Feia tres anys que l’arqueòleg Alberto Ruz Lhuillier seguia el rastre d’unes escales misterioses. Aquells graons s’enfonsaven més i més en les entranyes d’una majestuosa piràmide de 21 metres d’alçària a l’antiga ciutat maia de Palenque, engolida per la selva. Ell i el seu equip de vuit homes havien extret a cabassos més de 700 tones de sorra i pedra, amb una humitat terrible i gairebé sense aire per respirar, per desenrunar 46 graons!

Aviat va aparèixer un replà amb una ofrena: tres plats de ceràmica pintada, diverses joies de jade i nacre i tres petxines plenes de pols de cinabri. Aquest rar mineral volcànic, de color vermell molt viu, era per als maies un símbol de l’orient, el lloc per on el sol ressuscita cada matí. Però les sorpreses no s’havien acabat. A continuació van trobar una paret de pedres i calç i, al darrere, dos nous graons que conduïen a la sepultura col·lectiva de cinc homes i una dona, enterrats sense cap aixovar funerari.

Encara més endavant, una gran llosa triangular els barrava el pas. Treure-la els va costar dos dies de penes i treballs, però va valer la pena. El diumenge 15 de juny del 1952, finalment, el llum de la llanterna va revelar una gran cripta rectangular. Ruz va descriure el moment: “De la foscor va sorgir una visió de conte de fades, una vista fantàstica i etèria d’un altre món. Semblava una gruta màgica esculpida en gel. Les parets brillaven com cristalls de neu, les estalactites penjaven del sostre com cortines, i les estalagmites semblaven ciris. Em va fer la sensació que era una capella abandonada. Per les parets marxaven figures d’estuc en relleu. Aleshores em vaig fixar en el terra, gairebé ocupat del tot per una gran llosa esculpida, en perfecte estat”.

Ruz segueix: “Vaig tenir l’estranya sensació de penetrar en el temps, en un temps que s’havia aturat mil anys enrere; en aquella cripta res no s’hi havia mogut i ningú no hi havia entrat, excepte les estalactites i les estalagmites que havien format els segles. Els nostres ulls descobrien les mateixes coses que havia contemplat el darrer sacerdot maia en marxar d’allà”.

En campanyes posteriors, els arqueòlegs van descobrir que l’altar era buit per dins i es van preparar per aixecar la llosa superior en una operació que va durar hores. A sota, una nova sorpresa inesperada. Una altra pedra, que segellava una segona cavitat. Quatre forats tapats amb cilindres de pedra havien servit als antics maies per posar-la al lloc. Què hi havia, a dins?

Quan la gran llosa superior havia pujat a penes un parell de pams, Ruz va extraure dos dels cilindres de pedra, va posar la llanterna en un d’ells i va mirar per l’altre. I el que va veure el va deixar bocabadat. “La meva primera impressió va ser un mosaic de verd, blanc i vermell. […] Estava contemplant, a pocs centímetres de distància, la cara morta d’aquell per a qui s’havia bastit tot aquell treball formidable: la cripta, les escultures, l’escalinata, la gran piràmide amb el seu temple al capdamunt... Eren les restes mortals d’un dels homes més grans de Palenque, i aquest era el seu sarcòfag, el primer trobat mai en una piràmide maia”.

Efectivament, fins aquell moment, els estudiosos estaven convençuts que cap piràmide maia s’havia usat com a sepulcre! A dins del sarcòfag van aparèixer les restes d’un home d’alçada considerable i constitució robusta. Vestia un tapall de tela i sandàlies, i estava tot recobert de cinabri. El seu rostre estava immortalitzat en una màscara funerària formada per més de 200 làmines de jade, la pedra verda que per als maies era símbol de vida, fertilitat i poder. Els ulls estaven fets amb nacre i obsidiana.

L’aixovar es completava amb nombroses joies de jade: arracades, collarets, un pectoral, un ornament bucal, una polsera, una esfera de jade a la mà equerra i un cub a la dreta, un anell a cada dit, una perla sobre cada peu i una altra dins la boca, i una figureta que probablement estava cosida al sudari. Tot estava en força mal estat de conservació, degut al pas de més de mil anys d’altes temperatures i elevada humitat. Però per als investigadors no hi havia tresor comparable a la riquesa dels textos i les imatges gravades a cada racó del sepulcre!

A mesura que els epigrafistes van fer la seva feina, dels textos mil·lenaris en va anar sorgint la història d’aquell personatge enigmàtic... i del seu regne. El panorama polític del període maia clàssic es podria comparar amb el de les polis de la Grècia clàssica, o el de les ciutats estat de la Itàlia renaixentista. Una munió d’entitats autònomes compartien una cultura refinada, alhora que estaven sumides en conflictes perpetus i enemistats acèrrimes que s’allargaven durant segles. Depenien de la seva rellevància comercial i cerimonial (la seva riquesa) i dels vincles que establien amb els senyorius menors de la perifèria.

La història de Palenque va estar tan marcada pels conflictes i les guerres com la de tots els seus contemporanis. El regne s’anomenava B’aaku’l, os, i es va relacionar amb tots els grans regnes maies del període clàssic. Va bastir una aliança de cooperació amb la poderosa metròpoli de Tikal, a l’actual Guatemala, però es va enfrontar obertament amb Calakmul (la superpotència que va aconseguir eclipsar Tikal), Toniná (el gran rival de Palenque, a només 65 quilòmetres de distància) i Piedras Negras.

La dinastia de Palenque va arrencar amb K’uk’ B’alam I –en català, ‘Quetzal Jaguar’–, que va ascendir al tron l’any 431. Només va governar quatre anys, però els seus successors van allargar la nissaga durant gairebé dos segles. No va ser un camí de roses. Els senyors de Palenque van viure aclaparats per les turbulències dinàstiques i les derrotes militars, que les inscripcions jeroglífiques no ensucren pas. Així sabem que, l’abril del 599, l’exèrcit rival de Calakmul va saquejar la ciutat. I els mateixos veïns problemàtics van atacar-la de nou l’abril del 611, aquest cop encapçalats per un rei de nom temible, Serp Enrotllada. Sabem que el monarca de Palenque va sobreviure, però només per morir l’any següent. Va seguir un període de desordre i angoixa, en què els principals rituals religiosos, elements clau per al sosteniment del món, no es van poder celebrar com els déus manen.

Arribem a un moment decisiu de la història, d’interpretació encara força confosa. L’any 612 va pujar al tron un nou governant, Muwaan Mat. Aquest és el nom de la divinitat ancestral que, segons la mitologia del lloc, l’any 2360 aC havia engendrat els tres patrons sobrenaturals de Palenque. La majoria d’experts creuen probable que aquest nom mític amagui la identitat d’una reina, hereva del rei mort: la Senyora Ix Sak K’uk’, ‘Quetzal Resplendent’. El pseudònim de Muwaan Mat hauria estat necessari per dues raons paral·leles: per encobrir en els registres escrits un govern femení de curta durada i, alhora, per donar solidesa divina a un règim trossejat per les circumstàncies.

Perquè sembla que a la ciutat de Tortuguero, a Tabasco, hi havia una altra branca de nobles de Palenque, probablement exiliats en la derrota, que també reclamaven la descendència divina. La jugada de la Senyora Quetzal Resplendent hauria servit, al capdavall, per garantir l’acceptació del seu fill com a monarca legítim. El va engendrar amb un enigmàtic noble, K’an Mo’ Hix –en català, ‘Preciós Guacamai Jaguar’. La parella devia exercir el poder mentre el seu fill –és clar, Pakal, l’home del sarcòfag!– superava els seus anys de formació.

K’inich Janaab’ Pakal –en català, ‘Escut de Guerra Colèric’– va començar el seu regnat el 615, quan tenia només 12 anys. Palenque estava en greu decadència, abatut per les derrotes recents i la mort de diversos personatges rellevants. Malgrat aquests inicis tan poc prometedors i la seva infantesa difícil, va tenir una vida llarga i productiva que va retornar l’esplendor al seu regne, i el seu enterrament inviolat l’ha convertit en un dels reis maies més famosos.

Amb penes i treballs, sens dubte, Pakal va canviar el destí del seu poble. Als 21 anys es va casar amb Tz’akb’u Ajaw, que li va donar com a mínim dos fills. Entre els anys 659 i 663, va poder venjar-se dels seus enemics. Va enllaçar diverses victòries militars de mèrit, i va aconseguir capturar els governants de les ciutats de Wak’aab’ i Pipa’, i un dignatari de Piedras Negras, totes aliades de Calakmul. Aquests presoners van ser “devorats pels déus”; és a dir, sacrificats ritualment. I encara més important, com a resultat de la campanya, Palenque va controlar totalment la zona del baix Usumacinta –una àmplia plana fluvial que s’estén fins al golf de Mèxic– i va imposar un fort tribut a Pipa’. Havia arribat una època daurada i d’enfortiment polític i militar, que Pakal va aprofitar per fer construccions magnífiques a major glòria del seu regnat, principalment, el palau.

El centre de govern de Palenque era la residència reial, com ho demostren els dos banys de vapor i les sis latrines que drenaven en un aqüeducte subterrani. L’edifici és un gran laberint de galeries, cambres, patis, túnels i escalinates que es van superposar al llarg d’un segle i mig d’obres, sobre una plataforma de 10 metres d’altura. Gràcies a diverses innovacions constructives força enginyoses, els arquitectes van aconseguir interiors amples i ben il·luminats. L’erosió del clima tropical no ha perdonat les estructures, però han sobreviscut rastres de l’ornamentació delicadíssima que ho recobria tot. Hi dominava el color vermell, amb detalls en verd, groc i blau. Al pati oriental, una colla de presoners gegantins esculpits en relleu recorden les proeses militars de Pakal el Gran.

La llarga vida de Pakal va acabar el 683, en el seixanta-vuitè any del seu regnat. Una longevitat excepcional, que alguns posen en dubte. Les obres del seu mausoleu, l’Usumacinta, encara no estaven enllestides. Se’n va cuidar el seu primer hereu, K’inich Kan B’alam II, i es va completar pels volts del 690. Aquell fill que havia esperat tants anys per governar (en tenia 48, una edat força avançada) va entomar el repte patern, i durant divuit anys de regnat pròsper va embellir Palenque amb tres noves piràmides i alguns dels relleus més espectaculars de l’art maia. El va succeir el seu germà, K’an Joy Chitam II, quan tenia... 57 anys!

També va deixar empremta amb un programa vigorós de construccions monumentals. Però res no dura per sempre. L’any 711, els rivals de Toniná es van cobrar una revenja devastadora i van capturar el rei. El col·lapse final de Palenque va arribar un segle després, quan la dinastia va desaparèixer sobtadament i la ciutat va ser abandonada, com tants altres centres de poder maies. La selva es va empassar la tomba del gran Pakal durant més de mil anys... fins que un arqueòleg obstinat la va rescatar per fer-lo immortal.