La seva mare, Pilar Defilló, era porto-riquenya de naixement però de pares catalans. És ella qui li transmet els valors de la justícia, la pau i el sentit de la vida, ideals que Pau Casals va convertir en bandera i que explicaven els seus valors. Però hi ha dos eixos d'acció que omplen la seva vida després de la guerra civil: l'ajuda als refugiats republicans i el missatge a favor de la pau.

Solidaritat a l'exili
Casals va viure els primers anys d'exili a Prada, al Conflent, on ben aviat va descobrir la misèria dels camps de refugiats de Ribesaltes, Vernet, Setfonts o Argelers. "Aquelles escenes provenien de l'infern de Dant [...] en veure aquelles terribles condicions vaig sentir que tenia un deure. Visitava els camps sempre que podia. I cada vegada quedava trasbalsat", relatava.

Primer des d'una habitació del Gran Hotel on s'allotjava amb la família del seu gran amic Joan Alavedra i després des del propi domicili, el mestre adreçava milers de cartes a persones i organitzacions internacionals sol·licitant donatius. "Escrivia tantes cartes que les meves mans tenien tendència a tremolar", confessava. Van llogar un camió i un xofer per repartir paquets de menjar, medicaments i roba als interns dels camps i a institucions com la maternitat d'Elna. "S'ha d'ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m'he imposat, em quedaré aquí", escrivia. 

A partir de la II Guerra Mundial va focalitzar l'ajuda a través de dues organitzacions: la francesa Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aid, amb seu a Nova York, la qual li va permetre continuar la tasca humanitària quan el 1957 es traslladà a viure a Puerto Rico. Pau Casals va salvar milers de refugiats, i ho va fer amb humilitat. Cal tenir en compte que el mateix compositor en aquesta època també vivia la penúria de la postguerra i el control dels nazis —el seu nom formava part de la llista d'estrangers que s'havien d'eliminar. 

Pau Casals tenia clar que "la vida d'un artista és inseparable dels seus ideals" i per això quan la dictadura franquista es va instal·lar a l'Estat amb el silenci de la resta de països no va dubtar a renunciar a allò que més estimava: la música. "Vaig anunciar que no tornaria a tocar públicament mentre les democràcies no canviessin llur actitud envers Espanya i em vaig retirar a Prada, no puc dir que fos una decisió fàcil... però un ha de viure amb un mateix", afirmava sobre la resolució que prengué el 1946.

Contactes internacionals
Durant anys les seves negatives reiterades arribaren fins a les més altes esferes internacionals. El president del Estats Units, Harry S. Truman, o el secretari general adjunt de les Nacions Unides, B. Cohen, que el convidà a la celebració del tercer aniversari de la declaració universal dels Drets de l'Home, són alguns dels rebutjats. "Tal vegada ignoreu, senyor Cohen, que és precisament en protesta pel no-compliment d'aquests drets sagrats a Espanya, que visc voluntàriament a l'exili... No us estranyarà si us dic que les votacions a l'ONU favorables a Franco no em semblen compatibles amb l'esmentada celebració", contestava Casals.
 

Però l'exili cada vegada es feia més llarg i feixuc. La dictadura es consolidava i Espanya aconseguia ingressar en els principals organismes internacionals. Aleshores, en el marc de la guerra freda, el català va decidir ampliar l'abast del seu combat contra les dictadures i el franquisme i convertir-lo en un missatge de pau mundial. El 1958 va flexibilitzar els termes del seu silenci, no del seu missatge, i va acceptar un concert a la seu de les Nacions Unides a Nova York, terreny neutral. Aquell mateix any, un grup de catalans iniciava una campanya per proposar-lo premi Nobel de la Pau. I tres anys més tard actuava davant de J. F. Kennedy amb la condició de poder entrevistar-se amb el president i plantejar-li la situació del poble català, la qual cosa va representar el trencament definitiu de l'autoimposat silenci.

Un gran mestre
El violinista Isaac Stern escrivia: "Casals ens va ensenyar moltes coses de la música que mai no oblidarem, però el que més ens va ensenyar és el valor de ser sincers amb nosaltres mateixos". Però el gran home no hauria tingut l'oportunitat de transmetre el seu missatge si abans no hagués estat un gran músic. I l'amor per la música va ser herència del seu pare, Carles Casals, organista de l'església del Vendrell. El pare sempre va admirar el do del seu fill, que va començar a desenvolupar a partir dels tres anys, encara que no creia que pogués guanyar-se la vida entre partitures.

Casals tenia onze anys quan va començar a estudiar violoncel a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. I el nen prodigi no va passar desapercebut entre els principals mecenes de l'època, entre ells: el comte Morphy i la reina regent Maria Cristina. Si no hagués estat per la Guerra Civil, la seva carrera hauria estat meteòrica. Abans del conflicte ja havia actuat al costat de grans compositors, era reconegut arreu del món i el seu violoncel s'havia sentit a Budapest, São Paulo, Philadelphia, Estocolm, Buenos Aires... entre moltes altres ciutats.

Una trajectòria com a compositor
Després, en canvi, a part d'un breu interval, pràcticament fins als anys seixanta, centraria part del seu temps a la composició i, en casos excepcionals, a la docència. Precisament, com a alumna, va conéixer la seva esposa, la porto-riquenya Marta Montañez. 

L'obra de Pau Casals és molt extensa, però si hi ha dues peces uneixen home i creació aquestes són 'El pessebre' i 'El cant dels ocells'. La composició de la melodia de l'oratori el va ajudar a sostenir-se durant la II Guerra Mundial, ja que va ser l'any 1943 quan va decidir musicar el poema que havia escrit el seu amic Joan Alavedra. Respecte d''El cant dels ocells', Casals decideix tancar totes les seves actuacions amb aquesta melodia popular catalana a partir del 1945: "M'agradaria pensar que 'El cant del ocells' us arribi, que el sentiu com l'expressió de l'amor que professem a Catalunya. Aquest sentiment que ens fa orgullosos de ser els seus fills i ens uneix a tots [...] com a germans units en la fe i que prega per un demà de pau quan Catalunya torni a ser Catalunya".

Pau Casals ha estat un dels catalans internacionals que més projecció mundial ha donat a Catalunya malgrat viure bona part de la seva vida fora. No ho va fer mai, però, des del separatisme: "Els meus sentiments catalans no són incompatibles amb un sentiment de fraternitat espanyola, cosa que sempre he proclamat. Sóc un català i un espanyol, amb els deures que dimanen de cada una d'aquestes afirmacions". I desmarcant-se de qualsevol proposta política: "Jo no sóc un polític, no ho he estat mai i no pretenc d'ésser-ho. Jo sóc, exclusivament, un artista. Les funcions polítiques no són de la incumbència de l'artista, però per mi aquest té l'obligació de manifestar-te categòricament quan es tracta de la dignitat humana ultratjada". Per aquesta raó l'any 1954 va rebutjar la proposta de ser president de la Generalitat que li va formular el Govern a l'exili.

A casa, un cop mort
El compositor mai no es va desprendre del sentiment d'enyorança per la seva terra, que primer compartia amb els exiliats a França i després amb els casals catalans de l'Amèrica Llatina. L'any 1955 trepitjà el Vendrell per enterrar la seva companya sentimental, Francesca Capdevila, però tot seguit se'n tornà a Prada. Havia jurat que no tornaria a Catalunya fins que el país recuperés la llibertat. El 22 d'octubre del 1973, als noranta-sis anys, el mestre Casals va morir a San Juan de Puerto Rico. Havia estat trenta anys d'exili. Respectuosos amb la seva voluntat, no va ser fins al 1979, quan Espanya ja havia començat el camí de la Transició, que els catalans vam podem dir adéu i enterrar solemnement i amb tots els honors les despulles del mestre en terra catalana.