Subscriu-t'hi
Personatges

Lluís Duch i la crida a resistir el pessimisme

Recordem l'antropòleg i monjo de Montserrat, que va morir el dissabte 10 de novembre als 82 anys

Àlex Novials
Lluís Duch
Lluís Duch Enrique Marco

El dissabte 10 de novembre, moria als 82 anys l'antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch. En el número 172 del SÀPIENS (setembre 2016), vam publicar una entrevista a aquest doctor en Antropologia i Teologia per la prestigiosa universitat alemanya de Tübingen amb motiu del seu vuitantè aniversari. En l’entrevista, el pare Duch ens oferia un diagnòstic lúcid de passat, present i futur que ens convidava a resistir el pessimisme. Duch també era professor emèrit de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós de Tarragona i de l’abadia de Montserrat, d’on era monjo des del 1963. És autor de més de cinquanta llibres i opuscles, i de més de tres-cents articles i col·laboracions en obres col·lectives. Reproduïm l'entrevista a continuació.


Com concep la feina de l’antropòleg?
Jo m’he centrat en la vida quotidiana, el que en diríem la vida normal de la gent. Tinc la idea que l’ésser humà depèn molt dels contextos que li donen sentit, per a bé i per a mal. Som éssers gramaticals, éssers de paraules. Naixem sense paraules i a través de les paraules ens ubiquem al món i comprenem la realitat. Pensem en funció de les paraules que coneixem.

Precisament la crisi del món actual és, segons vostè, una crisi gramatical...
Precisament. Cada setmana agafo el tren per anar a Barcelona, i com que tothom parla pel mòbil sento les converses dels altres viatgers. Em quedo parat de la pobresa del lèxic que utilitzen, és molt reduït. I allò que no podem anomenar, no existeix. Moltes coses no són ni noves ni velles, s’han donat sempre, amb matisos. Però un fet decisiu en l’actualitat és la velocitat, que alhora és causa de la provisionalitat que ho envaeix tot. 

Vostè sosté que l’ésser humà és ambigu per naturalesa
Som constitutivament mito-lògics. La lògica necessita el mite; és a dir, els conceptes necessiten les imatges, i viceversa. Quan s’intenta eliminar una de les dues instàncies, es cau en la dictadura i l’opressió. Ho veiem amb Hitler i Stalin. El primer va privilegiar el mite contra la raó, el segon ho va fer a la inversa, i tots dos van provocar grans genocidis. Jo contraposo dos models: la Il·lustració privilegia el concepte i la lògica, el romanticisme, la imatge i el mite. Però tant la il·lustració extrema com el romanticisme extrem produeixen monstres, com en aquell cèlebre gravat de Goya.

L’optimisme il·lustrat va voler convertir la raó en deessa única
Sí, els esforços que va fer la Revolució Francesa per suprimir el mite van aconseguir en bona mesura carregar-se la influència de la religió catòlica, però al seu lloc hi va posar la religió de la Raó, amb majúscula. Hi ha discursos de Robespierre que els podria haver escrit un capellà. Durkheim, un dels pares de la sociologia, va dir que la religió no es pot suprimir, només es pot modificar. Això és fruit de la finitud de l’ésser humà, que també és ambigua. 

Som finits, però tenim ànsies d’infinit
Som éssers que desitgen, siguem religiosos o no. I aquest desig no pot ser saciat, es manté sempre desitjant. D’aquí ve la fal·làcia del consumisme en la societat actual. La publicitat ens presenta desitjos realitzables, però un desig acomplert deixa de ser desig, i per això se substitueix per un altre immediatament. 

On es troben les arrels de la modernitat? 
Els canvis culturals són progressius i costen de delimitar. Per exemple, Luter és moderníssim pel que fa a la seva visió del subjecte, però la seva visió política és encara plenament medieval. 

Al segle XVI emergeix el subjecte crític en l’Europa protestant del centre i del nord, i els països mediterranis, que no assumeixen aquest canvi cabdal, entren en decadència. Tot plegat va acompanyat de la revolució de la impremta, que canvia radicalment la manera de llegir. Als països protestants, la lectura privada passa a tenir una gran importància. Als països catòlics, per contra, el model és l’antitètic: el marca l’'Índex de llibres prohibits' promulgat pel papa el 1564, que diu allò que no es pot llegir... 

I avui, per quin model ens regim? 
La figura que defineix la nostra època és l’adolescent, i es dóna una adolescentització de la societat. Evidentment no tinc res en contra de l’adolescència com a edat, però el que la caracteritza és ser una etapa de trànsit, i per tant s’hi manifesten les inseguretats més fortes i la falta de referències i de criteris sòlids. Això ho aprofita el sistema en què vivim (un sistema neoliberal que ha tingut i té conseqüències nefastes d’una manera absoluta), per apoderar-se de l’ànima del moment, per dir-ho així. I veiem que la gent de setanta anys vol vestir i vol viure com si fossin nois i noies de vint anys.

I hem entrat en crisi
Vivim amb una desconfiança enorme, que impera en tots els àmbits. Aquesta és la gran crisi de l’escola, per exemple: els pares qüestionen l’autoritat del mestre, i sense aquesta confiança bàsica no hi pot haver ensenyament, perquè l’infant se n’adona. També passa amb els metges. Abans el metge de capçalera generava confiança, i això era fonamental en la relació amb els pacients. Ara tota una sèrie de tècniques i analítiques dilueixen el vincle amb el metge com a persona.

Podem viure amb tanta desconfiança? 
El risc real són els populismes (siguin de tipus polític, religiós o social). A l’Europa actual en tenim bons exemples, i les lliçons del segle XX són prou clares... Només hi ha un antídot possible: hem de recuperar la confiança. És difícil, perquè l’esperança està desarticulada, però sempre pot renéixer des dels marges, des de petits nuclis. Tanmateix, ens afecta molt la velocitat. L’acceleració del temps impedeix que digerim les novetats, i ara estem amb una indigestió absoluta, instal·lats en una provisionalitat sense fi. 

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto