar reforços al Govern de la República i acceptar que aquest assumís les competències d'ordre públic. Aquest fet fou aprofitat pel Govern espanyol per restar poder a la Generalitat, una dinàmica que s'accentuaria en els mesos següents. Amb tot, Companys fou ratificat com a president pel Parlament de Catalunya el 9 de novembre del 1937.

El final del somni republicà catalanista
L'abril del 1938 les tropes franquistes entraven a Lleida i a Vinaròs, deixant Catalunya aïllada. La pèrdua de territori agreujà la tensió entre Companys i el president del Govern espanyol, Juan Negrín, a qui acusà d'impedir que les institucions catalanes poguessin participar activament en la defensa del país.

La desfeta final a la batalla de l'Ebre, al novembre, marcà l'inici del final de la Catalunya republicana. El 23 de gener del 1939, davant l'avanç de les tropes feixistes cap a la capital catalana, Companys, a contracor, va haver de marxar cap a Sant Hilari Sacalm. Tres dies després queia Barcelona.

El 9 de febrer els soldats del general Franco arribaven a la frontera francesa pel Portús. Catalunya havia caigut definitivament. Davant la impossibilitat de tornar a Catalunya, Companys s'instal·là a la Baule-les-Pins, a la Bretanya, al costat de Carme Ballester, confiant que el govern de la Generalitat pogués continuar funcionant a França en espera de temps millors per a la democràcia i la llibertat. L'esperança, com la de milers de catalans republicans, passava per la victòria de les democràcies davant l'imperant feixisme establert a Alemanya, a Itàlia i també a Espanya.
Però el juny del 1940 els nazis conquerien París i es feia efectiu un acord entre la policia franquista i l'alemanya, segons el qual els nazis podien lliurar a Espanya qualsevol enemic comú d'ambdós règims. Companys era un dels enemics de Hitler i Franco, per republicà, per catalanista, per antifeixista. Tot i les advertències dels seus, aquesta vegada no acceptà marxar a Mèxic, almenys fins que no trobés el seu fill, Lluïset, greument malalt i en situació desconeguda d'ençà de l'evacuació de la clínica neuropsiquiàtrica francesa on es trobava.