Nascut al cor de Saxònia el 1483, Luter havia crescut en un ambient humil però va poder estudiar a la Universitat d’Erfurt, on el 1502 va llicenciar-se en filosofia. S’explica que el seu pare va regalar-li un Corpus Iuris Civilis pensant que això l’encaminaria cap al dret, però el cert és que, gairebé d’un dia per l’altre, quan tenia 22 anys, Luter va decidir entrar en un convent i apartar-se del món. 

Un noviciat de flagel·lacions i confessions
Els motius de la seva decisió són incerts, però alguna cosa terrible devia succeir-li si tenim en compte que va passar-se els anys de noviciat flagel·lant-se, confessant-se contínuament, practicant dejunis severs i dedicant llarguíssimes hores a l’oració i la reflexió. Tan excessiva era la seva devoció que el superior de l’orde de Sant Agustí a Alemanya va decidir encaminar-lo de nou cap als estudis. Així va ser com el futur reformador va començar la carrera de teologia, va ser ordenat sacerdot el 1507 i l’any següent ja va ser enviat com a docent a la Universitat de Wittenberg.

A finals de 1510 va fer un viatge a Roma que el marcaria per sempre. La decepció que va causar-li comprovar la poca moralitat i la nul·la santedat dels primers ministres de l’Església va fer-lo entrar en una crisi espiritual profunda, que va fer-li replantejar el paper individual de cada home davant de Déu. De mica en mica, va anar-se allunyant de l’escolàstica clàssica i les seves classes i prèdiques van fer-se famoses per tot l’Imperi germànic: acudien a sentir-lo estudiants i fidels de tot Alemanya.

En paral·lel, el papa Lleó X havia encarregat als bisbes d’arreu que venguessin indulgències per recaptar fons per a la construcció de la nova basílica de Sant Pere del Vaticà. Era una de les pràctiques més habituals d’aquell temps, i que més havien repugnat Luter en el seu viatge a Roma: el perdó celestial podia comprar-se, cosa que negava de ple alguns dels principis i pràctiques bàsiques del cristianisme, començant per l’oració i la confessió. El cert, però, és que la venda d’indulgències feia molt temps que s’havia convertit en un gran negoci: a canvi de no anar a l’infern, els creients més adinerats pagaven el que fes falta. 

​La fixació contra les cartes papals, els documents que indultaven els pecats pagant la suma convenient, va portar Luter a escriure les Diferències sobre el poder de les indulgències –conegudes com les 95 tesis– i va optar per clavar-les, el 31 d’octubre de 1517 –vigília de Tots Sants–, a la porta de l’església de Wittenberg. Alguns historiadors, però, consideren que aquest gest fundador del protestantisme és una llegenda. El primer que en va parlar va ser el teòleg i continuador de la tasca de Luter al capdavant de la Reforma, Philip Melanchthon, uns vint anys més tard. El que se sap del cert és que Luter va enviar el seu text a uns quants amics i clergues, i també a certes autoritats. La velocitat amb què va reimprimir-se va sorprendre el mateix autor: de seguida van publicar-se diverses refutacions i la polèmica va arribar a Roma el juliol de 1518, que és quan Lleó X va demanar que Luter s’hi presentés per retractar-se.

Luter no només va eludir la cita, sinó que va saber convèncer l’emperador Maximilià que el papa atacava els drets de les universitats alemanyes. Així que la bola es va fer grossa: el 1519, Luter va acceptar de debatre públicament a Leipzig amb el teòleg Johann Eck, i el juny de 1520, la butlla papal Exsurge Domine excomunicava Luter i els seus col·laboradors. El reformador va respondre-hi publicant més obres, aquesta vegada –i a diferència del que feien les 95 tesis– apuntant directament a Roma com a centre de tots els mals. A més, el desembre d'aquell any va cremar la butlla papal, un fet que va provocar que, el 3 de gener de 1521, el papa Lleó X, fes efectiva l'ex comunicació de Luter.

No val la pena resseguir punt per punt cada capítol de l’enfrontament de Luter amb les autoritats eclesiàstiques. Només cal fer notar que, l’any 1521, el nou emperador Carles V, veient com creixien els partidaris de Luter i les controvèrsies que generaven els seus escrits, a més de les revoltes populars de reformistes que es veien amb cor de cremar imatges i atacar prelats, va convocar una Dieta especial a Worms per tal de buscar la concòrdia entre tots els electors de l’Imperi i els legats del papa. 

Intent fallit de fer a Luter retractar-se
En realitat, pretenien que Luter es retractés i que les aigües tornessin a mare, però la resposta d’aquest va ser ben taxativa: “Ni puc, ni vull retractar-me si no és que se’m demostri, pel testimoni de l’escriptura o per mitjà de la raó, que estic equivocat; no puc confiar ni en les decisions dels concilis, ni en les dels papes, perquè és ben clar que no només s’han equivocat, sinó que s’han contradit entre ells”. 

Protegit pel príncep de Saxònia
Tot seguit, Luter va tocar el dos per refugiar-se al castell de Wartburg, sota la protecció de Frederic III, príncep de Saxònia. Com que els soldats van simular un segrest, el rumor que havia estat assassinat va córrer mentre, a Worms, l’emperador imposava la signatura d’un edicte que convertia el reformador en un proscrit, ordenava la destrucció de tots els seus llibres i amenaçava de mort qui difongués les seves teories. Així i tot, el nombre de seguidors luterans es multiplicava. Que un alemany plantés cara a Roma era vist amb simpatia.

Amb Luter amagat a Wartburg, alguns col·laboradors seus van promoure, a Wittenberg mateix, mesures molt més radicals. A més, alguns d’ells, com Thomas Müntzer o Andreas Karlstadt, professaven tenir dons sobrenaturals. Davant els aldarulls que van causar les seves directrius, Luter va haver de sortir del seu amagatall i presentar-se a Wittenberg per desautoritzar-los i tirar endarrere algunes de les seves reformes. 

Poc o gens convençuts, Müntzer i Karlstadt van decidir fundar la seva pròpia comunitat d’autèntics protestants, suprimint el bateig dels nens i tornant a batejar els adults; d’aquí els vindrà el nom: anabaptistes (‘rebatejadors’). Aviat van mesclar les diatribes teològiques amb reivindicacions socials contra l’explotació feudal, i van provocar la revolta dels camperols de 1524-25, contra la qual Luter va escriure tractats duríssims. Tant hi feia: s’havia obert la veda i Müntzer va fundar la Lliga dels Elegits i va predicar per Bohèmia i Turíngia, anunciant l’Harmagedon i reunint un exèrcit de més de 10.000 pagesos. Van ser derrotats a Frankenhausen, i Müntzer va ser decapitat. 

A Suïssa, eren Huldrych Zwingli i Joan Calví qui marcaven aquest nou camí. A diferència de Müntzer, però, l’un i l’altre van començar a predicar comptant amb el suport dels ajuntaments de les ciutats on vivien: Zuric i Ginebra, respectivament. Tots dos partien dels postulats de Luter i aprofitaven el seu primer pas, trencar amb Roma, per dur a terme reformes més profundes. Zwingli, que considerava que l’eucaristia era simbòlica, va fer canviar la fórmula “aquest és el meu cos” per “això representa el meu cos”, va expulsar monjos per tancar monestirs i va arribar a suprimir la missa, que substituïa per sermons seus.

L’intent de Calví de supeditar Ginebra a un govern teocràtic
Calví encara va fer un pas més: com que es considerava representant de Déu a la Terra, va voler supeditar Ginebra a un govern teocràtic, anteposant les seves lleis teològiques a les administratives, cosa que va aconseguir durant gairebé un parell d’anys, fins que el 1538 una revolta burgesa va expulsar-lo de la ciutat. Retirat a Estrasburg, Calví va dedicar-se a perfilar un manual de teologia propi, que incloïa l’organització i el reglament d’una nova església. Així, quan els reformistes van demanar-li que tornés a Ginebra va poder aplicar-lo: va crear un consistori independent de l’Estat, amb una jerarquia estricta, i va fundar un col·legi per formar tots i cadascun dels pastors, doctors i diaques que en formaven part. 

​Els reformadors apuntaven directament a l’entramat d’interessos comuns que Roma i els seus prelats havien teixit arreu amb els poders locals. És clar que també va haver-hi governs que van veure la possibilitat d’expulsar per sempre el jou vaticà dels seus dominis. D’aquesta manera, l’Imperi germànic va quedar dividit entre estats pro catòlics i estats protestants, i més o menys va passar el mateix a la resta de regnes veïns: a Suïssa, alguns cantons van refusar les tesis de Calví, però d’altres van reformar l’estructura governamental. I quan les seves idees van arribar als Països Baixos i a França, l’esquema va ser si fa o no fa el mateix, gràcies, en part, a la tolerància inicial d’Enric IV, en el cas francès, i pel mosaic de ducats, comtats i senyorius que conformaven les Províncies Unides. 

L’esclat de la guerra
Així les coses, la guerra estava cantada. I van produir-se en plural: primer internament, autèntiques guerres civils amb matances ignominioses, com la de la Nit de Sant Bartomeu (1572), a França; o la de diversos estats germànics, agrupats en la lliga d'Esmalcalda, contra l’emperador (1531-1555); per no parlar de les revoltes populars a Flandes, contra la persecució de protestants que Felip II de Castella hi havia endegat. Tot seguit els conflictes van passar a escala mundial, a partir de 1618, en començar la guerra dels Trenta Anys.

Al capdavall, però, el protestantisme en va sortir reforçat. Tant de la pau d’Augsburg (1555), que atorgava a cada príncep alemany la llibertat de culte al seu estat, com de la pau de Westfàlia (1648), que va posar fi al llarg conflicte continental. 

I és que després que la França catòlica s’alineés amb els regnes protestants per contrarestar el poder dels Habsburg, defensors de la Contrareforma, va quedar clar que les conviccions polítiques passaven per sobre de les religioses. La llibertat de fe va quedar garantida i ningú no va fer cas de la declaració del papa Innocenci X que va considerar “nul, invàlid, innocu, injust, maleït, reprovable, estúpid, buit de significat i d’efecte” el tractat de pau.

El protestantisme, la religió dominant a finals del segle XVII
A grans trets, quan, a finals del XVII, la pau va quedar establerta per tot el Vell Continent, el luteranisme era la religió dominant a l’Imperi germànic i als països escandinaus, on dos reis, Gustau I de Suècia i Cristià III de Dinamarca, havien esdevingut protestants de primera hora.

El calvinisme s’havia fet fort a Suïssa, les Províncies Unides i Escòcia, on el teòleg John Knox havia liderat una reforma que acabaria donant lloc al presbiterianisme, una doctrina inspirada en els ensenyaments de Calví, però que substitueix la jerarquia episcopal per una de pròpia, que té el presbyteros (‘ancià’, en grec) com a figura principal. Hongria i França completen els regnes on el calvinisme, sense ser la religió principal, va crear una església pròpia: però, mentre en el cas magiar, la llibertat de culte va quedar-hi establerta per sempre, en el francès, els hugonots van patir una nova persecució quan Lluís XIV va accedir al tron, el 1685, i va revocar l’edicte de Nantes, pel qual Enric IV havia autoritzat, gairebé un segle abans, la lliure elecció de credo.

La Reforma a Anglaterra no va promoure-la cap clergue, sinó el rei. És evident, però, que sense el pas previ de Luter i el rebombori que havia causat per mig Europa, l’any 1529 Enric VIII no hauria gosat trencar amb Roma, que li negava l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó. En qualsevol cas, d’entrada, l’Església anglicana no va instituir cap altre canvi doctrinal que el de convertir el monarca en el seu cap suprem. Tots els bisbes i consellers que van oposar-s’hi van ser executats, de manera que el poder sobre el clergat aviat va quedar establert.

El conflicte entre catolicisme i protestantisme
De mica en mica, però, el luteranisme va començar a infiltrar-s’hi i el 1549 l’arquebisbe de Canterbury Thomas Cranmer va redactar els 42 articles de la nova fe anglicana, de clara influència protestant. El terrabastall va començar quan la reina Maria Stuart va declarar-los herètics i va intentar recatolicitzar el país, enviant Cranmer a la foguera. Tot el contrari del que implantaria la seva successora, Elisabet I, que va arribar a prohibir la missa i va manar que el nou arquebisbe, Matthew Parker, calvinista, reordenés els articles per tal de trobar un consens entre les doctrines protestants i les catòliques. Però el conflicte entre credos no va quedar mai resolt i la guerra va fer-hi cap amb l’esclat de la revolta d’Oliver Cromwell, el 1642, que a més de motius polítics tenia una clara inspiració religiosa: purità com era, un cop va aconseguir el poder, va perseguir tots els catòlics d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda.

Les tesis del puritanisme
El puritanisme era una doctrina que havia començat a desenvolupar-se durant el regnat d’Elisabet I, per part d’un sector de l’Església anglicana que creia que no s’havia trencat del tot amb el catolicisme, perquè la litúrgia i les doctrines seguien sent molt similars. Així que van abraçar les tesis calvinistes més extremes, que incloïen una moral estricta, l’estudi personal de la Bíblia, el sacerdoci de tots els creients i la simplicitat en tots els aspectes de la vida (l’adoració, la manera de vestir, la iconografia…). La radicalitat dels seus preceptes i les dificultats per estendre’s per Anglaterra van fer que molts optessin per marxar als Estats Units a fundar comunitats. 

Aquest camí iniciat pels puritans anglesos més radicals el van seguir els quàquers, la societat fundada per George Fox, cap a 1650, que empeltava de misticisme alguns dels preceptes protestants. De fet, el nom prové de les “tremolors” que alguns dels deixebles de la Societat Religiosa d’Amics (nom original de la secta) van experimentar en entrar en una mena d’èxtasi convulsiu “en escoltar la veu de Déu al seu interior”. Aquesta era la principal novetat que va aportar Fox: els creients han de sentir Crist per ells mateixos, sense intermediació de la Bíblia, que només és una font de la paraula… si bé aquestes revelacions no poden contradir-la. 

La divisió dels Estats Units en diverses branques religioses
Amb tot un continent per conquerir al davant, les diferents branques de la Reforma religiosa iniciada per Luter van trobar, en les colònies britàniques d’Amèrica, la Terra Promesa per implantar de bell nou el seu credo. D’entrada, els colons que hi van arribar van fundar-hi ciutats per poder practicar lliurement el seu culte: els puritans es van establir a Massachusetts; els quàquers, a Pennsilvània; els anglicans, a Virgínia, i els catòlics britànics, a Maryland. Qualsevol exiliat per motius religiosos hi era benvingut, de manera que no és estrany que en el text fundacional dels Estats Units hi quedés ben recollit el respecte per tot credo religiós (cristià).

Quan al segle XIX els Estats Units van començar a prosperar econòmicament i demogràfica, aquesta característica va permetre que hi fructifiquessin tota mena de sectes fundades per visionaris que creien trobar, en la seva lectura personal dels textos cristians, l’autèntica veritat de Déu. Així, el 1830, Joseph Smith va fundar a Palmyra (estat de Nova York) l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies, basada en el Llibre de Mormó, que explica la visita de Jesús a Amèrica, després de la resurrecció, i pretén establir una Nova Jerusalem als EUA. El successor de Smith va acabar fundant Salt Lake City, que encara ara és la gran capital dels mormons. 

Els Testimonis de Jehovà
Un cas paral·lel és el dels Testimonis de Jehovà, fundats la segona meitat del segle XIX. Predicaven la restitució del cristianisme primitiu, anterior al concili de Nicea I (celebrat l’any 325) i la Gran Apostasia, que és com es coneix la introducció d’influències no cristianes a l’Església, després de la mort dels apòstols, per culpa de la gran expansió del cristianisme. La Bíblia és l’única font vàlida en aspectes doctrinals i refusen la Santíssima Trinitat, la veneració a Maria i als sants, a més de professar un odi indissimulat per totes les altres esglésies, començant pel papa de Roma, a qui consideren una de les bèsties de l’Apocalipsi. Estan convençuts de ser els únics elegits per a la salvació, el dia de la segona vinguda de Crist a la Terra.

Malgrat la multiplicitat de confessions que el protestantisme ha fet néixer (avui en dia, només en el camp del protestantisme, poden comptar-se gairebé 400 esglésies –o sectes– diferents), la idea d’una unitat del cristianisme ha preocupat molts reformistes del darrer segle. I és que un dels principis bàsics establerts per Luter va ser, justament, que unitat no vol dir uniformitat i que pluralitat no ha de ser sinònim de divisió. N’hi ha prou establint la llibertat individual per buscar Déu i servir-lo respectant la multiconfessionalitat. 

L’obertura recent del catolicisme a revisar el paper de la dona dins de l’Església i plantejar-se el seu sacerdoci, no deixa de ser un reflex del que fa temps que ja han aprovat diverses esglésies protestants. El cas més representatiu va saltar als mitjans el 28 d’octubre de 2009, quan Margot Kässman, bisbessa de Hannover, mare de quatre filles i divorciada del seu marit, va ser escollida presidenta de l’Església evangèlica alemanya.