Santiago Bernabéu de Yeste (Almansa, 1895 - Madrid, 1978), jugador i futur president del Reial Madrid club de futbol, era un personatge d'ordre, d'ideologia conservadora, enemic de les diferències regionals dins d'Espanya i que es definia com "un liberal anticomunista". El seu perfil com a futbolista, un davanter tosc amb més força que tècnica, encaixava bé amb la seva personalitat fora dels terrenys de joc. Va estudiar la carrera de dret, professió que no va exercir mai, i va contreure matrimoni amb Maria Valenciano, amb qui no tindria cap fill. Després de formar part de la plantilla del Reial Madrid durant 14 anys, va ser nomenat president del club blanc, un càrrec que va ocupar des del 1943 fins al moment de la seva mort.

Però abans de ser el màxim dirigent de l'equip madridista, Santiago Bernabéu va tenir una participació destacada a la guerra civil. Amb 43 anys fets, es va allistar voluntari a la División 150 del cos d'exèrcit de Navarra i va obtenir reconeixements com la Medalla de Campanya, la Creu de Mèrit Militar i la Creu de Guerra.

Un anticatalanista confés
El president blanc era profundament anticatalanista. Prova del seu sentiment són algunes frases com "Fui cabo voluntario contra el comunismo, en la división que mandaba Muñoz Grandes, en la reconquista para España de la Cataluña independiente"; "Tenía un amigo catalán, cuyo defecto era el de ser jugador del Barcelona y, además, por si fuera poco, profesaba como catalán", o "No están en lo cierto quienes dicen que no quiero a Cataluña. La quiero y la admiro a pesar de los catalanes".

Racista, masclista i militarista
Catalunya i els catalans, però, no eren els únics que mereixien el seu menyspreu. Quan l'any 1957 li van preguntar per la incorporació d'un jugador brasiler al futbol espanyol, va respondre: "Los negros son grandes muchachos, pero no le van al Madrid. Tal vez sea por el color de nuestro uniforme, el blanco". A les noies físicament agraciades, els deia "palomitas", com les prostitutes, i havia declarat en públic: "A la mujer y a la burra, una zurra; a la primera sin saber por qué, demasiado lo sabe ella, y a la segunda sin más intención que no hacer distinción". Per altra banda, en una conversa privada amb el periodista Martín Semprún, va defensar el militarisme amb les seves formes habituals: "Los antimilitaristas, por el mero hecho de ser anti algo, son tan imbéciles y tan cafres que justifican por si solos la existencia de unas fuerzas armadas".

Un monàrquic convençut
Santiago Bernabéu era també un monàrquic convençut. Al llarg dels nombrosos desplaçaments per tot Europa, on el Reial Madrid va acabar viatjant com a ambaixador de l'esport i dels èxits espanyols, no va oblidar mai la consideració de "reial" i sempre va tenir present la possibilitat d'acontentar els membres de la casa reial espanyola. No es pot oblidar que el mateix Bernabéu va ser un dels selectes membres del club blanc que l'any 1920 van visitar el Palau d'Orient per rebre d'Alfons XIII la consideració de club "reial". Un altre exemple: en les negociacions per a la creació de la Copa d'Europa, Bernabéu va exigir que la primera eliminatòria enfrontés el Madrid amb el representant suís, que era el Servette de Ginebra. Sense sorteig, directament. D'aquesta manera, el setembre del 1955 una delegació del Madrid amb Bernabéu i Saporta al capdavant van aprofitar el partit per viatjar fins a Lausana, on van ser rebuts per la família reial amb presència de Joan Carles.