Subscriu-t'hi
Personatges

Qui va ser Ramon Llull?

Totes les cares del gran missioner mallorquí

Agnès Rotger amb l'assessorament de Lola Badia
25 de gener de 2020

No se sap exactament el dia que va néixer, si bé la historiografia apunta que va ser el 25 de gener de l'any 1232, a la ciutat de Mallorca. Sigui o no precisa aquesta data, el cert és que Ramon Llull destaca amb lletres d'or en la història de la literatura catalana i europea de tots els temps. La seva figura, però, no és exempta de matisos. En 84 anys, aquest filòsof va interpretar personatges molt distints i contraposats entre si, que SÀPIENS recrea a continuació en quatre etapes.

1 'El Llibre de les bèsties'
Ramon Llull pertanyia a un llinatge de l'alta burgesia barcelonina
Ramon Llull pertanyia a un llinatge de l'alta burgesia barcelonina

"En una bella plana, per on passava una bella aigua, estaven moltes bèsties que volien elegir rei." Així comença el ‘Llibre de les bèsties', una faula que llegeixen els escolars quan estudien literatura medieval catalana. El llibre explica les intrigues que es viuen a la cort del Lleó, que és el rei elegit. I, com qui no vol la cosa, se succeeixen les traïcions, les aliances, hi ha assassinats i un final feliç. Tot plegat en una mena d'historieta entretinguda on els animals encarnen vicis i virtuts humanes. Però el cert és que per a Ramon Llull, l'autor, aquesta obra no tenia ni un punt de frivolitat. Una lectura amb ulls d'adult fàcilment detectarà el simbolisme de cada animal i la moral de la història.

El ‘Llibre de les bèsties'
El 'Llibre de les bèsties' forma part del 'Llibre de meravelles', una de les prop de 280 obres que va escriure Ramon Llull al llarg de la seva vida. Obres que van tenir una gran difusió, abastaven un gran ventall de gèneres i estaven escrites en català, llatí i àrab. Però hi ha moltes raons més per considerar Llull un dels personatges més importants de la nostra història. A la seva biografia hi cap un místic, un il·luminat, però també un home d'acció; un filòsof, un escriptor, un teòleg i una pila de coses més. Tot cabia en el cos i, sobretot, en el cervell privilegiat i turmentat d'aquest mallorquí il·lustre.

Ramon Llull va néixer a Ciutat de Mallorca el 1232 o 1333. Fou allà que es va formar en les matèries que s'ensenyaven als nois de bona família com ell, que no havien de patir per a res. De manera que es va dedicar a la bona vida: fer de poeta oferint versos a les dames; d'estil trobadoresc i en occità, com era norma.

La conversió
Però cap als 30 anys la seva existència va fer un tomb quan una aparició de Jesucrist el va persuadir que havia d'abandonar la vida prosaica i dedicar-se únicament a servir Déu. No li va ser fàcil, però finalment va arremangar-se i es va disposar a passar els anys que li quedaven (54!) perseguint aquest objectiu. L'eix de la seva producció intel·lectual és l'anomenada Art, tot un mètode "científic" que pretén donar una resposta irrefutable, per lògica, de la veritat de la fe cristiana.

Per a difondre-la, Ramon Llull va viatjar als confins del Mediterrani i una mica més enllà; el van rebre reis i papes; el van apedregar i gairebé linxar… Tot això eren fets que podia preveure aproximadament; el que potser l'hauria sorprès és que als Països Catalans se'l recordés sobretot per un fet purament instrumental: la innovació literària i lingüística de la seva obra. Per ell, l'expressió escrita era un simple mitjà per la seva tasca missionera. Però el fet és que fou el primer a utilitzar el català en una obra filosòfica, científica o teològica, i que va signar el que segurament va ser la primera novel·la en aquesta llengua. Per això, si bé el seu mètode és de molt difícil comprensió per a un lector mitjà del segle XXI, els estudiants de secundària continuen estudiant Ramon Llull.

2 El fill de la conquesta
Llull desenvolupà un conjunt de figures que posaven a prova el seu sistema filosòfic
Llull desenvolupà un conjunt de figures que posaven a prova el seu sistema filosòfic

A Mallorques, nom que rebia Palma el 1232, l'àrab era una llengua habitual: només feia tres anys que les tropes de Jaume I havien pres l'illa. La corona catalanoaragonesa vivia un moment àlgid, i tota la societat cristiana del país semblava sumida en una certa eufòria. L'illa era en un lloc privilegiat per al comerç amb tota la Mediterrània, especialment amb el sud.

El biògraf de Llull Anthony Bonner anota que quan el filòsof tenia 50 anys, encara dos terços del tràfic marítim de l'illa es feien amb els països del Magrib. Així que, si volem comprendre l'ambient que Ramon Llull va conèixer, "ens hem de desfer de dues imatges intuïtives: la de l'abisme que s'ha obert en temps moderns entre el món cristià i l'islàmic, i la de les Balears com a paradís de l'Europa rica, nòrdica i boirosa, d'on és molt més fàcil viatjar a Düsseldorf o Manchester que a Alger o Tunis. Així, doncs, ni Mallorca s'assemblava gaire al que és ara, ni els països del sud s'hi diferenciaven gaire. La gran diferència era la religió.

Fill de guanyadors
En aquest entorn va créixer el fill de Ramon Llull (el seu pare es deia igual) i d'Isabel d'Erill, tots dos pertanyents a l'alta burgesia barcelonina que havien acompanyat Jaume I a Mallorca i que es van ennoblir per aquest fet. Formaven part dels guanyadors, dels poderosos, dels que estaven convençuts que la seva visió de la vida, el seu Déu i la seva estructura social, era la bona. La que la resta del món havia d'anar assumint mitjançant les armes o els arguments dels missioners, tot s'hi valia. L'expansió de la Corona semblava donar-los la raó. Sabem poc dels primers anys del jove Ramon, excepte que va fer de patge del Conqueridor, i que després va ser instructor, majordom i senescal del seu fill, Jaume II, el futur rei de Mallorca. Vivia a la cresta del poder i comptava amb un bon patrimoni per administrar.

Poesies adúlteres
Malgrat el seu cor de trobador enamoradís, arribat el moment es va casar com Déu mana amb Blanca Picany. Amb ella va tenir dos fills: Magdalena i Domènec. L'estabilitat familiar no va impedir que Ramon, que sembla que era un home ben plantat, continués vivint aventures, com a mínim en forma de literatura amorosa. El pare Miquel Batllori explica que "la seva cultura era la cultura europea de la Catalunya del segle XIII, representada per la seva inserció en el món líric d'Occitània". És això el que explica, segons Batllori, que "els poemes que Ramon, tot i el seu matrimoni amb Blanca, adreçava a la seva amistançada, serien bells lais o virolais en provençal o en català aprovençalat".

Més tard es va penedir amargament del seu passat d'home frívol i luxuriós, però els experts sospiten que es va pintar més pecador del que realment va ser. Amb la seva conversió, encara que va renunciar a la vida regalada, no li van anar gens malament les rendes, la bona relació amb la família reial —el rei de Mallorca, Jaume II, va ser sempre el seu protector— ni el seu enginy literari. La professora Lola Badia, experta en Ramon Llull, encara va més enllà, i opina que si va escriure en català és en gran part per la seva seguretat absoluta com a membre d'una cultura poderosa i guanyadora. O sigui que tota la seva trajectòria s'explica per aquests orígens de fill de la conquesta.

3 L'il·luminat
Les aplicacions de la teoria Iul·liana eren d'allò més diverses. La veritat de Déu també és al palmell d'una mà
Les aplicacions de la teoria Iul·liana eren d'allò més diverses. La veritat de Déu també és al palmell d'una mà

Aquella nit Ramon Llull va dir a la seva dona Blanca que no calia que l'esperés, que tenia feina. I ja no va rebre d'ella cap mirada de sorpresa, ni tan sols un gest de contrarietat. La senyora sabia prou bé que aquell marit no estava per ella, i menys encara després del naixement dels dos nens, i procurava no fer-se mala sang. Només especulava quina dama era aquest cop: alguna d'habitual? O una de nova? Tant li feia; se'n va anar a dormir un cop més sola, ben ampla.

Visions divines
El jove Ramon se sentia apassionat i tenia ganes d'acabar aquell poema per encendre una mica més l'amor en aquella dama que ocupava el seu cor nit i dia. Es va concentrar, i va començar a escriure. Però no va poder acabar els versos, perquè de cop, a la seva dreta, se li va aparèixer Crist clavat a la creu. Espantat per aquesta visió, i sense saber com reaccionar, es va ficar al llit. Segons l'autobiografia que va dictar ell mateix al cap de cinquanta anys (la 'Vida coetània'), l'endemà s'aixecà i tornà a les seves vanitats de sempre, sense preocupar-se per res d'aquesta visió. Ell no era un home especialment religiós, i no sabia com encaixar aquesta mena de coses. Però la visió es va anar repetint, i finalment va interpretar que havia d'abandonar aquella vida mundana i dedicar-se únicament a servir Déu. Tenia 30 anys. Aquell cop sí que Blanca Picany devia quedar astorada: no es podia creure que aquell home que li parlava de deixar-ho tot per Jesucrist fos el mateix que fins llavors li havia fet el salt dia sí i dia també.

La missió
Ramon Llull no tenia ni idea de com convertir-se en un home pietós de cop i volta i, a més, servir eficaçment a Déu. Per sort, va sentir que una missió "li entrava al cor". No era poca cosa: li calia convertir els infidels, sobretot els musulmans; havia d'escriure el millor llibre per demostrar de manera irrefutable els dogmes de la fe cristiana, i treballar per a la fundació de monestirs on formar missioners i ensenyar-los les llengües dels infidels. Però, com podia fer-ho?

Mesos després d'aquesta il·luminació, va sentir un sermó sobre sant Francesc, i va prendre la primera determinació: va vendre les seves propietats, excepte una petita part que va quedar per a l'esposa i els fills, i es va vestir "amb un hàbit de drap vil, del més grosser que pogués trobar". El jove ben plantat i ben situat es convertia en un home religiós, vestit pobrament i amb una barba llarga que ja no volia atreure les dones. I va començar a buscar la formació que li permetés complir la seva missió. Tenia la intenció d'estudiar a París, però el futur sant Ramon de Penyafort li ho va treure del cap. I es va quedar a Mallorca, on va aprendre llatí —encara que sempre es va sentir una mica insegur en aquesta llengua—, i també llengua i cultura àrabs, gràcies a un esclau sarraí que va comprar amb aquest propòsit.

També se suposa que va aprendre teologia i filosofia, encara que Mallorca no estava gaire ben assortida de material d'aquesta mena. Nou anys després, quan feia contemplació "a una muntanya no molt allunyada de casa seva" (el puig de Randa), Llull explica que "de sobte el Senyor il·lustrà la seva ment, donant-li la forma i manera de fer el llibre contra els errors dels infidels". Era l'Art.
Aquesta revelació va marcar per sempre el seu rumb. Sentia que desenvolupar el mètode i aplicar-lo era el seu objectiu, i si calia això havia de passar per sobre del seu benestar, per sobre de la seva vida. I ell ho veia tan clar que se sorprenia que els altres no es rendissin a l'evidència. Era un il·luminat, un "phantasticus", com deia ell mateix. Però un foll que creia en la raó.

4 El missioner nòmada
'Blanquerna' va ser la primera novel·la europea en llengua "vulgar" de temàtica contemporània
'Blanquerna' va ser la primera novel·la europea en llengua "vulgar" de temàtica contemporània

Al segle XIII, les comunicacions eren lentes i complicades, però l'intercanvi d'idees, mercaderies i, sovint, garrotades, era molt més freqüent del que ens puguem imaginar. La Mediterrània era l'escenari principal del nostre món, i no era rar que la gent amb capacitat econòmica s'hi mogués amunt i avall per defensar els seus interessos. Ramon Llull, armat amb la seva missió, va viatjar constantment. Va visitar els principals centres de poder d'Europa, que en aquell moment eren Roma i París, per convèncer els mandataris civils, intel·lectuals i religiosos de la necessitat de difondre el seu Art i exposar les seves idees sobre la reforma de l'Església, l'estratègia que calia seguir per a recuperar Terra Santa o demanar la fundació de centres de formació per a missioners.

A les zones musulmanes, com les comarques de Tunis o Bugia (ara totes dues part del mateix país), hi va anar per polemitzar amb homes savis d'aquella religió i intentar convertir la gent al cristianisme. I es desplaçava a qualsevol altre indret quan creia que podria avançar en els seus estudis filosòfics o entrevistar-se amb algú que fos útil a la seva causa, especialment a Itàlia i a França.

Un viatger poliglot
El món es relacionava d'una altra manera. Per començar, a Europa la llengua franca era el llatí. Ramon el parlava raonablement, però també coneixia l'occità, el francès i sens dubte l'italià, a més de l'àrab i, és clar, el català. Com ja hem dit, en aquells temps era habitual sentir parlar àrab a Mallorca. I no era estrany sentir parlar català al nord d'Àfrica. Diu Bonner: "Tunis era un lloc ben conegut pels mercaders de Catalunya, Mallorca, Pisa i Gènova. Els catalans, per exemple, hi tenien el seu propi 'funduq', una mena de posada amb magatzem i capella cristiana, on normalment residia un cònsol que gestionava problemes legals i comercials. A més a més, la milícia del soldà era composta per mercenaris catalans". Així que qualsevol que hi anés podia ser acollit per compatriotes, sempre que no busqués brega irritant la gent del país... que és el que feia Ramon Llull només posar un peu a terra: buscava gent experta en l'Alcorà i els desafiava a convèncer-lo amb raons que eren ells qui tenien raó. Aquestes aventures sempre van acabar força malament.

Per Llull, qualsevol racó era bo per escriure: ho va fer tant als convents que el van acollir, en un ambient de repòs i tranquil·litat, com al vaixell que el duia a Tunis, on temia seriosament que el podien matar. Era un home capaç de combinar pensament abstracte i acció a parts iguals, que era capaç de transformar la tensió en creació, cosa que demostra una capacitat extraordinària... i segurament també el punt de follia que ell mateix admetia.

Fins al final
No se sap del cert de quina manera acostumava a viatjar, però és probable que l'acompanyessin un parell d'ajudants. Una pista la dóna el fet que el 1307, quan va ser expulsat de Bugia després de patir presó i agressions físiques greus a causa de la seva decidida acció missionera, el vaixell on viatjava va naufragar prop de Pisa: "Algunes persones moriren negades i altres, amb l'ajuda de Déu, se salvaren. Entre aquests es trobaven Ramon Llull i un companyó seu, que, havent perdut tots els llibres i la roba, arribaren en una barca a la ribera quasi nus".

L'home que va sobreviure a aquest fet, havent perdut només la roba i els llibres que probablement havia escrit mentre havia estat empresonat en condicions molt dures, tenia 74 anys. Però aquesta experiència no el va persuadir de quedar-se a casa. Set anys, i molts quilòmetres després, va tornar a Tunis. La llegenda diu que va morir allà, màrtir. Però el cert és que el seu cos és enterrat a Mallorca, de manera que el més probable és que morís durant el trajecte de tornada a casa, i no en plena feina. Per culpa d'això, Llull és només un beat i de moment ho té magre perquè el facin sant.

Un viatger empedreït
La tossuderia de Ramon Llull a demostrar davant de qui fos i on calgués la irrefutabilitat de les seves teories el va portar d'una banda a una altra de la Mediterrània i per mig continent europeu. En plena edat mitjana, l'escriptor mallorquí va recórrer tota la geografia catalana i va visitar, una o diverses vegades, ciutats com Tunis, Bugia, Montpeller, Avinyó, París, Messina, Roma, Gènova, Pisa, Nàpols, Sant Jaume de Galícia, Jerusalem, l'illa de Xipre o Turquia.

5 L'home polèmic
Pàgina del 'Breviculum' (1322), còdex que escenifica la vida del beat, on Llull comanda un exèrcit contra la falsedat i l'engany
Pàgina del 'Breviculum' (1322), còdex que escenifica la vida del beat, on Llull comanda un exèrcit contra la falsedat i l'engany

El teòleg dominic Nicolau Eimeric (Girona, 1316-1399) es va obsessionar amb Ramon Llull. I no era un home qualsevol: era l'inquisidor general de la Corona. I estava convençut que l'obra de Ramon Llull contenia errors per la fe tan greus que calia eliminar-ne la seva pèrfida influència. El 1372 va iniciar la causa contra Llull i va aconseguir que el papa Gregori XI fes una butlla on manés examinar i, si calgués, cremar, les seves obres. D'aquest examen, 20 obres van suspendre perquè s'hi van trobar 200 articles "herètics". I només va ser el començament.

‘Diàleg contra els lul·listes'
Per sort, aquest procés va coincidir amb el Cisma d'Occident (1378), i això va fer que els papes i els reis tinguessin tanta feina situant-se i aliant-se que l'atenció a Llull va ser intermitent. Eimeric, com a home del cismàtic papa Luna, també va ser suspès i reincorporat al seu càrrec més d'una vegada. Els temps eren convulsos, però l'inquisidor volia arribar fins al final. El que no comptava era amb els nuclis lul·listes de pedra picada que hi havia arreu del país. Concretament va ser a València on li van parar els peus. Una recusació feta per un grup lul·lista ben organitzat va aconseguir que Eimeric perdés el favor del rei Joan I i s'hagués d'exiliar.

Incapaç d'oblidar el cas, i per a defensar-se de la humiliació, l'inquisidor va escriure el llibre ‘Diàleg contra els lul·listes', on inventava diàlegs, d'una gran violència verbal, amb un grup de suposats defensors del filòsof mallorquí.

El racionalisme de Llull, sota sospita
La Inquisició només va ser la primera que va intentar desacreditar Llull. Més endavant, recorda Jordi Gayà al ‘Darrer llibre de la conquesta de Terra Santa', "fou la qüestió del racionalisme de Llull en els temes de la fe que feu dubtar més de la seva ortodòxia. Com a reflex de la sospita permanent sobre ell resta la inclusió a l'Índex de llibres prohibits de l'Església catòlica", la primera edició del qual data de 1559 per ordre del papa Pau IV.

Lluny dels cercles oficials, l'allau d'obres falsament atribuïdes a Llull que van començar a circular ja a mitjan segle XIV també ha danyat la imatge del filòsof. Moltes d'aquestes obres versaven sobre alquímia, fet que va afegir un element màgic que el va desacreditar a ulls de molta gent. Totes aquestes qüestions, més el caràcter obscurantista d'alguns presumptes lul·lians, han fet que la seva figura arribés sovint deformada. Descartes es va referir a ell despectivament, pel seu caràcter "eclèctic" i medieval, i de poc van servir els elogis de Leibniz, Hegel i, més recentment, Ernst Bloch. Ja sigui per l'ambició de les seves teories, per la llegenda creada al voltant de la seva vida o per la manipulació que se n'ha fet de l'obra, Ramon Llull sempre conserva una aurèola polèmica.

Obrir el camí
En l'únic camp on probablement no hi ha discussió és en el literari, on se'l considera un pioner i el creador de la prosa catalana culta. Mentre que la majoria de llengües europees començaren a desenvolupar-se en obres populars, es pot dir que la catalana arrenca amb dos llibres filosòfics i teològics de Llull: el ‘Llibre del Gentil' i l''Art abreujada d'atrobar veritat', gairebé contemporanis a les ‘Cròniques'.

I el 1271 s'atrevia ja amb el 'Llibre de contemplació en Déu', avançant-se quasi un segle a les primeres publicacions científiques que es farien en català, que són de medicina. I com que li interessava arribar a tothom, també va escriure la primera novel·la europea en llengua "vulgar" de temàtica contemporània: Llibre d'Evast e Blanquerna'; a més de conrear altres gèneres, com la poesia i les obres didàctiques. I sempre utilitzant un lèxic extensíssim i uns recursos lingüístics sorprenents per a algú que tenia molt pocs precedents sobre els quals avançar.

La major part de la seva producció, la va fer originàriament en català, i algunes obres en àrab. També va escriure en llatí, però en aquest cas demanava a un col·laborador que les corregís perquè mai es va sentir segur redactant en aquesta llengua. Badia creu que un dels factors més innovadors de Llull va ser l'adaptació del registre, el format i la llengua de cada obra al públic al qual volia dirigir-se. Al rei de França li va escriure un llibre en llatí, i en va fer una còpia per a la reina en francès; alguns llibres didàctics els va fer en rima per arribar més fàcilment als lectors... Les seves obres van ser traduïdes a diverses llengües ja en aquella època, i en part gràcies a la concreció del seu testament, que especificava que s'havien de crear tres biblioteques que conservessin els seus llibres, la creació literària de Llull ha arribat fins als nostres dies.

Subscriu-t'hi

Portada del número 215 de SÀPIENS (febrer 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 215 de SÀPIENS (febrer 2020)

Arkhípov, l'home que va salvar el món

Reconstruïm amb documentació inèdita la crisi dels míssils

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto