Pompeu Fabra va néixer al barri de la Salut (de l'antiga vila de Gràcia) de Barcelona el 20 de febrer de 1868. El seu pare, Josep Fabra i Roca, que va ser alcalde de Gràcia, va voler que el fill estudiés enginyeria industrial. I així va ser; Fabra va obtenir la carrera d’enginyer industrial químic amb resultats espectaculars, matrícules d’honor i número u de la seva promoció. No va estudiar filologia. Va començar a desenvolupar l'ofici de filòleg de manera autodidàctica i perquè mai havia entès per quina raó “en la escuela —com havia escrit—, me enseñaron pésimamente una lengua que nunca he logrado hablar bien y que jamás escribiré con soltura. En cambio, no me enseñaron ni a leer ni a escribir la mía”.

Després de viure durant més d'una dècada a Bilbao, on va ocupar dues càtedres d'enginyeria, Fabra va tornar a Catalunya. El 1917 va acceptar el repte que li oferia el llavors president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, de substituir Antoni Maria Alcover al capdavant de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Fabra va presidir la nova Secció des del 1917 fins al 1948, any de la seva mort, després que durant els primers temps ho fes mossèn Antoni M. Alcover, el conegut filòleg mallorquí, un dels seus principals opositors.

Durant molts anys, Fabra va agafar el tramvia 43 per anar de Badalona (ciutat on residia des que havia tornat de Bilbao) a Barcelona, on era la seu de l’Institut d'Estudis Catalans, on treballava. Fabra no era partidari del tren, perquè el tramvia redoblava les possibilitats de contacte amb els seus proveïdors lingüístics. Entre setmana, Fabra realitzava el trajecte quatre vegades al dia; anava a casa per dinar. Aquells viatges eren molt més que uns simples desplaçaments per anar a treballar. Ja des del primer dia, els passatgers inevitablement van fixar-se en el 'gentleman' de la pipa que donava conversa al conductor.

Fabra, lluny del que es pugui pressuposar, pel seu posat aparentment acadèmic i estirat, era molt sociable. Li encantava enraonar amb la gent. De fet, la seva feina en realitat era aquesta. Al tramvia, va recollir-hi una quantitat immensa de lèxic per al seu 'Diccionari'.

Parlava amb qualsevol que pogués aportar-li una informació filològica
Fabra va treure un profit extraordinari de les escenes que durant anys va presenciar al tramvia número 43, de les converses que hi sentia i que hi tenia. Però el seu posat, tan insòlit com eficient, va fer que entre ell i la gent no hi hagués cap barrera. Senzillament, s’entretenia llargament a parlar amb qualsevol que pogués aportar-li una informació filològica, per minsa que pogués semblar, quina paraula feia servir per a tal cosa o per a tal altra, sense filtres.

Pescadors, pagesos, forners, sastres, comercials, professors.... Fabra va parlar amb tothom!
Fabra va alimentar la seva obra a peu de carrer, en contacte amb la gent. Carola Fabra, una de les tres filles de l'enginyer-filòleg, diu que el seu pare “parlava amb la gent obrera, i també coneixia un pescador, que li dèiem el Xarxes, i dos dies a la setmana hi anava per aprendre el nom dels estris de la pesca”. De la mateixa manera, “també hi havia un pagès, a Sant Fost de Campsentelles —diu Carola Fabra—, per saber el nom de les eines de la terra. En el 'Diccionari' hi són totes”.

El 'Diccionari' de Pompeu Fabra, en efecte, contenia el pinyol lingüístic essencial que ajudaria a cobrir les necessitats de comunicació bàsiques, amb una escassa presència d’arcaismes i de dialectalismes, complementat amb un gran nombre de termes i d’expressions tècniques i científiques. Va aplegar-ho tot i va parlar amb tothom: forners, sastres, comercials, pagesos, professors..., sobre noms de plantes, oficis, la vida del país i la seva llengua. Tot escrupolosament registrat en l’icònic totxo vermell. La tasca de fixació i depuració del lèxic del català modern es va fer així.

Ja en la seva primera edició, el novembre del 1932, el Fabra va causar furor. A Badalona, els aparadors van aparèixer guarnits de flors. El 'Diccionari' era com ell: sobri, complet, ple d’una rotunditat filològica inqüestionable: els articles que componien l’obra oferien una precisió acuradíssima, les definicions estaven estructurades de manera exacta i Fabra ho matisava i aclaria tot amb exemples, a vegades en forma d’homenatge, sobretot a Badalona i el Maresme en general: “Costellada. Després de caçar hem fet una costellada a la font de l’Arboç” / “Enfonsar: la nau s’enfonsà davant de Montgat”. No era un diccionari, era una obra d’art.

La clau de l'èxit de la seva tenaç acció normativitzadora va ser, precisament, el fet que fes el 'Diccionari' gràcies, sobretot, al contacte amb la gent del carrer.