Davant el caos polític que regnava a la Xina dels anys 20, els partits nacionalistes i comunistes van decidir unir forces, però l’aliança es va trencar ben aviat. Poc després que Chiang Kai-shek, el líder del Guomindang, hagués format govern, va ordenar una persecució en massa dels comunistes, que es van refugiar a les zones més rurals de la Xina.

Un descuit va salvar Mao
A la regió de Hunan, un jove Mao Zedong es va posar al capdavant d’una milícia i va protagonitzar l’Alçament de la Collita de Tardor amb l’objectiu de declarar-se independent, però va ser derrotat i gairebé afusellat. Va poder fugir al darrer moment, aprofitant un descuit dels soldats que el conduïen al patíbul.

L’aparell propagandístic del Partit Comunista va mitificar la Llarga Marxa, com a símbol del sacrifici realitzat per l’Exèrcit Roig a favor del proletariat. Els mitjans de comunicació parlaven d’un recorregut de més de 12.000 quilòmetres, però estudis recents estimen que els soldats en van caminar la meitat, poc més de 6.000. De fet, la cúpula del Partit va embrutar-se poc les botes: Mao hauria estat traslladat en palanquí la major part del camí, i és un fet destacat que cap dels líders del Partit morís o ni tan sols patís cap malaltia durant un periple força dur que va causar la mort del 90% dels que el van començar. No obstant això, durant la Llarga Marxa es va consolidar com el gran líder del Partit Comunista i va esdevenir tot un símbol ideològic.

També és més que probable que els pagesos no rebessin amb bons ulls el pas per les seves contrades de l’Exèrcit Roig, un grup famèlic que avançava reclutant tot home capaç de sostenir un fusell.

Les forces de Chiang Kai-shek, dessagnades per rebel·lions internes i la falta de suports, van anar perdent les ciutats clau fins a veure’s obligades a replegar-se al sud del país. Mentrestant, l’1 d’octubre del 1949, Mao proclamava l’inici d’una nova era, la dictadura del poble sota la forma de República Popular de la Xina, des de la porta de Tiananmen, a Pequín. Al final de l’any, els comunistes ja havien expulsat de la Xina continental el Guomindang, que s’havia refugiat a l’illa de Taiwan. D’aquesta manera es posava fi a gairebé un segle d’inestabilitat i conflictes intermitents al país més poblat del planeta. També en el taulell geopolític es posaven les cartes damunt la taula: la Xina continental s’alineava amb el bloc comunista mentre els Estats Units només reconeixien com a legítim el govern de Taiwan.

Complint la seva paraula
Tal com havia promès, Mao va repartir terres en règim d’usdefruit entre els camperols que l’havien ajudat, expropiant i purgant els antics terratinents. Va formar govern amb el seu cercle de confiança i va fixar com a prioritats la unificació nacional, l’estabilitat i el desenvolupament econòmic —sempre sota el prisma comunista. Pel que fa al primer punt, la cohesió territorial, calia ocupar-se dels darrers focus de resistència i d’una regió en particular que feia massa temps que es regia autònomament: el Tibet. Per la via de les armes, l’any 1951 s’incorporava a la República Popular.

Per tal d’assolir l’estabilitat, el govern comunista va iniciar una dura repressió contra els 'enemics del poble', un col·lectiu format per tot aquell que fos sospitós d’anar en contra de l’ideari comunista, des dels partidaris restants del Guomindang fins als traficants d’opi o els estrangers, que van ser expulsats del país, cosa que va comportar execucions en massa i trasllats de presoners a camps de treball.

En l’àmbit econòmic, era prioritari augmentar la producció per alimentar amb garanties un quart de la població mundial. Ideològicament, Mao sempre havia defensat que la revolució es trobava a les mans dels camperols, no a les fàbriques de les ciutats. En els seus discursos, sovint evocava la història del vell babau que va remoure les muntanyes, un relat escrit al segle IV aC en el qual un ancià i els seus fills treballaven incansablement amb un pic i una pala per moure dues muntanyes situades davant de casa seva. Mao explicava que quan un home savi ho va veure, se’n va riure perquè creia que era impossible; no obstant això, el vell babau va respondre que quan ell es morís, els fills dels seus fills seguirien treballant fins a fer-ho possible; i, segons el conte, així va ser.

La moralitat de la història
El líder del Partit Comunista tractava de fer entendre als camperols que per molt humils que fossin, tot i les burles dels intel·lectuals, amb esforç i determinació podien fer realitat l’impossible. Amb aquest esperit va impulsar el primer pla quinquennal l’any 1953, mobilitzant una gran quantitat de mà d’obra. El resultat va ser un èxit: es va assolir l’autoabastiment i es va duplicar la producció a les fàbriques.

Per modernitzar el país, primer Mao va ordenar una col·lectivització fulminant de l’agricultura entre els anys 1955 i 1957 i va exigir quotes de producció cada cop més altes. Esperonat pels èxits inicials, gràcies a l’estabilitat política i a una etapa de vaques grasses, Mao va agafar embranzida i va impulsar el Gran Salt Endavant, un pla que exigia quotes encara més altes de producció, basat en comunes agrícoles en les quals es compaginava la feina al camp amb la tasca industrial.

Mao estava convençut d’emprendre una via pròpia dins del comunisme, cada cop més allunyada de l’URSS, i no va fer cas de les veus crítiques que s’alçaven des de cercles intel·lectuals. Es va fer palès que el règim no tolerava cap oposició després de la Campanya de les Cent Flors, una crida a la població perquè expressés lliurement què pensava del govern comunista, esperant rebre elogis, però que va esdevenir una allau de crítiques, que es va saldar amb una purga implacable dels dissidents.

Un salt endavant o… enrere?
El cert, però, és que el sistema de comunes no era operatiu, ja que molts camperols havien abandonat les terres, i els objectius marcats eren absolutament desproporcionats. Això va provocar una de les pitjors collites del segle XX, que, juntament amb un seguit de desastres naturals, van donar com a resultat un període de fam catastròfic entre el 1959 i el 1960 que va causar entre 15 i 30 milions de morts. Tot i els intents de l’aparell propagandístic per maquillar els mals resultats, el Gran Salt Endavant va revelar-se com un fracàs estrepitós. El Partit va prendre mesures, entre les quals hi havia la d’allunyar Mao de la primera línia política. El seu culte, però, seguia institucionalitzat a les escoles i a les casernes; un fet clau que explicaria el seu posterior ascens al poder.

Sota la coartada de retornar al règim la seva puresa ideològica, Mao va encapçalar un cop d’estat que l’acabaria tornant al poder. Fora, al carrer, estudiants d’arreu del país van formar la Guàrdia Roja, que tenia la consigna d’atacar l’autoritat. Van assetjar mestres i intel·lectuals, acusant-los de burgesos, i van perseguir tot allò vinculat amb la cultura tradicional o la religió, destruint temples, monuments, obres d’art o llibres; l’única font d’inspiració era Mao, batejat com 'el Gran Timoner'. Per posar fre al caos generat pels guàrdies rojos, que fins i tot s’havien organitzat en faccions i s’enfrontaven entre ells, Mao es veuria obligat a desplegar l’exèrcit.

L’anomenada Revolució Cultural, iniciada el 1966, va consistir en una gran campanya de repressió contra els opositors, sobretot els intel·lectuals. Mao pretenia homogeneïtzar la perspectiva mental de les masses i apropar-les tant com fos possible a l’ideal comunista. Com a resultat, la ideologia va passar a ocupar un lloc preeminent en la societat xinesa. Havia nascut el maoisme.

Enemics interns i externs
Tots els qui no combregaven amb aquelles idees van ser durament perseguits. L’assalt a monestirs, la persecució de professors, escriptors o intel·lectuals de diversos àmbits i els assassinats i empresonaments de les veus discordants dins el Partit Comunista Xinès van ser una constant. Entre les barbaritats causades pels guàrdies rojos destaca la destrucció sistemàtica de la ciutat natal de Confuci, amb la pèrdua irrecuperable dels vestigis històrics que s’hi conservaven.

El resultat
Les conclusions de la Revolució Cultural van prendre forma en el 'Document dels 16 punts', en què es considerava que havia estat una “revolució socialista més profunda” i s’havia refundat el Partit sota “la bandera vermella del pensament de Mao”, que va seguir al timó de la Xina fins a la seva mort, el 1976. El seu successor va ser Hua Guofeng, un home de palla que va ser deposat poc després per Deng Xiaoping, ja que qui s’havia postulat per ser el futur líder de la Xina, Lin Biao, havia mort en un accident aeri mentre fugia a l’URSS, després de ser acusat d’ordir un complot. Xiaoping va fer jutjar els responsables directes de la Revolució Cultural i va engegar un procés de liberalització molt controlat de l’economia que aportaria creixement al gegant asiàtic.