El 21 de juny de 1882 va nèixer Lluís Companys. Va ser el primer president del Parlament de Catalunya, ministre del Govern espanyol, president de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola i màxim dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya. Fou assassinat al castell de Montjuïc de Barcelona l'octubre de 1940, després d'un consell de guerra sense garanties. 

Fill de casa bona
La terra marca i el grup social, també. Una i altre van fixar el futur d'una vida certament compromesa. Periodista, advocat laboralista, polític d'esquerres, pres polític, pare de dos fills i president de la Generalitat de Catalunya. L'únic president electe europeu afusellat pel feixisme. Cal anar als primers temps d'un trajecte de vida per entendre'n la ruta. Així van ser els primers anys de lluita del president Companys.

Lluís Companys i Jover era fill de ponent. Va néixer el 21 de juny del 1882 en un poble petit que duu nom de terra: el Tarròs. Era fill de terratinents, d'una de les famílies més ben situades de l'Urgell. El pare, Josep Companys, era un liberal. La mare, Lluïsa Jover, una rica baronessa. A la casa pairal, d'arquitectura colonial i situada prop de l'església del poble, un escut d'armes recordava el seu origen nobiliari: un estirp de cavallers occitans.

Lluís va ser el segon de deu fills. En van sobreviure vuit: cinc nens i tres nenes. El petit Lluís jugava amb espases de fusta amb els altres nens del poble, però ell no era com els altres. La casa dels Companys Jover era en un oasi d'abundància, un miratge en un context rural de feina dura i luxes inexistents. Els amics eren fills de parcers que treballaven per a la seva família. Lluís Companys mai no oblidaria les condicions de vida dels qui no eren com ell.

Vida de poble
A casa es vivia un ambient estrany. El pare era estricte i distant. La mare, de caràcter inquiet en un lloc de poca vida social, es refugiava en les relacions que establia amb joves que treballaven per a la família. Lluís Companys mai no va parlar de la mare. Tampoc del pare. Aquell nen de constitució escassa va pujar amb un caràcter tumultuós i difícil, i amb un gran sentit de la responsabilitat.

La vida al poble es va acabar aviat. Als nou anys, Lluís Companys era internat a Barcelona, al Liceu Poliglot, un prestigiós centre educatiu a la rambla de Catalunya, per estudiar batxillerat. No li va ser fàcil. No solament perquè en aquella escola tot era nou i no hi havia camp per córrer, sinó perquè allà es parlava i s'estudiava en castellà, una llengua que quasi no entenia. Lluís Companys mai no va ser un estudiant brillant. Al Liceu, però, hi va fer amics. Entre ells, Francesc Layret, amb qui, a més del batxillerat, va compartir aules a la Universitat. En concret, a la Facultat de Dret, on es van inscriure l'any 1898.

Amb l'amic Layret, el 1900 fundaven a la Universitat l'Associació Escolar Republicana i publicaven el setmanari 'La defensa escolar'. Va ser aquí on Companys va publicar els primers articles periodístics i va començar el seu trajecte com a orador. En concret, en un míting anticlerical celebrat a la plaça de toros de Barcelona.

Catalunya s'havia industrialitzat més i més ràpid que Espanya. A les ciutats catalanes, la gran massa obrera s'agrupava en sindicats propers a l'anarquisme o al socialisme. En plena crisi de la Restauració borbònica, el catalanisme i el republicanisme d'esquerres buscaven una via política i administrativa on poder créixer. En aquest context, el jove Lluís Companys es va anar decantant cap a un ideari influït per les idees republicanes, el sindicalisme i l'obrerisme.

La Joventut d'Unió Republicana
Acabada la Universitat, Lluís Companys es va afiliar a la Joventut d'Unió Republicana, partit encapçalat per Nicolás Salmeron. A les eleccions del 1907, la Unió Republicana va formar part de la coalició Esquerra Catalana. Unes eleccions on va triomfar de manera absoluta Solidaritat Catalana, una formació que reunia tots els grups catalanistes. Dos anys més tard, l'embarcament de soldats cap a la guerra d'Àfrica va provocar una protesta massiva ofegada per una dura repressió. La Setmana Tràgica del juliol i l'agost del 1909 en va ser el seu efecte. L'any següent, la Unió Republicana es va convertir en la Unió Federal Nacionalista Republicana. Companys en va presidir la Joventut fins que va deixar aquest partit per afiliar-se al Partit Reformista de Melquíades Álvarez, que es declarava republicà i autonomista. La militància política anava prenent forma.

La tensió social creixia i amb ella, el catalanisme. El 1914, la Mancomunitat va representar un primer embrió de govern autònom. Companys era redactor del diari del Partit Reformista, 'La Publicidad'. Entre altres tasques, era relator de la política municipal barcelonina. I és que, juntament amb una clara vocació política, Companys era també un actiu periodista.

Un periodista inquiet
'La Publicidad', 'La Lucha', 'La Barricada'... L'activitat de Companys a la premsa del començament de segle va ser intensa. El diari era un bon lloc on construir discurs, però també una manera de fer-se visible i d'aconseguir una xarxa molt útil de relacions. En aquests anys, Companys es definia sovint com a periodista. I de fet, bona part dels seus ingressos provenien d'aquí.

Ja el 1904 havia entrat com a reporter de carrer a La Publicidad. Va escriure també en altres publicacions i va fundar els setmanaris L'Aurora i La Barricada. A l'editorial de presentació de 'La Barricada' (publicació que volia representar el Bloc Autonomista Català i de la qual era redactor en cap), Companys defensava la "revolta contínua en tot moment determinat que es plantegi a la vida nacional, i la protesta viva contra les injustícies".

El 1916, Lluís Companys, Francesc Layret i Marcel·lí Domingo (que havia estat director de 'La Publicidad') fundaven un nou diari: 'La Lucha'. Companys n'era redactor en cap i responsable de la informació política. A 'La Lucha', que va denunciar casos de corrupció de destacats militars al Marroc, hi col·laboraven dirigents obreristes i socialistes i noms coneguts com Pablo Iglesias i Miguel de Unamuno. A més del periodisme, va ser en aquest any quan Companys va decidir començar a exercir com a advocat.

Tot i que el darrer examen de llicenciatura l'havia passat feia 10 anys, no va ser fins el juny del 1916 quan va fer els exercicis de grau. Al cap de pocs dies de tenir el diploma de llicenciatura, es va inscriure al Col·legi d'Advocats de Barcelona i va començar a treballar com a passant del seu oncle Sebastià i després al bufet de Jaume Cruells, membre destacat del Partit Nacionalista Republicà. No va tardar gaire a establir-se pel seu compte al carrer de Mendizábal amb una clientela modesta. Si havia de ser advocat, havia de ser-ho dels treballadors. Va ser així com, a més d'actiu periodista, es va convertir en advocat laboralista, posant sovint la fortuna familiar al servei del moviment obrer i de clients sense recursos.

Quan el 1915 es va fundar el Bloc Republicà Autonomista, Companys s'hi adherí. Dos anys després, el Bloc va formar, juntament amb altres grups polítics, el Partit Republicà Català (PRC), un partit d'esquerra obrerista i autonomista. Va ser amb aquest partit amb el qual Companys va començar la seva carrera política. El novembre del 1917, a les eleccions municipals a l'Ajuntament de Barcelona, va ser escollit regidor pel PRC al districte V, el Raval, barri obrer. Tenia trenta-tres anys. En feia set que s'havia casat amb Maria Mercè Micó (la seva primera esposa) i havia tingut dos fills: el Lluís, nascut el 1911 amb una malaltia mental, i la Maria de l'Alba, que va néixer quatre anys després.

A l'Ajuntament, va proposar d'impulsar l'ensenyament del català a les escoles municipals. Com a advocat, juntament amb l'amic Layret van actuar sovint com a defensors de sindicalistes processats. Un cop a la setmana, organitzava a casa seva una tertúlia on assistien, entre d'altres, Francesc Layret, Gabriel Alomar i el líder sindical Salvador Seguí, antic amic d'infància a qui havia retrobat. Salvador Seguí (el Noi del Sucre) havia nascut a Tornabous, el poble veí de l'Urgell. El seu pare treballava a casa dels Companys i, ja de petits, havien tingut una estreta amistat. De fet, el triumvirat Layret, Seguí i Companys va treballar activament en favor de l'obrerisme no violent en uns anys de forta tensió social.

Entre el 1917 i el 1922, el clima d'enfrontament i violència entre obrers i patrons era extrem. Van ser els anys del pistolerisme a Barcelona, que van representar l'assassinat de centenars de persones (la majoria obrers) i una repressió de l'Estat brutal. La vaga de La Canadenca, que a començament del febrer del 1919 va deixar la ciutat a les fosques, va estroncar definitivament la campanya de la Mancomunitat per a un Estatut Integral de Catalunya. Companys la defensava. Després de setmanes de vaga general, s'arribà a un acord. Salvador Seguí va ser una peça clau en les negociacions entre patrons i sindicats. Companys també va intervenir-hi, tenia molt clar que calia establir ponts entre l'obrerisme anarcosindicalista i l'esquerra republicana autonomista.

Els patrons no han complert
Però la treva va durar poc. El militars que ja s'havien oposat a l'acord, amb el suport dels sectors més durs de la patronal, van iniciar la repressió. El capità general Joaquim Milans del Bosch i el governador militar, el general Martínez Anido, van ordenar unes represàlies molt dures. Companys hi va intervenir telegrafiant al sotssecretari de Presidència del Govern espanyol: "Els patrons no han complert". Com a regidor de l'Ajuntament, proposà a l'alcalde que fos el mateix consistori qui s'adrecés al Govern perquè "obligui els patrons a complir el que han pactat". Davant la resposta negativa de l'Ajuntament, Companys acusà el Govern municipal d'esquirol. Va ser empresonat durant 29 dies, fins que va acabar la vaga general.

El locaut (tancament temporal de les empreses) dels mesos de desembre del 1919 i el gener del 1920 va deixar clar qui havia guanyat: la intransigència de la patronal. En un ambient de gran tensió social, els qui tenien armes jurídiques per defensar els treballadors, com Companys i Layret, representaven un perill. El 20 de novembre del 1920 van començar les detencions en massa ordenades per Martínez Anido. Salvador Seguí i Lluís Companys van ser detinguts.

Quan Maria Mercè Micó, esposa de Companys, va anar a buscar l'amic Layret per demanar-li ajuda, aquest ja se li havia avançat. Francesc Layret havia sortit de casa seva per anar a veure els detinguts i provar d'intercedir per ells. A la vorera, molt a prop de casa, un home vestit amb una granota blava de mecànic es va aturar al seu davant i el va matar. L'assassí, un pistoler a sou dels Sindicats Lliures, va fugir. Aquella mateixa tarda, Companys i Seguí, juntament amb trenta-quatre detinguts més, van ser embarcats cap a Menorca, al castell de la Mola de Maó. Va ser aquí on van saber que el company de lluita havia estat assassinat.

Lluís Companys va sortir de la presó per anar a cobrir la vacant política que havia deixat Layret, l'escó del PRC a Madrid. Com si la mort hagués estat la manera extrema i agra d'intercedir en favor d'un amic. La carrera política de Lluís Companys ja no tenia camí enrere. Si és cert que havia començat com una clara vocació, els anys del pistolerisme, que havien estat especialment durs amb la causa obrera, van posar-hi l'argumentari. Entre el periodisme, la jurisprudència i la política activa, ja havia pres una opció.