Personatges

Miquel Àngel i la capella Sixtina

La història de com es va gestar una de les icones més reproduïdes de la història de l'art

Per Joan Miquel Llodrà
10 de maig de 2019
1 La Capella Sixtina, una obra a l'alçada de Déu
Plaça de Sant Pere del Vaticà
Plaça de Sant Pere del Vaticà Wikimedia Commons

Dilluns de Carnaval. El mestre no es trobava bé i va decidir recloure's a la casa que tenia a Macel dei Corvi, a prop dels fors de Trajà. L'escalfor de la llar i un bon brou calent, pensà, el farien recobrar la força que el temps li anava prenent. Quatre dies més tard, però, les lleugeres febres que havien aconseguit treure l'afamat florentí de la seva incessant activitat a l'obra de Sant Pere acabarien emportant-se la seva ànima al cel. Una més de les desgràcies amb què Déu Totpoderós semblava castigar l'eterna Roma. Era el vespre del 18 de febrer de l'any del Senyor del 1564.

Al llarg de la seva vida, Michelangelo Buonarroti, Miquel Àngel, havia estat testimoni de molts esdeveniments la conseqüència dels quals encara en aquell moment afectaven els estats itàlics. El saqueig del la ciutat del Tíber per les tropes de l'emperador Carles V, la submissió de gairebé tota la península Itàlica als espanyols o l'incessant avenç dels infidels havien arribat a crear en tots els estrats de la societat, i en l'artista especialment, el sentiment que la fi dels dies s'acostava.

2 El talent d'un jove florentí
Retrat de Miquel Àngel, un dels artistes més reconeguts del Renaixement
Retrat de Miquel Àngel, un dels artistes més reconeguts del Renaixement Wikimedia Commons

Miquel Àngel havia arribat a Roma de ben jove, a la primeria d'estiu de l'any 1496. Acabava de sortir de l'acadèmia de Lorenzo di Medici, dit el Magnífic; allí, rodejat dels més il·lustres intel·lectuals del seu temps, havia estat introduït a la filosofia neoplatònica i al coneixement de l'art dels antics, aquell que tant criticava l'apocalíptic Savonarola.

Al principi la vida a Roma no va ser gens fàcil, però aviat l'habilitat del florentí amb l'escarpa va provocar que el seu nom comencés a córrer de boca en boca en els cercles artístics romans. L'encàrrec per part d'un cardenal francès d'una Pietat per a l'antiga basílica del Vaticà va catapultar el jove artista a la fama. Amb aquella obra, Miquel Àngel superava amb tècnica i bellesa no solament els autors contemporanis sinó també els antics. Poc temps després, l'escultor tornava a mostrar la seva genialitat convertint un immens bloc de marbre en un colossal David, orgull de la ciutat de Florència.

El repte de la Sixtina
Buonarroti, amb encara no trenta anys, s'havia convertit en un dels artistes més disputats entre els gentils de Roma i Florència. El reconeixement màxim, però, li vindria sota el pontificat de Juli II, pertanyent a la influent nissaga de la Rovere. Tan bon punt ocupà la càtedra de Sant Pere l'any 1503, Juli II es va proposar restaurar sense estalviar en mitjans la grandesa dels estats pontificis. A més, el nou papa duria a terme una extraordinària renovació urbana i artística de la ciutat del Tíber amb l'objectiu de retornar-li l'esplendor imperial d'una volta, perduda durant l'exili del papat a Avinyó.

Miquel Àngel, per enveja de molts, va ser un dels artistes més afavorits per la tasca de mecenatge duta a terme per Juli II, tot i que el dur caràcter d'ambdós faria que la relació mútua mai fos del tot cordial. El març del 1505, el pontífex encarregava a Buonarroti el seu monument funerari, un conjunt escultòric que l'escultor no pogué realitzar mai en la seva totalitat. Aviat, però, l'artista va haver de deixar de treballar en aquest mausoleu. El Sant Pare tenia un nou encàrrec per a ell: pintar la volta de la Capella Sixtina. Si bé a desgrat i després de molts estira-i-arronsa, el mestre acabà acceptant dur a terme aquella obra; encara que a Florència havia demostrat la seva capacitat com a pintor, per sobre de tot el seu intel·lecte es devia a l'escultura, un art al seu parer més elevat i digne que la pintura.

Canvis en el programa iconogràfic del mural
Les capitulacions del contracte es van signar el 10 maig del 1508, encara que poc després se'n feren de noves. El motiu va ser el canvi en el programa iconogràfic que havia de decorar aquella immensa superfície mural. Juli II havia pensat en un principi de només representar-hi les figures dels dotze apòstols entronitzats, però l'artista el va fer adonar de la pobresa d'aquell projecte per a un espai com aquell. El Papa, convençut, confià en Miquel Àngel i li donà carta blanca per a idear una temàtica molt més adient. Malgrat el profund coneixement que Buonarroti tenia de la Bíblia, no és gens estrany que en l'elaboració del contingut hagués comptat amb l'assessorament d'alguns dels teòlegs més influents de la Santa Seu.

El camí cap a la realització del que avui és un dels conjunts pictòrics més cèlebres del món no va ser gens fàcil. Són molts els obstacles i entrebancs que Miquel Àngel va haver de salvar per a crear l'obra que havia de marcar un abans i un després en la història de la pintura. Un dels primers problemes amb què topà el mestre va ser el de la bastida. El fet que la capella s'usés constantment per a celebrar-hi cerimònies religioses comportava que l'estructura sobre la qual l'artista pintaria no pogués recolzar-se al paviment sinó que ho hagués de fer a la cornisa que rodejava tota la nau. Va ser el mateix Miquel Àngel qui finalment va haver de donar indicacions als fusters sobre com s'havia de construir. El resultat, però, no va ser del tot idoni, ja que si bé a l'arrencada de la volta el pintor podia estar dret, a la part central havia de pintar pràcticament estirat, gairebé a les fosques i patint un degoteig constant de pigments i calç a la cara. Miquel Àngel deixaria testimoni escrit en els seus sonets i en els seus dietaris de la tortura física i emocional patida durant aquells anys dedicats a la volta de la Sixtina.

3 Els inicis del projecte
Juntament amb la capella Sixtina, el David és una de les escultures més conegudes de Miquel Àngel
Juntament amb la capella Sixtina, el David és una de les escultures més conegudes de Miquel Àngel Wikimedia Commons

L'estiu del 1508, després d'elaborar centenars de dibuixos preparatoris, Miquel Àngel va començar a pintar: ho féu ajudat per pintors vinguts des de Florència que dominaven a la perfecció l'art del fresc. Descontent per com avançaven els treballs, Miquel Àngel va acabar acomiadant la majoria del taller. L'artista va començar pels peus de la nau, al damunt de la porta d'entrada, i anà continuant cap a l'altar. Després de la primera etapa, el setembre de l'any 1510 les obres es van haver d'aturar; el motiu era la manca de diners no solament per a pagar els jornals, sinó fins i tot per a traslladar la bastida a l'altra meitat de la volta on encara no s'havia pintat. Buonarroti va haver de viatjar dues vegades a Bolonya per a demanar personalment diners a Juli II, qui en aquell moment estava immers en unes campanyes militars a Ferrara i Mirandola. Malgrat els problemes econòmics pels quals passava la banca vaticana, Miquel Àngel va cobrar i la feina a la Sixtina va poder reprendre's el febrer del 1511.

La vigília de la festivitat de Tots Sants del 1512, Sa Santedat i setze cardenals més van examinar per primera vegada en la seva totalitat, del tot embadalits, les més de tres-centes figures d'aquella immensa volta. Miquel Àngel, el Diví, demostrava una vegada més, tant a admiradors com a detractors —que eren molts—, la seva genialitat. Artistes com Raffaello o Leonardo no van tenir cap més remei que reconèixer el conjunt com el millor cicle pictòric que s'havia creat mai. El programa finalment escollit se centrava en uns episodis de l'Antic Testament anteriors al cicle de Moisès: des del primer dia de la creació fins a la caiguda de l'Home en el pecat. Mitjançant algunes històries del Gènesi, els profetes i les sibil·les, s'anunciava la salvació de la humanitat gràcies a la futura vinguda de Crist.

Un judici per a tots
Haurien de passar més de vint anys perquè Miquel Àngel tornés a la Capella Sixtina. La idea d'intervenir-hi novament va sortir aquesta vegada del papa Climent VII, de la família dels Mèdici, la intenció del qual era realitzar dos grans frescos als murs de l'altar i la porta d'entrada, respectivament. El papa va decidir encomanar aquella tasca al genial Buonarroti, i ho va fer després de perdonar a l'artista el seu suport a la república de Florència, en contra dels Mèdici. Miquel Àngel, una vegada més, no va acceptar la feina de bon grat, ja que representava un nou obstacle cap a l'acabament de la tomba de Juli II; amb tot, però, no s'hi podia negar. Poc temps després, quan encara no s'havien concretat els detalls per a l'execució dels frescos, el pontífex moria. L'artista va respirar tranquil perquè pensava que finalment s'havia pogut deslliurar d'aquella obra; el que no sabia era l'interès del nou papa, Pau III, a continuar endavant amb l'empresa. L'encàrrec definitiu va limitar-se al mur on es recolzava l'altar; allí Miquel Àngel hi hauria de representar el Judici Final més monumental que mai s'hagués realitzat.

Qui sap si van ser els traumàtics esdeveniments pels quals en aquells moments passava el món cristià sencer els que van propiciar la temàtica escollida per aquell gran fresc; la Reforma protestant i l'encara fresc record del saqueig de la ciutat havien deixat la seva empremta en la cúria romana. Sigui com vulgui, el que és cert és que el mestre va desplegar en el mur de la Sixtina totes les pors, inquietuds i incerteses que patia la societat del moment, una època de canvi en la qual molts temien l'arribada de la ira divina. Amb la tensió dels cossos representats i el terror dels rostres, Miquel Àngel demostrava una vegada més no tan sols el seu talent sobrenatural sinó també la seva alta erudició en temàtica bíblica.

A la darreria de l'any 1535, començava a instal·lar-se la bastida sobre la qual el florentí passaria sis anys més de la seva vida. Seguidament, es tapiaren les dues finestres que s'obrien en el mur, i es van repicar els frescos que el decoraven, entre els quals hi havia unes figures pintades pel mateix Miquel Àngel corresponents a la volta i una Assumpció sortida de la mà del gran Il Perugino.

La cúria vaticana, escandalitzada amb els nus de Miquel Àngel
Si bé pel que fa a la composició, el Judici segueix la manera tradicional i ortodoxa amb què durant segles s'havia representat un tema com aquell, el florentí va prendre's moltes llicències que ben aviat, fins i tot abans de treure's la bastida, aixecaren tot tipus de reaccions contràries. Va ser especialment l'excés de figures nues el que va escandalitzar bona part de la cúria vaticana. Tot aquell cúmul de cossos indecorosament recargolats, exposats sense vergonya, eren més propis d'uns banys públics o d'un bordell que d'una capella papal. Al contrari que Pau III, el seu mestre de cerimònies, Biagio da Cesena, o el poeta Pietro Aretino van ser alguns dels que més repulsa i ofensa van demostrar contra el fresc de Miquel Àngel, titllant-lo fins i tot d'heretgia.

La polèmica entorn del Judici Final de la Sixtina va continuar al llarg dels anys fins que el concili de Trento hi va posar fi. A l'última sessió, presidida per Pius IV i centrada a discutir el paper de les imatges als temples, la representació del nu quedà fermament prohibida en tota aquella manifestació artística de temàtica religiosa. Començaren a rodar caps i els frescos de la Sixtina van ser dels primers. L'any 1564, poc temps després de la mort de Miquel Àngel, es va prendre la decisió de tapar aquelles parts del fresc considerades per alguns com a més obscenes. L'encarregat d'executar la sentència va ser Daniele de Volterra, amic i col·laborador del nostre artista. Els vels amb els quals va cobrir alguns dels cossos del Judici Final van ser el motiu pel qual a partir d'aquell moment Volterra va passar a ser conegut com Il Braghettone. Aquella era la primera d'un seguit d'intervencions censuradores realitzades en els segles successius que, malgrat el cobriment i fins i tot la mutilació d'allò menys decorós per als defensors de la Fe, no aconseguiren tapar la bellesa de l'obra ideada i pintada pel genial artista italià.

4 Miquel Àngel, escultor admirat, pintor aclamat
L''Enterrament de Crist' és una de les primeres obres pictòriques atribuïdes a Miquel Àngel
L''Enterrament de Crist' és una de les primeres obres pictòriques atribuïdes a Miquel Àngel Wikimedia Commons

De petit, picapedrer. Miquel Àngel, nascut el 6 de març del 1475, era el segon fill de Ludovico Buonarroti, alcalde de la localitat toscana de Caprese. La seva infància la va passar a Settignano, en una família de picapedrers, on, segons les seves paraules, a més de mamar-hi la llet de la dida, hi va mamar l'art de l'escultura que portaria sempre dins.

De jove, pintor. Des de ben petit, Miquel Àngel va mostrar aptituds literàries i artístiques, si bé en un principi el seu pare es va oposar que es dediqués a un ofici de categoria tan baixa. Amb tretze anys, però, Miquel Àngel entrava dins el taller de Domenico Ghirlandaio, en aquell moment l'artista de més fama de Florència, on va aprendre la tècnica del fresc i de la pintura sobre cavallet.

D'adult, escultor. Allí hi va passar poc temps, ja que l'any següent el prometedor artista entrava dins el cercle de Llorenç el Magnífic. Després d'un temps passat a Venècia i Bolonya, Miquel Àngel va decidir provar sort a Roma, la caput mundi. Aviat, el seu treball com a escultor va ser reconegut per tothom, tant a Roma com a Florència; l'execució d'un monumental David de marbre va convertir Miquel Àngel en l'artista més aclamat del seu temps, superant la fama de Leonardo.

De vell, artista total. A més de l'escultura, l'artista florentí també excel·lí en l'art de la pintura —com quedà perfectament palès a la Capella Sixtina— i en el de l'arquitectura. Un cop acabat el fresc del Judici Final, l'any 1546, Miquel Àngel va dedicar la resta de la seva vida a l'obra de la nova basílica del Vaticà. Quan va morir, el seu cadàver va ser portat en secret fins a Florència, on se li van retre uns solemnes funerals, i se'l va enterrar a l'església de Santa Croce.

5 Qui dóna nom a la capella Sixtina?
La Capella Sixtina, un tresor artístic del Vaticà
La Capella Sixtina, un tresor artístic del Vaticà Wikimedia Commons

La Capella Sixtina pren el nom del pontífex que en va manar la construcció, Sixt IV, membre de la família de la Rovere i oncle del futur papa Juli II. La construcció de la que havia de ser la capella més important del palau vaticà va iniciar-se després del 1475; allí s'hi celebraren les cerimònies litúrgiques més solemnes i, com encara es fa avui en dia, s'hi reunia el conclave per a elegir el nou papa. La primera decoració pictòrica de la Capella es va realitzar entre els anys 1481 i 1483; i també la volta del sostre va ser pintada d'un fons blau cobert d'estels, en els quatre murs s'hi van representar diversos episodis de la vida de Moisès i Jesucrist. Els seus autors van ser els principals artistes florentins del moment: Il Perugino, Signorelli, Botticelli, Ghirlandaio i Cosimo Rosselli.

Subscriu-t'hi

Portada del número 206 del SÀPIENS (maig 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 206 del SÀPIENS (maig 2019)

El retorn dels Urgell: la restitució del panteó comtal

Gràcies a un projecte museístic pioner en 3D, els sepulcres d’aquesta noble nissaga tornaran des de Nova York al monestir de les Avellanes

1 any de SÀPIENS per només 19,90€ 19,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto