El 13 d'agost de 1940, sis agents de la policia alemanya es van presentar a la casa de La Baule (la zona ocupada pels alemanys de la Bretanya francesa) on vivia el president Companys i el van detenir. En van ser testimonis el seu nebot, Francesc Companys, i la seva esposa, Carme Ballester, qui ho relataria després en primera persona en un document al qual SÀPIENS va tenir accés a través de l'historiador Joaquim Aloy. El president català hauria pogut marxar de França, però no ho havia fet perquè desconeixia on era, i si era viu, el seu fill, Lluís, que havia desaparegut del sanatori on estava ingressat durant un bombardeig. El 'Lluïset' patia una malaltia mental i vivia en un sanatori a prop de París. En desaparèixer, Companys va decidir quedar-se a La Baule per tenir així una adreça fixa on el poguessin trobar en cas que el seu fill fos trobat. Però qui el va trobar va ser la policia alemanya i ho va fer gràcies a Pedro Urraca, el policia espanyol que els va portar fins a la casa de Companys. Aquest moriria sense saber que el Lluïset era viu.

SÀPIENS va recollir les impressions d'Urraca sobre Companys a partir d'un informe localitzat per l'historiador Jordi Guixé als arxius del Servicio Exterior de la Falange, a Alcalá de Henares. Així, poc després d'interrogar el president català a la presó de La Santé (París), on havia estat traslladat després d'estar al quarter general dels alemanys a La Baule, Urraca escrivia: “Cuando llego a la prisión, para entrevistarme con él, al día siguiente de su llegada, lo encuentro sumamente avejentado, mucho más que la última vez que le vi en París, hace tres meses aproximadamente. Representa más de 60 años y sólo tiene 57”. El president català estava incomunicat, en una cel·la individual. A l’altra banda del passadís hi havia el seu nebot. El jove va veure per darrera vegada el seu oncle a través de l’espiell de la porta quan el conduïen als lavabos.

Angoixat per la desaparició del Lluïset
Urraca detallava també que Companys vivia angoixat per la desaparició del seu fill: “Antes de declarar nada me dice que pasa por una crisis moral muy grande a causa de su hijo, que se llama Luís, como él, que estaba recluido en una Casa de Salud –por estar algo loco”.

Les males relacions entre Companys i Negrín
En aquest informe, que SÀPIENS va publicar en el número 56 en exclusiva, Urraca també relatava als seus superiors que les relacions entre Companys i el cap del govern republicà, Juan Negrín, no eren gaire bones. “Bajo el punto de vista político declara que abandonó España por no estar de acuerdo con el General Franco, al que ha combatido teóricamente, especialmente por medio de la propaganda [...]. Que al ver la actuación de Negrín, que para nada quería ayudar los refugiados catalanes, rompió con él, después de enviarle diversas cartas, que contenían conceptos muy duros”.

Els ideals
Urraca també mencionava que “en el momento de abandonarle nos indica que el pesar más grande que puede tener, aún más que la proximidad de la muerte, es el perder la fe en los ideales, como a él le ha ocurrido en los últimos momentos de su carrera política”. Urraca, en aquest primer encontre, advertí a Companys que el seu futur s’endevinava funest. El policia espanyol estava ben informat.

Uns dies després, el 25 d’agost, els Servicios Exteriores espanyols enviaven una nota “reservada”, firmada pel responsable de l’ambaixada, en la qual s’especificava que el comte de Mayalde, director general de Seguridad, havia ordenat que el president català fos conduït a Madrid. La nota concretava que “Companys, saldrá mañana a primera hora en un automóvil e irá custodiado por un oficial alemán y por el Señor Urraca, funcionario de la Dirección General de Seguridad y Agregado a esta embajada”. Eren ordres directes del ministro de Asuntos Exteriores de Franco, Ramón Serrano Suñer, que volia que el president català fos lliurat sense preàmbuls ni dilacions. 

Urraca va lliurar Companys a les autoritats franquistes el 29 d'agost del 1940 a Irun, on li va fer la fotografia en què apareix sense emmanillar com a mostra que l'entregava viu. Després, el president va ser traslladat a Madrid, on va ser apallissat i vexat, i, després, al castell de Montjuïc de Barcelona, on va ser afusellat el 15 d'octubre d'aquell mateix any.

Les autoritats franceses, en un informe inèdit de l’agost del 1970, definien Urraca com “un gat, que sempre cau de quatre potes... ell sempre treu profit de totes les situacions i de totes les combinacions polítiques”. En el seu passaport diplomàtic s’hi podia llegir: “Agregado policial de la embajada de España en Paris”. Un terme indefinit i ambigu que li venia com l’anell al dit per dedicarse a assetjar i interrogar republicans. Tenia les mans lliures i total impunitat. Urraca no feia escarafalls i oferí els seus serveis com a agent secret als franquistes, als alemanys -fou un agent de la Gestapo- i també al govern de Vichy.

Treballà per la Dirección General de Seguridad i el Servicio Exterior de la Secretaria General del Movimiento – Falange Tradicionalista de las FET y de las JONS. No obstant això, el seu nom no figura en cap llista d’agents, ni treballadors diplomàtics, ni agregats, ni personal civil ni militar. Però oficiosament era força conegut en els cercles d’espies. Alguns dels seus àlies eren Pedro Rendueles, Urraca, Urracarendueles, Unamuno i Cornette.

Pedro Urraca Havia nascut a Valladolid el febrer del 1904. La seva primera feina fou la de treballador d’un banc, fins que, amb 25 anys, ingressà a la policia. Primer treballà per als republicans. El 15 d’octubre del 1934 fou destinat a l’oficina d’informació policíaca de la Dirección General de Seguridad de la República. Quan començà la Guerra Civil Espanyola, però, decidí treballar per al bàndol franquista. Per això fugí a França per evitar anar al front. Com succeí amb altres funcionaris, policies i militars que també havien treballat per al govern republicà, es distingí per una ferotge actitud repressora durant el franquisme. 

A més, la seva tasca com a espia fou força lucrativa. Però el cas d’Urraca no fou excepcional, molts altres agents es beneficiaren dels espolis als refugiats jueus. Amb l’ajuda de les valises diplomàtiques, desviaven els diners i joies a comptes corrents suïssos.

La seva tasca com a espia
A París va tenir dues residències. Una, situada al 112 de la rue Faubourg Saint-Honoré, llogada fins a l’agost del 1944. L’altra, convertit ja en un agent de la Gestapo, la va confiscar en nom dels alemanys a una ciutadana francesa d’origen jueu. Es tractava d’una casa confortable al 133 de la rue de l’Université. Es casà amb Hélène Cornette, una altra agent que col·laborà amb els alemanys, amb qui tingué un fill, Jean Louis.

Urraca disposava de la complicitat i l’ajuda dels francesos col·laboradors i dels nazis. Cal recordar que a la primavera del 1940 entraren al govern francès Paul Reynaud i Louis Martin, de la dreta, i Jean Ybarnegaray, de l’organització ultradretana Croix de la Feu, que ocuparia el càrrec de ministre de l’Estat. El 27 de maig, en una entrevista al diari 'Paris Soir', Ybarnegaray deixà les coses força clares: “Es prendran les mesures oportunes perquè els separatistes espanyols residents a França no puguin agitar-se, organitzar-se i perjudicar el país. És probable que els separatistes bascos i catalans que es van establir als departaments francesos del sud siguin dirigits cap a camps de concentració”. La victòria de Hitler tampoc no fou desaprofitada per Franco, que intentà destruir les organitzacions que els exiliats havien creat a França, aprofitant també per apropiar-se dels seus béns i de la seva documentació.

En un report enviat a l’ambaixador d’Espanya a França i datat el 15 de desembre del 1940 a Vichy, Urraca lloà la tasca dels dos policies francesos que col·laboraven amb ell, M. De Saulnes i un amic seu, l’inspector Victor Druille. “No quiero dejar de señalarle la actividad y el cariño con que, tanto el Inspector Druillet, como el Señor de Saulnes —que tan eficazmente viene ayudando al Coronel Barroso, en las cuestiones de recuperación— han realizado to das las gestiones necesarias en las detenciones, registros e interrogatorios, así como las facilidades que, por otra parte de las Autoridades de Marsella, especialmente del Comisiario Central Sr. Oswald y Jefe de Seguridad Sr. Fleury, nos han sido dadas para la realización de nuestro cometido”. Actuaven amb total impunitat.

De fet, el govern francès va fer una cosa insòlita. Aprovà una comissió rogatòria, una espècie de citació judicial, lliurada i firmada pel jutge de Cusset, en blanc. Així, Druillet podia incloure els noms dels encausats que considerés convenients. Aquesta aliança permeté a Urraca dur a terme una important operació a Marsella, en la qual foren detinguts i interrogats importants polítics republicans quan eren a punt d’embarcar cap a Mèxic. Entre ells, el posterior president de la Generalitat Josep Tarradellas, a qui enxamparen quan sortia de la Brasserie Strasbourg de Marsella.

Companys no fou ni de lluny, doncs, l’únic republicà que Urraca tingué en el punt de mira. Per exemple, en un informe del 29 d'abril del 1940, l’espia relatava que “los catalanes han constituido últimamente un Comité directivo, que ha de activar, según ellos, la política separatista, sin las intransigencias de Companys, ni las debilidades de Irla”. Aquest comitè el formaven “Pompeyo Fabra, Miguel Santaló y Amadeo Hurtado. Al primero se le ha confiado la misión de propaganda y prensa y en general todos los trabajos literarios. El segundo se ocupará de las cuestiones relacionadas con los refugiados y el último, o sea Hurtado, de las relaciones internacionales. Ninguno de los dos primeros ha de señalarse como peligrosos para nuestra Causa. Por el contrario, Hurtado, hombre inteligente y decidido, cuenta con apoyos enormes, en la política francesa”. Urraca afegia que “será el que más perjuicio ha de causarnos con su actuación. Es, en una palabra, el hombre de Francia”.

La situació dels refugiats catalans
Hi ha molts més informes en els quals l’agent detallava la situació dels refugiats. En un d’aquest reports assegurava que “los que no parecen tener apetencias de marchar son los vascos y catalanes. Quizás porque esperan el final de la guerra, que dicen, ha de traerles felicidades sin cuento en el caso de que ganen los aliados”. Afegia que “los catalanes y vascos también es verdad que reciben trato de favor por parte de las autoridades francesas, com ya se ha dicho en diversas ocasiones”. Encara que més endavant precisava que “los catalanes viven todavía mejor que los vascos. Por las protecciones con que cuentan y porque tienen más dinero. Son los más peligrosos políticamente hablando”.

La Segona Guerra Mundial, però, no va acabar com esperava el triple agent. La victòria fou per als aliats i a França es posaren en marxa els judicis de depuració. Els tribunals acabarien condemnant a mort Urraca. L’obscur espia al·legà en la seva pròpia defensa, en una carta enviada des del seu refugi madrileny, una presumpta neutralitat. L’agost del 1970, en l’expedient judicial d’Urraca, localitzat per Guixé als fons de judicis de depuració dels Arxius del Ministeri de Justícia francès, s’acusava Urraca de contraban, tràfic de jueus i altres col·laboracions “antifranceses”.

El mateix informe detallava que “amb els alemanys organitzà la cerca i l’extradició de personalitats republicanes espanyoles refugiades al nostre país”. El salvà la llei d’amnistia que el govern francès havia aprovat el 6 d’agost del 1953. Així ho argumentà el Ministeri de l’Interior francès en una carta adreçada al prefecte de la policia de París i a la Direcció de la Policia General, el 6 de maig del 1974: “L’interessat condemnat per la Cort de Justícia de París el 5 de gener del 1948 a la pena de mort i a la confiscació de tots els seus béns per haver col·laborat amb els serveis secrets enemics, es beneficia de la llei d’amnistia del 6 d’agost del 1953”. Segons aquesta llei, els espies que van treballar a favor dels alemanys no entraven en el grup d’amnistiats.

Per què, doncs, es va perdonar Urraca? Perquè era estranger? Per la quantitat d’informació que tenia sobre les accions policíaques franceses en el govern de Vichy? Molts documents i dossiers sobre el policia espanyol van desaparèixer. En un document del 5 de novembre del 1982, es reiterava que Urraca podia entrar a territori francès, però no pot allargar-hi la seva estada més de tres mesos. Una altra pista, anys més tard, el situava al consolat espanyol a Anvers i Brussel·les. I consta que el 1974 hi treballava com a funcionari.

L'any 2009 es van saber més dades sobre Urraca, després que sortissin a la llum els documents i dietaris d'Urraca que conservava el seu fill i que van ser cedits a l'Arxiu Nacional de Catalunya.