Mahoma va néixer al voltant de l'any 570 a la Meca. La ciutat, situada a l'actual Aràbia Saudita, era un enclavament important perquè hi passava una ruta comercial principal i, a més a més, s'havia convertit en un lloc de pelegrinatge per la presència del santuari de la Ka'ba, on es veneraven diferents divinitats i la pedra negra, d'origen desconegut. La família de Mahoma era de la tribu dels quraixites i, com la majoria dels clans que la integraven, es dedicava al comerç. Es diu que va néixer circumdat i que tenia una marca amb la forma d'una ventosa a l'esquena.

Mahoma, que va néixer orfe de pare, va perdre la seva mare quan tenia prop de sis anys. Se'n va fer càrrec el seu avi, però també va morir, de manera que el va criar el seu oncle Abu Talib. Va ser amb aquest últim amb qui va aprendre les arts del comerç, ja que, des de ben jove, Mahoma el va acompanyar en els viatges que portaven les caravanes a través del desert cap al nord, a Síria. També hi anava Alí, fill d'Abu Talib i cosí germà de Mahoma. Probablement, durant aquests viatges va conèixer jueus i cristians, gent que creien en un únic Déu. Mahoma no. Com la majoria dels habitants de la península Aràbiga, ell creia en potències ocultes o genis sobrenaturals i venerava els cossos celestes i unes divinitats que es considerava que vivien en pedres a què calia retre culte.

Aviat va demostrar que era honest i valia per als negocis, tal com va poder comprovar el seu oncle, que el va convertir en el seu home de confiança. Aquesta capacitat li va proporcionar una bona reputació i, quan tenia uns vint anys, va abandonar el negoci familiar i es va fer càrrec de les caravanes d'una vídua rica que seria la seva primera dona. Es deia Khadija i era quinze anys més gran que ell. Es van casar per iniciativa d'ella, van mantenir un matrimoni monògam i tots els indicis mostren que va ser feliç. Van tenir quatre filles i alguns fills que no van arribar a adults.

Casat i amb 25 anys, Mahoma havia assolit una bona posició econòmica i s'havia guanyat el respecte dels ciutadans de la Meca, entre els quals s'havia guanyat fama d'home just, per la qual cosa hi acudien perquè fes d'àrbitre en petits conflictes. De mica en mica, va deixar de banda els negocis, al mateix temps que augmentava la seva preocupació per les qüestions religioses. El poc que sabia dels dos credos monoteistes l'havia commocionat i es va dedicar a ampliar-ne els coneixements.

Els experts asseguren que el contrast entre el politeisme en què havia estat educat i el monoteisme que havia conegut va desembocar en una crisi religiosa que va assolir el punt més alt al voltant de l'any 607. Mahoma rondava els 40 anys i acostumava a retirar-se per a meditar en una cova del mont Hira, prop de la Meca. La tradició assegura que va ser allà on una nit se li va aparèixer l'arcàngel Gabriel i li va revelar la paraula de Déu: "No hi ha més divinitat que Déu i Mahoma és el seu profeta", i li va encomanar transmetre les paraules divines que li serien confiades.

Aquestes paraules, revelades en àrab, constitueixen l'Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans. Els creients consideren que aquella nit l'àngel va revelar al Profeta tot l'Alcorà sencer. Amb tot, Mahoma no en va retenir tot el contingut, sinó que les aleies o versicles que el componen, recollides pels seus deixebles després de la seva mort, li van ser repetides en etapes diferents. Hi ha qui diu que Mahoma era analfabet, cosa que reforçaria el caràcter de dictat de les paraules sagrades, però costa de creure que no sabés llegir ni escriure després d'haver-se dedicat al comerç.

Khadija va ser la primera persona a qui Mahoma va explicar l'aparició de l'arcàngel, ella va ser la primera persona que se'l va creure i, per tant, la primera fidel de l'islam. De fet, el Profeta va començar les seves prèdiques entre la seva família i els cercles més propers que, amb Khadija, van esdevenir els primers musulmans. Com Alí i els néts d'aquest, Abu Bakr i Umar, que amb els anys esdevindrien els seus primers successors, amb el títol de califes.

La prèdica del Profeta es va estendre a l'esfera pública a partir de l'any 610, i es va prolongar fins a la seva mort, el 632. Mahoma predicava la falsedat de les divinitats i els ídols venerats pels habitants de la península Aràbiga, l'existència d'un únic Déu, i la unitat i solidaritat de la comunitat musulmana, l''umma'. Els primers seguidors de l'islam van ser els més desfavorits, cosa que no va fer cap gràcia a l'oligarquia de la Meca. La conversió d'aquest segment de la població s'explica, entre altres raons, perquè Mahoma assegurava que els esclaus que es convertissin a l'islam assolirien la llibertat. Les reticències dels més poderosos tenien encara un altre fonament, i és que si el Profeta predicava l'existència d'un únic déu deixarien de ser venerades les divinitats de la Ka'ba, amb el perill que les peregrinacions, i els ingressos que aquestes reportaven, es traslladessin a Jerusalem, que en aquella època era la capital del monoteisme.

En aquestes circumstàncies, les conversions es produïen amb comptagotes i les represàlies no van tardar a arribar: els primers musulmans van començar a ser perseguits i castigats pels quraixites. La situació del Profeta a la Meca es va tornar més compromesa i es va agreujar després de la mort del seu oncle Abu Talib i la seva estimada Khadija. Corria l'any 619 i havia arribat el moment d'abandonar la Meca.

Mahoma va intentar predicar fora de la seva ciutat natal. Després d'una accidentada estada a al-Taif, va ser acollit a Yatrib. En aquest oasi, hi vivien dues tribus àrabs i d'altres de jueves. Els integrants d'aquestes últimes estaven pendents de l'arribada del Messies, per la qual cosa van considerar el Profeta com a tal. Alguns d'ells es van sumar a l'islam i el van acompanyar cap a la Meca en el pelegrinatge que hi van fer els musulmans.

Aquest viatge que Mahoma va fer amb uns 150 seguidors des de la Meca a Yatrib es coneix com l''hègira', que vol dir emigració. Des de l'arribada del Profeta, l'any 622, la ciutat va canviar el seu nom pel de Medina, "la ciutat del Profeta" o la ciutat "il·luminada", i es va convertir en l'epicentre de l'islam. Durant el califat d'Umar, es va fixar la data (15/16 de juliol del 622) com l'inici del calendari islàmic.

Tot i que a aquestes alçades de la història ningú no posa en dubte la capacitat de lideratge i d'estratega de Mahoma, va ser a Medina on el Profeta va crear l'Estat Islàmic i se'n va erigir en cap, tant en el vessant religiós com en el polític. Així, i sense deixar de banda les prèdiques, que els fidels consideren revelacions divines, va establir no poques aliances amb tribus jueves i àrabs que se sumaven a l''umma'. Algunes vegades va fer-ho a través de matrimonis: després de la mort de Khadija, Mahoma va tenir fins a deu dones.

La constitució dels cinc pilars de l’islam

A Medina, el Profeta va establir prescripcions com el pagament d'un impost per al sosteniment de l'Estat Islàmic i l'ajuda als necessitats, el dejuni durant les hores de llum del mes de Ramadà, l'obligatorietat de peregrinar a la Meca, i la pregària cada dia, comunitària els divendres. Aquestes quatre, juntament amb la professió de fe, constitueixen els cinc pilars de l'islam. És a dir, les obligacions religioses i socials que han de complir els musulmans.

Una de les claus del creixement de l'Estat Islàmic, que una vegada més dóna una idea de la talla d'estadista del Profeta, va ser la promulgació d'una disposició per la qual tots els habitants de Medina formarien una sola comunitat, fos quina fos la seva religió o creença. No calia, doncs, que professessin l'islam, tot i que acabarien abraçant-lo. Recordem, a més a més, que l'islam no nega el judaisme ni el cristianisme, sinó que els integra, tot i que les considera religions incompletes.

Per a fer créixer i consolidar l'Estat, el Profeta va organitzar atacs contra caravanes. Una cinquena part del botí es destinava a les arques públiques i a ajudar els més pobres, i la resta es repartia entre els assaltants. L'any 625 la infraestructura donava bons resultats: els saquejos eren continus i profitosos. Els experts consideren que l'hegemonia de l'islam començava a ser un fet.

Però, i la Meca? El nou estatus de Medina va comportar una rivalitat creixent amb la ciutat natal de Mahoma. L'any 627 els habitants de Medina havien resistit el setge per part de 10.000 homes de la Meca gràcies a la construcció d'un immens fossat. Ara tocava contraatacar a Mahoma. D'entrada no li va caler, perquè va aconseguir signar un pacte pel qual es permetia als musulmans entrar-hi durant tres dies per a complir el deure de peregrinar.

Però el 630, presumiblement amb el pretext que els mequís havien trencat el pacte, Mahoma va entrar a la ciutat acompanyat de 2.000 seguidors. El Profeta es va dirigir aleshores a la Ka'ba i, després de destruir els ídols que s'hi veneraven, va proclamar el santuari com la Casa de Déu i, per extensió, la ciutat com a sagrada per a l'islam. Abans, durant i després de la caiguda de la Meca, els exèrcits de Mahoma conquerien diversos territoris al voltant de Medina, entre els quals hi havia colònies jueves situades al nord de la ciutat, comunitats de beduïns i tribus del sud.

Mahoma va fer l'última peregrinació a la Meca l'any 632. En tornar a Medina va morir de malària. En només 20 anys havia consolidat una nova religió i havia creat un estat fruit de la unificació de les tribus de la península Aràbiga. El Profeta va morir sense designar successor, tot i que això no va impedir l'expansió d'una religió que avui té seguidors als cinc continents.