Personatges

Qui va matar Napoleó Bonaparte?

Malalt des de feia temps, tot semblava indicar que la salut de l'emperador s'afeblia a causa d'una malaltia normal. Però no era cert: Napoleó feia temps que estava sent emmetzinat de manera progressiva, un enverinament que li causà la mort

Jordi Mata
17 de maig de 2011
1 Qui va matar Napoleó?
'Napoleó creuant els Alps', obra de Jacques Louis David
'Napoleó creuant els Alps', obra de Jacques Louis DavidWikimedia Commons

L'últim capítol de la novel·la que va ser la vida de Napoleó Bonaparte va començar el 15 d'octubre del 1815, quan el ja exemperador de França va desembarcar a Santa Helena, una illa enmig de l'Atlàntic, després de dos mesos de viatge a bord del 'Northumberland' i de quatre de la seva desfeta a Waterloo, davant britànics i prussians. La Gran Bretanya, a la qual Napoleó s'havia lliurat, havia decidit confinar-lo en aquell romanent d'un volcà extingit, un tros de lava i argila de 122 km2, 15 graus al sud de l'equador i a uns 1.900 km de la costa oest d'Àfrica, amb una població de quatre mil ànimes que incloïen una guarnició de mil soldats —xifra que es va triplicar per a vigilar el presoner—, esclaus negres i súbdits xinesos, indis i malais.

Napoleó no va arribar sol. L'acompanyaven tres oficials i un camarlenc amb les seves respectives famílies, un metge i dotze criats, 28 persones en total. La majoria es va instal·lar a Longwood House, un habitatge inhòspit de parets florides i infestat de rates, originalment destinat a guardar bestiar i que es va reformar i ampliar per a acollir els desterrats. Allà, el grup escenificarà una monòtona rutina al llarg de cinc anys i escaig. Napoleó es lleva a les sis, pren cafè, s'afaita i cavalca pel perímetre per on es pot bellugar sense escorta; en tornar del passeig, es banya i rep els seus col·laboradors. Dina sol i a la tarda dicta les seves memòries i atén les visites de viatgers ocasionals que el volen conèixer. El sopar és a les vuit, amb els oficials i llurs esposes (obligatoris l'uniforme de gala i el vestit de nit), i la sobretaula es dedica als escacs i als jocs de cartes, en els quals els cortesans deixen que l'emperador faci trampa. De vegades, el remat de la vetllada és la lectura de fragments de clàssics (Homer, Corneille, Voltaire, etc.) per part de Napoleó abans que a les deu tothom es retiri a descansar. Un altre tema és que el cors pugui dormir, ja que, entre altres coses, pateix d'insomni.
 

Condemnat a avorrir-se

Malgrat aquesta condemna a l'avorriment i que els seus carcellers li neguin la dignitat reial —que l'enfurisma d'allò més—, Napoleó traurà profit de les circumstàncies, com sempre ha fet, i convertirà el seu destí d'heroi caigut en la base de la seva llegenda. Conscient que l'envolten futurs biògrafs, mira d'oferir la seva millor cara (ell mateix, a les memòries que dicta, aconsegueix que el tinent Bonaparte salvi l'emperador Napoleó), i en la lluita per a triomfar en la posteritat l'ajudarà, involuntàriament, un dels personatges que més a pols s'ha guanyat la fama d'antipàtic als ulls de la història: el general de divisió Hudson Lowe, governador de Santa Helena a partir del 1816 i considerat estúpid, suspicaç i envejós pels seus companys de l'exèrcit, inclòs el vencedor de la batalla de Waterloo, Wellington.

Hudson Lowe vivia atemorit tot pensant que Napoleó podia fugir de l'illa. En conseqüència, va restringir-li la llibertat de moviments, censurar-li la correspondència, retallar-li les despeses de la seva manutenció i obstaculitzar el pas dels visitants a Longwood House si no accedien a fer-se informadors seus, a més de molestar-lo amb altres vexacions de poca o molta volada. Òbviament, l'emperador l'odiava i esperava el pitjor d'ell, i l'última entrevista entre els dos, el 18 d'agost del 1816, va ser prou violenta perquè no tornessin a veure's mai més. D'aleshores ençà, es comunicarien a través d'intermediaris. L'actitud miserable de Lowe nodrirà el mite napoleònic d'un infortuni que l'humanitzarà i el farà pràcticament indestructible. Però les pressions del governador incideixen en l'entorn de l'emperador, pres per l'ensopiment i les picabaralles, i alguns membres de la petita cort tornen a Europa quan se'ls presenta l'ocasió.

2 Napoleó emmetzinat?
Napoleó al seu estudi al Palau des Tuileries
Napoleó al seu estudi al Palau des TuileriesWikimedia Commons

A més del creixent aïllament, a Napoleó el corseca la salut, que nota que li falla des que ha arribat a l'illa. L'enfilall de trastorns (palpitacions, obesitat, dolor a les genives, diarrees que s'alternen amb restrenyiment) que torturen un home fins aleshores habitualment sa, confonen els doctors, que un dia parlen d'hidropesia i un altre d'hepatitis crònica. El setembre del 1819, la seva mare, Letizia, li envia un metge cors, Francesco Antommarchi, al qual Napoleó diu que el seu pare havia mort de càncer, i li pregunta si el mal és hereditari. Aquesta sospita s'afegeix a una altra que té: els anglesos l'enverinen i Lowe és el seu botxí.

La idea el domina tant que al seu testament escriu: "Moro prematurament, assassinat per l'oligarquia anglesa".
El juliol del 1820, Antommarchi constata que Napoleó pateix tremolors, febre, migranya, nàusees, tos seca i vòmit biliós, els símptomes inicials d'una malaltia que li inflaria l'abdomen i el faria delirar abans de dur-lo a la mort el 5 de maig del 1821, als 51 anys d'edat.  Set doctors britànics es van reunir amb Antommarchi per a realitzar l'autòpsia, però no van posar-se d'acord en les seves conclusions finals, tot i que va acceptar-se el diagnòstic fet pel metge cors: defunció causada per una úlcera estomacal cancerosa. L'emperador romandria enterrat a l'illa de Santa Helena fins que va ser traslladat a la ciutat de París el 1840.
 

Restes d'arsènic

Gairebé un segle i mig més tard, Sten Forshufvud, un dentista i toxicòleg suec, en llegir les memòries del majordom de Napoleó a Santa Helena, Louis-Joseph Marchand, publicades l'any 1955, va descobrir que a l'emperador li donaven una barreja de xarop d'ametlles i una droga anomenada 'calomelans', un vomitiu que afebleix l'estómac i impedeix que expulsi algunes substàncies perilloses. L'anàlisi d'un floc de cabells de Napoleó, propietat dels hereus de Marchand, va revelar-li l'existència d'una taxa elevada d'arsènic en el cos del cors, el que explicava que el cadàver, en ser exhumat el 1840 per a ser traslladat a França, es conservés intacte —l'arsènic retarda la descomposició dels teixits—. 

Era evident que l'emperador havia estat emmetzinat de manera progressiva i periòdica des de feia força temps per a malmetre-li la salut i fer-li creure que declinava i s'afeblia a causa d'una malaltia normal. Però qui va ser l'assassí? Algú molt proper a Napoleó, un integrant del seu cercle, cosa que descartava el governador de Santa Helena Hudson Lowe i limitava a tres els sospitosos, localitzats entre els que quedaven del seguici exiliat amb Bonaparte l'any 1815: Marchand i els generals Henri Bertrand —un dels companys d'armes més antics de l'exemperador francès— i Charles Montholon. El dentista suec va assenyalar aquest darrer (el comte Charles Montholon) com a instigador i principal culpable de l'enverinament, atès que la fidelitat del primer estava provada i que el general Henri Bertrand, tot i també estar a l'exili, era dels pocs que no vivia a Longwood House.

3 Una investigació estancada
Tomba de Napoleó als Invalides de París
Tomba de Napoleó als Invalides de ParísWikimedia Commons

Els presumptes motius de Montholon per a matar el seu amo? Diversos: que els Borbons, de nou al tron de França i que l'haurien captat com a agent, li perdonessin el fet d'haver-se apropiat de sis milions de francs de la caixa de l'exèrcit el 1814 —afer demostrable del tot— a canvi que evités que a Napoleó li vinguessin ganes de tornar al país i recuperar el poder; venjar-se en deduir que la seva filla petita, de nom Napoléone, nascuda a l'illa de Santa Helena, era en realitat filla de l'emperador, el qual semblava mantenir una apassionada amistat amb Albine, la muller del general; i finalment, embutxacar-se, el més aviat possible, els dos milions dos-cents mil francs que el cors li deixava al seu testament, a ell, un malbaratador de mena, sempre endeutat.

I l'oportunitat de cometre un crim tan lent? El general Montholon era al lloc adient per a executar-lo amb calma, ja que tenia cura del celler i importava un vi sud-africà per a gaudi exclusiu de Napoleó, que, teòricament, no tastava ningú més, tot i que excepcionalment alguns en van beure i van experimentar també certes molèsties. Mitjançant aquell vi podia administrar l'arsènic a la seva víctima sense massa complicacions. No sabem si el governador Hudson Lowe n'estava al corrent, però en cas afirmatiu la seva apatia davant els sofriments de Bonaparte podia significar que consentia aquella cruel situació.
 

Un excés d'arsènic atribuïble a les locions capil·lars de l'època

Contra la tesi defensada per Forshufvud, que en fer-se pública va provocar un enrenou que encara dura, s'ha argumentat que l'excés d'arsènic als cabells de Napoleó és atribuïble a la presència d'aquest element a les locions capil·lars de l'època o al paper pintat de les parets del dormitori de l'emperador, que s'hauria volatilitzat per culpa del clima de l'illa de Santa Helena. I també que mancaven en el cos signes essencials propis d'una intoxicació d'aquestes característiques, com ara plaques de pigmentació negrosa, i que les acusacions que responsabilitzen Montholon de l'hipotètic assassinat tan sols es basen en indicis no certificats. Sobre la solució a l'enigma, s'ha comentat sovint que examinar les restes de Napoleó, segurament, ho aclariria tot. El problema és doncs, convèncer el Govern francès perquè obri la tomba de 35 tones de pòrfir on reposa l'emperador.

4 La cort de l'exili
Napoleó a l'illa de Santa Helena
Napoleó a l'illa de Santa HelenaWikimedia Commons

El 15 d'octubre del 1815 Napoleó no va arribar sol a l'illa de Santa Helena. L'acompanyava un seguici compost per unes 28 persones. Entre d'altres, hi anaren tres generals amb les seves famílies, criats i un metge.

General comte Henri Bertrand, el company. Un dels col·laboradors d'armes més antics de Napoleó. Va seguir l'emperador durant la guerra dels Cent Dies i també en el seu exili a Santa Helena, on hi va anar amb la seva dona, Fanny Dillon, i els seus quatre fills.

General baró Gaspard Gourgaud, el malcarat. De tarannà insuportable (reptava tothom a duel), abandonaria l'illa el març del 1818. L'emperador va excloure'l del seu testament.

Comte Emmanuel de les Cases, el biògraf. Camarlenc de Napoleó, va publicar-ne els records l'any 1823 ('Mémorial de Sainte-Hélène'). El seu fill també va acompanyar-lo a l'illa, d'on foren expulsats pels britànics al 1816, acusats de mantenir correspondència clandestina amb Europa.

General comte Charles Montholon, el sospitós. Encarregat de la intendència i autor d'unes memòries que contradiuen sovint els relats d'altres testimonis presents a l'illa de Santa Helena. La tesi defensada pel suec Sten Forshufvud el situa com el principal culpable de la mort de Napoleó, que segurament va ser enverinat.

Albine de Vassal, l'amant. Casada en terceres núpcies amb el general Montholon, va marxar de l'illa amb els seus tres fills el juliol del 1819 per raons de salut. Se l'ha considerada l'últim amor de Napoleó.

Barry O'Meara, el metge. Metge irlandès. Va ser forçat a tornar a Anglaterra el juliol del 1818 per les seves denúncies sobre les xacres i els maltractaments que patia l'emperador.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 195

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada SÀPIENS 195

Catalunya contra la Inquisició

Quan els catalans van dir 'no' al tribunal dels Reis Catòlics

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto