Aquell matí, Pere Català i Pic havia encarregat al seu fill Francesc anar al carrer dels Tallers a buscar fang, amb el qual li havia d'emmotllar una esvàstica. Quan es va fer de nit, es van dirigir a l'edifici de Capitania. Situats a l'entrada, amb tot l'equip de fotografia preparat i un parell de focus, van mullar les llambordes i van col·locar-hi una cadira. I allí mateix van fer seure un mosso d'esquadra, amb el peu aixecat uns centímetres per damunt del terra on reposava l'esvàstica. D'aquell instant fotografiat se'n va revelar una imatge que va fer la volta al món. Així, després d'una llarga reflexió però amb pocs mitjans, amb una espardenya: així va ser la vida i l'obra de Pere Català i Pic. Paraules, les justes. Fets. Imatges. Anar directe a la vena. Una espardenya aixafant l'esvàstica resumia no ja tota la Guerra Civil Espanyola, sinó també la confrontació d'idees del segle XX: l'humanisme contra la monstruosa pulsió uniformitzadora (ja fos feixista o comunista). La imatge, més enllà de ser una mostra pionera de cartellisme basat en la fotografia crua i nua (i una efectiva eina de propaganda en temps de guerra), és una obra d'art que apel·la sobretot a l'home. L'home que es resisteix a ser deshumanitzat. Tot un pòster. Els Ches Guevaras que hi ha penjats en tantes habitacions del món no li arriben, concretament, ni a la sola de l'espardenya.

Pere Català i Pic fou un home artesà de si mateix. Algú que es va crear, amb allò que té. Inquiet, avantguardista, modernitzador, inconformista, eficient. Per tant, no és només que retratés perfectament la lluita de l'home contra els totalitarismes, sinó que la seva vida mateixa és una vida humanista, feta des de baix, amb confiança en el propi talent i d'una extremíssima sensibilitat expressiva. L'espardenya és ell, l'home és ell, el peu és ell. El seu cartell més famós és, al cap i a la fi, tot un autoretrat.

Català i Pic va patir molt. Va haver de deixar els estudis amb dotze anys i posar-se a treballar al Banc Hispano Americà, i va ser només després de fer un viatge a Roma que va trobar la seva vocació de retratista. I quin perfil d'home, si no un profund humanista, podria ajuntar-se amb un grup de gent i fundar a Valls l'agrupació d'Amics de les Belles Coses? Quin tipus d'home, si no un humanista, s'imposa com a retratista de monuments per a la Mancomunitat, o aixeca negoci a Barcelona —amb una sabata i una espardenya— i manté la fal·lera per investigar i viatjar, s'implica políticament des de ben petit fins a la creació del Comissariat de Propaganda (amb el famós Jaume Miravitlles, el ‘Met' tan admirat per Salvador Dalí), publica la revista ‘Nova Ibèria' i diversos llibres, fa de professor de Psicologia de la Publicitat en els primers estudis reglats sobre aquesta matèria a Europa, i guarda contacte permanent amb bona part dels intel·lectuals del moment? Tota aquesta vida humana s'apaga de cop amb la deshumanització del feixisme, en un fos a negre total. Una foscor de postguerra, de dificultats econòmiques, de tristesa, de sequedat fotogràfica, de recuperació progressiva de clients, d'abocament a l'escriptura i a la nostàlgia, de frustració, d'escepticisme i de mort.

Si neix a Valls el 1889, vol dir que neix en plena Renaixença romàntica catalana i enmig de la progressiva decadència de l'imperi colonial espanyol. Un món de carros i de diligències amb cavalls, d'Exposicions Universals amb Torre Eiffel o amb estàtues de Colom. Neix, per tant, quan el país reneix. Bona part de la seva infantesa ja la viu al carrer del Pi de Barcelona, una ciutat plena de misèria on encara es veia "empordanesos que ballaven sardanes" vora el Cafè de les Set Portes. És un nen agraït, curiós, lector voraç, cul inquiet. Catalanista amb només deu anys, moment en què funda una agrupació, Pàtria, on (agafin-se) els membres han de pagar deu cèntims per setmana per poder diferenciar-se dels "federals" i ser (agafin-se més fort) "catalans". I tot això, en una escola en castellà! Com que va haver de compaginar estudis i feina perquè era fill de mare vídua i pobra, ben aviat va posar-se a fer campanya a través del CADCI per la jornada intensiva. La implicació política va anar creixent al mateix ritme que la seva descoberta de l'art de la fotografia, així com s'intensifiquen les seves coneixences socials (Puig i Cadafalch, Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, orfeons i colles, entitats catalanistes i culturals de tot tipus...). Finalment esdevindria fundador i president de la secció de Fotografia del CADCI, que és el mínim que corresponia a un precoç mestre de la propaganda i de la imatge.

El negoci de publicitat que obre li dóna clients com Anís del Mono, Ford, Xocolata Juncosa, Fabra i Coats, Domecq, Cacaolat... Es fa soci de l'Ateneu, és clar, on coneix Jaume Miravitlles. "L'anunci publicitari ha d'entrar veloçment per la vista i, des d'ella, influir en totes les fibres emotives del nostre ser, sense que ens n'adonem", teoritza. Perquè Català i Pic, al capdavall, què fa? Investiga, beu d'influències europees, pensa i repensa, obre la publicitat i la fotografia i l'adapta a la mentalitat catalana. Parla de "publicitat psicològica", però també (o sobretot) de psicologia nacional. Per ell, modernitat i fantasia han d'estar al servei de la psicologia del públic: "Un cartell alemany, el nostre públic, el rebutja, el troba pesat, feixuc, mancat d'optimisme". L'aproximació a la psicologia l'acosta també al surrealisme i a la psicoanàlisi, a Dalí, a Man Ray, a Freud o a Duchamp (dels quals s'allunyarà després de la guerra). Ell es queixa que, així com Espanya ha trobat els cartells de toros, en canvi Catalunya no ha trobat encara, el 1934, "l'expressió pròpia de la raça catalana". En aquest moment ja es confessa, també, preocupat per l'ascens del marxisme i pel feixisme.