Donatien Alphonse François Sade, qui en vida ja va haver de carregar amb munts de desqualificacions, va néixer a París el 1740. Era el 14è descendent d’un llinatge d’origen provençal del qual hi havia notícies des del 1171. Un avantpassat seu va ser marit de Laura de Noves, el possible gran amor de Petrarca, motiu pel qual Donatien va admirar sempre aquest poeta. El seu pare, comte de Sade, era un militar i diplomàtic bisexual i la seva mare pertanyia a la família Condé, branca menor de la dinastia Borbó, regnant a França. 

El nen va créixer lluny dels pares, sovint a l’estranger per la feina del comte, i va passar els primers anys amb els Condé, que no es van estar d’advertir-li la seva posició de noble de segona fila, actitud que va començar a generar-li un ressentiment. El 1745 es designà com a tutor seu un oncle que era abat i exemple de clergue tan erudit com llibertí: amic de Voltaire, amant de dues dones que eren mare i filla i addicte a festes amb prostitutes de les quals el petit Donatien va ser testimoni. La conducta de l’abat no era inusual: els prohoms de l’Antic Règim no amagaven els seus actes per censurables que fossin, a redós de privilegis que els permetien fer allò que volguessin perquè ningú no havia de retreure’ls res. El Sade adult reproduiria aquells comportaments, els exageraria en la seva obra, n’imaginaria de terribles, però en la vida real no aportaria cap novetat en aquells quefers.

Donatien coneix la violència i el maltractament durant la seva educació
El 1750 va ingressar al col·legi Louis-le-Grand, regentat pels jesuïtes, on va aprendre idiomes, música, dansa i esgrima, es va afeccionar a les arts i va iniciar-se en la violència, ja que el càstig corporal per imposar disciplina era norma de l’època. Descobriria el vessant castrense del maltractament a partir del 1754, quan va entrar a l’acadèmia militar i es va inscriure al regiment de cavalleria lleugera de la Guàrdia del Rei, reservat a joves aristòcrates. El 1756 va esclatar la guerra dels Set Anys, i Sade hi participà amb el grau de tinent en la presa de Maó als britànics. També en saraus amb dones i joc pel mig que li van valer baralles amb son pare i una incipient fama de llibertí. 

Madame de Montreuil, la pitjor enemiga del marquès
En acabar el conflicte el 1763, el comte, per interès i per redreçar el seu fill marquès, va negociar l’enllaç de Donatien amb Renée-Pélagie Cordier de Launay de Montreuil, hereva d’una família de la nova noblesa, econòmicament sòlida i influent a la Cort. Es va tractar del típic matrimoni de conveniència en què els Montreuil, a canvi de diners, ascendien socialment en unir-se a una noblesa antiga i emparentada amb la reialesa. Amb el temps la parella tindrà tres fills, Renée estimarà sincerament el seu marit, i aquest patirà la ira de qui serà la seva pitjor enemiga, Madame de Montreuil, la seva sogra.

Al cap de pocs mesos de casat, Sade fou empresonat per primera vegada, per un incident que barrejava una prostituta amb actes contra la religió, com masturbar-se damunt d’un crucifix. Les famílies mouen els fils perquè el marquès surti aviat al carrer, favor que s’atorga amb la condició que s’instal·li a la residència que els sogres tenen a Normandia. D’aleshores ençà Sade va estar vigilat per l’inspector de policia Louis Marais, especialitzat en casos de llibertinatge i redactor d’informes sobre la vida llicenciosa dels cortesans que llegia el mateix rei, Lluís XV, per entretenir-se. 

Pares, germans i oncles comerciaven amb els serveis de filles, germanes i nebodes
A Marais no li faltava feina ni a Lluís XV, lectura. Nobles i clergues es tancaven en castells i convents per lliurar-se a orgies que podien acabar malament, per exemple, per excessos a l’hora d’administrar assots o drogues de grat o per força. Pares, germans i oncles comerciaven amb els serveis de filles, germanes i nebodes, serveis que fins i tot es publicaven a la premsa. Els fills naturals no eren notícia i que se’ls abandonés, tampoc, i ningú no feia escarafalls per la quantitat de prostitutes que poblaven els verals.

Cal dir que les classes populars, de mica en mica i d’acord amb els seus mitjans, van anar imitant el capteniment dels privilegiats. Sade tan sols és producte del seu temps, però les circumstàncies van impedir que passés desapercebut, com la gran majoria.

L’abril del 1764, pel seu bon comportament, s’autoritzà el marquès a tornar a París. No trigà a freqüentar els teatres i, més concretament, les actrius i ballarines, amants que comparteix amb altres nobles però que no pot pagar. Marais continuava vigilant-lo, Renée ignorava les seves infidelitats i madame de Montreuil, que sí que les coneixia, es limitava a renyar-lo i a no donar-li diners. Aquesta situació es va mantenir durant gairebé quatre anys, en què Sade no es va privar de contractar prostitutes per flagel·lar-les. 

El 3 d’abril del 1768 la fama de Sade com a llibertí es va consolidar i escampar. Va oferir feina de minyona a una casa que tenia a Arcueil, prop de París, a una captaire que en arribar allà va ser despullada, lligada i fuetejada atroçment fins que va aconseguir fugir i denunciar els fets. S’arrestà el marquès i se’l jutjà, i de nou hi van intervenir els Montreuil, que van indemnitzar la víctima amb 2.400 lliures per parar el cop. L’escàndol d’Arcueil costà a Sade un mes i mig de presó i ser titllat d’assassí de dones, però cal aclarir que mai no va matar ningú, tot i les seves disbauxes.

Tretze anys empresonat pels seus jocs sexuals extrems
Després d’un període de calma amb Renée al seu castell de Lacoste, a la Provença, on va gaudir de la seva passió pels muntatges teatrals, el marquès va reincidir en els seus jocs sexuals extrems l’estiu del 1772. A Marsella, pagà cinc prostitutes a les quals, fora d’assotar-les, drogà amb bombons que contenien pols de cantàrides, un afrodisíac que causa efectes al·lucinògens. Això va ser suficient perquè se l’acusés d’enverinador, se’l condemnés a mort i se l’executés només en efígie, ja que Sade, conscient d’haver-la vessada, es refugià a Itàlia abans que el detinguessin. Aquesta vegada madame de Montreuil, farta, li va negar l’auxili i se li girà en contra definitivament perquè Donatien havia marxat de França, deien, amb la seva cunyada, a la qual havia seduït. La magnitud de l’escàndol bandejava els somnis de la sogra de ser acceptada per la vella aristocràcia, i la seva revenja seria implacable.

El Sade pròfug, entre altres aventures, fou tancat pel rei de Sardenya a instàncies de la poderosa Madame de Montreuil i es fugà de la presó gràcies a Renée, que s’enfrontà a sa mare. Alternava estades a Itàlia i al castell de Lacoste, on prosseguia la seva vida dissoluta i d’on s’escapolia sempre que les autoritats hi feien escorcolls. Finalment, el 1777, amb una 'lettre de cachet' obtinguda per madame de Montreuil, un document expedit pel rei que permetia confinar algú sense tràmits judicials, Marais va capturar Sade. El marquès no s’afigurava que romandria pres 13 anys.

Dut a la fortalesa de Vincennes, Sade va ser incomunicat durant quatre anys i mig. Només li feia costat Renée, que suportava tant els atacs paranoics d’un marit a qui la reclusió anava embogint com l’aversió d’una mare que li va retirar tot ajut financer. En aquestes condicions el marquès va reunir una biblioteca amb obres de contingut històric, filosòfic i literari i es va posar a escriure. 

El 1784 el van traslladar a la Bastilla. S’havia engreixat força i havia perdut gran part de la vista escrivint llibres (‘Diàleg entre un sacerdot i un moribund’, ‘Justine o les dissorts de la virtut’, ‘Els cent vint dies de Sodoma’) que exposaven cruament el seu ateisme i els vicis i crims d’una classe que l’havia expulsat del seu si. La seva rancúnia cap a l’aristocràcia l’apropava a l’esperit de revolta que es respirava el juliol del 1789, i els seus crits des de la seva finestra a la Bastilla tot incitant el poble a assaltar-la van obligar el governador de la fortalesa a ordenar el seu trasllat a l’asil d’alienats de Charenton. Una setmana i escaig més tard els parisencs prenien la presó, però Sade no va sortir de l’asil fins al 1790. L’esperava una desagradable sorpresa: la seva dona, que tant havia lluitat i resistit per ell, li demanava el divorci, instituït per la revolució triomfant. A Renée se li havia esgotat la paciència o havia claudicat davant les pressions de la seva mare. 

El marquès es va refer sentimentalment amb Marie Constance Renelle, però estabilitzar-se econòmicament era més difícil. Va escriure obres teatrals per a la ‘Comédie Française’ i la necessitat el va dur a publicar, anònimament, els texts pornogràfics de la seva etapa de presoner, entre els quals destacava ‘Justine’, que va generar polèmica en aparèixer el 1791.

Es va implicar en política en ple domini del Terror i va mostrar dots humanitaris que no lligaven amb la seva fama de monstre: va propugnar reformes en la sanitat per augmentar el nombre de llits als hospitals i va presidir un tribunal en què es negà a signar cap sentència de mort, fins i tot la de madame de Montreuil, la culpable de molts dels seus sofriments.

Tanta magnanimitat el va fer sospitós als ulls dels revolucionaris exaltats, que recordaven el seu rang de noble i també la seva immoralitat i el seu ateisme, trets contraris a l’anhel de virtut que el règim republicà volia implantar. Acusat de moderat, cosa que equivalia a precipitar-lo cap a la guillotina, les seves possessions van ser requisades o saquejades i va ser encarcerat el 1793. Va salvar la vida perquè el govern del Terror fou derrocat mentre el cercaven per les presons per executar-lo. 

Lliure de nou l’octubre del 1794, Sade va haver de vendre el castell de Lacoste i més propietats per sobreviure i va reprendre la carrera literària amb la publicació, sempre de forma anònima, de ‘Juliette o les prosperitats del vici’ o ‘La filosofia al tocador’.

La seva situació no havia millorat quan el 1801 se l’assenyalà com a autor d’una obra titulada ‘Zoloé i els seus acòlits’, una sàtira que esquitxava el nou amo del país, Napoleó Bonaparte. La justícia el va detenir i, amb el pretext d’haver escrit llibres obscens, el van tancar a diferents presidis fins que, declarat boig, acaba de nou a Charenton, on moriria el 1814. 

L'estudi del crani
“El seu crani, des de qualsevol punt de vista, s’assembla al d’un pare de l’Església”, deia l’informe d’un devot de la frenologia, pseudociència que defensava que la forma del crani es derivava dels trets morals de l’individu. L’examen de la mateixa calavera fet per un altre frenòleg afirmava que corresponia a un home de “caràcter brillant, noble i generós”. Aquelles conclusions sobtaven els seus propis autors, que esperaven trobar quelcom que assenyalés l’índole monstruosa d’aquelles despulles, les del marquès de Sade, difunt feia uns anys i desenterrat en nom de la ciència. El cap del personatge s’acabaria perdent. Ni tan sols després de mort el deixaven tranquil.

Vint-i-set anys internat entre 13 centres penitenciaris i manicomis sota tres règims polítics distints
El marquès de Sade va estar 27 anys internat entre 13 centres penitenciaris i manicomis sota tres règims polítics distints. Va ser una nosa per al poder, fos com fos aquest. L’Església va incloure les seves obres en l’índex de llibres prohibits, però ‘Justine’ va circular clandestinament al llarg del segle XIX. El 1909 el poeta i crític d’art Guillaume Apollinaire va rescatar-lo de l’oblit, i l’atenció cap a la seva figura ja no va tenir aturador. Els surrealistes el van considerar un precursor, se’l va veure com a exponent d’una filosofia radical de llibertat i la seva primera biografia rigorosa va aparèixer el 1950. Potser va ser aleshores quan molts, per damunt dels prejudicis inherents a la sinistra fama que l’aureolava, devien adonar-se que els autèntics sàdics van ser els qui van envoltar-lo.