Fill d'una família benestant arruïnada per la Guerra Civil, Jordi Sabater Pi se'n va anar a la Guinea espanyola (actual Guinea Equatorial) a treballar a la finca de cafè d'un parent llunyà. Fugia de la misèria de la Catalunya de la postguerra, però també s'havia embarcat amb l'anhel d'explorar i experimentar una Àfrica de la qual tant havia llegit a les Escoles Franceses de la Gran Via on s'havia format. Qui esdevindria un destacat naturalista amb una vida digna de pel·lícula havia arribat amb 16 anys a Santa Isabel (avui Malabo), a l'illa de Fernando Poo (ara Bioko), després de tres setmanes llargues de navegació en el vapor 'RÍo Francolí' l'any 1940.

La seva inesgotable curiositat i la seva immensa capacitat d'observació sobre el terreny, a més d'un enorme talent pel dibuix del natural, el convertirien en un dels majors experts mundials en grans primats, i als anys 50 i 60 del segle passat publicaria en les més reconegudes revistes científiques internacionals tot i ser cent per cent autodidacte.

Només arribar a la plantació, es va interessar pels costums dels treballadors autòctons de l'ètnia fang i en va aprendre la llengua. Fruit de la confiança que d'aquesta manera va aconseguir guanyar-se van ser els seus primers estudis sobre l'estructura clànica, la ceràmica o els paranys que usaven per caçar, i la seva meravellosa col·lecció de dibuixos de tatuatges facials fang. “Era molt conscient que era un món que s'acabava i que algú l'havia de documentar perquè no es perdés per sempre”, explica el seu fill, Josep Oriol Sabater, que és professor de dibuix.

Abans de poder-se dedicar íntegrament a la recerca, va seguir guanyant-se les garrofes en diverses plantacions, després de passar a la part continental de la colònia. S'havia casat amb una valenta noia igualadina, la Núria Coca, que no va dubtar ni un instant a anar-se'n a viure als tròpics, i junts havien tingut dos fills. L'any 1958, l'Ajuntament de Barcelona el contractava per dirigir el nou Centre d’Adaptació i Recerca d’Ikunde, a Bata, la segona ciutat més gran d'aquell país, destinat a proveir d'exemplars el Zoo de Barcelona, Parcs i Jardins i el Museu Etnològic. La feina de capturar animals per embarcar-los cap a Europa no li va agradar mai (i en renegaria la resta de la seva vida), però li permetia passar molt de temps a la natura i seguir fent descobriments.

El descobriment més rellevant
Un dels descobriments més importants va ser la constatació, mitjançant el seu estudi en llibertat en plena selva centreafricana, que els nostres parents més propers al món animal (amb el 99% de l'ADN idèntic al nostre) també eren capaços de produir tecnologia per resoldre els seus problemes quotidians i generar cultura, és sens dubte la més destacada aportació a la ciència d'aquest etòleg pioner.

Alguns autors ja havien apuntat dècades abans la possibilitat que els ximpanzés fessin anar instruments. Però mai ningú no havia aconseguit veure'ls fabricar-los i usar-los en el seu medi natural. Ell en va trobar força clavats vora termiters a la Guinea espanyola. Perquè aquells altres investigadors no havien trepitjat mai la selva, o no ho havien fet prou temps, o no amb els ulls prou oberts. “El fet de no haver pogut observar mai l'ús i la fabricació d'aquestes simples eines pels ximpanzés no ha de sorprendre'ns, ja que l'observació en la superfície de la selva i a distàncies superiors a 10 metres és extraordinàriament difícil.” I, a més, “en aquestes regions africanes mancades d'una veritable ramaderia, els indígenes sofreixen insuficiència de proteïnes animals i, en conseqüència, tots els animals salvatges passen a ser aliments potencials i a ser caçats”.

Durant un dels seus estudis, subvencionat pel Delta Regional Primate Research Center de la Tulane University, la National Geographic Society i també l'Institut Nacional de Salut dels Estats Units, les beques i els ajuts dels quals li van permetre dedicar-se ja exclusivament a la ciència, entre el juliol del 1966 i el febrer del 1969, Sabater Pi va tenir 39 contactes amb els ximpanzés, que van sumar “26 hores d'observació visual directa i 41 hores de contacte auditiu amb ells, i unes altres 310 hores d'observació dels seus rastres, nius i eines i biòtops”, a les muntanyes d'Okorobikó (que molts anys després donarien títol a la seva autobiografia) i de Monte Alén, a la part continental de l'antiga colònia (llavors anomenada pels europeus Río Muni).

Allà va poder veure per fi com els nostres cosins evolutius empraven els bastons per aconseguir els nutritius insectes i les seves sucoses larves burxant pels forats d'accés o ventilació dels termiters, o escombrant-los cap enfora, i en va recollir 46 exemplars. El treball, que en identificar que les eines eren diferents segons els llocs certificava l'existència d'àrees culturals entre aquests simis intel·ligents, es va publicar el 1969 ni més ni menys que a 'Nature'. Anys més tard, treballaria becat a Tanzània amb Jane Goodall, potser l’eminència més gran mundial en l'espècie. “El treball del professor Sabater Pi ha estat la gran inspiració per a una generació d’espanyols compromesos amb l’estudi i la conservació dels grans simis”, diria d'ell l'etòloga britànica. 

Va ser amb els goril·les amb qui Sabater va establir una relació més especial. El seu primer contacte amb aquesta espècie va tenir lloc “un vespre plujós del mes de maig”, quan, després de diversos dies de buscar-ne sense èxit, uns guies locals el van dur a trobar-se amb un grup familiar que menjava plàtans de forma plàcida. L'encontre va durar una bona estona i va acabar amb la manera brusca i sobtada que narrava el seu text al principi d'aquest article.

El primer estudi de camp a escala mundial dels goril·les de costa
Sabater Pi va fer el primer estudi de camp a escala mundial dels goril·les de costa l'any 1953, i el va publicar en una revista alemanya. Als anys 70, havent abandonat ja la seva estimada Guinea, ara ja independent i sotmesa a una cruel dictadura (i a la qual ja no tornaria més), estudiaria els goril·les de costa en altres indrets de l'Àfrica Central, i els molt més escassos goril·les de muntanya a la serralada dels Virunga, entre Ruanda i el Zaire (actual República Democràtica del Congo) amb Diane Fossey, el personatge popularitzat per Hollywood amb la pel·lícula 'Goril·les en la boira'.

Floquet de Neu
Un animal d'aquesta família, en Floquet de Neu, que esdevindria durant dècades una de les icones turístiques de Barcelona, acabaria associat per sempre més amb la seva figura quan se'l van vendre uns caçadors mentre treballava a Ikunde i faria que, de forma ben injusta, a casa nostra fos principalment conegut com l'home que va dur el goril·la albí a la ciutat, cosa que ell sempre va insistir a considerar una simple “anècdota” en la seva llarga trajectòria investigadora.