“Aquell any l’honorable mestre Vicent Ferrer entrà a Barcelona amb una gran multitud d’homes i dones de diverses parts del món que el seguien a causa de les seves predicacions i vida meravelloses. Va predicar a les places de la ciutat i a l’hort dels dominics, i la població sencera el va seguir per la virtut que exhibia.” Així narrà el cronista Pere d’Arenys la seva visita a Barcelona l’estiu del 1409, quan la ciutat estava commocionada per la pesta i per la mort de Martí el Jove, l’hereu de la Corona.

Llavors feia vora deu anys que Vicent Ferrer havia iniciat la seva missió apostòlica i tornava a la península Ibèrica en el seu moment de màxima influència social i política. No era, ni de bon tros, l’únic predicador itinerant de la primeria del segle XV, però sí el més conegut, reeixit i admirat pel conjunt de la població. I tot això passava per què era un geni de la comunicació, però també perquè connectava amb els patiments d’un poble que vivia en un món de guerres, fams i epidèmies constants des de l’arribada de la pesta negra.

Fins als 49 anys Vicent Ferrer va desenvolupar una vida que, si no hagués canviat aleshores, no li hauria reservat tant d’espai en la posteritat. Nascut a València cap al 1350, va ingressar a l’orde dels dominics als 17 anys i fins als 28 es va formar sòlidament com a mestre de lògica, filosofia i teologia entre Lleida, Barcelona i Tolosa de Llenguadoc. En aquest sentit, aviat va destacar com un religiós intel·ligent i amb una forta personalitat, que el va dur a posicionar-se clarament en la qüestió del Cisma d’Occident a favor dels papes d’Avinyó, encara que li costés un dur enfrontament amb el rei Pere el Cerimoniós.

Confessor papal i mestre en Sagrada Pàgina
També el va dur, en tot cas, a servir l’infant Joan, proavinyonès, com a confessor personal de la seva dona, Violant de Bar, i a treballar estretament amb el cardenal aragonès Pero Martines de Luna, qui l’any 1394 es va convertir en el papa d’Avinyó Benet XIII. En conseqüència, el va cridar perquè anés des de València a la seva cort pontifícia, on va exercir com a confessor papal i mestre en Sagrada Pàgina durant diversos anys fins que els francesos van posar contra les cordes Benet XIII, bo i assetjant la ciutat.

La visió divina de Vicent
Just llavors Vicent va caure greument malalt i va tenir una visió divina que el va impel·lir a predicar arreu del món la salvació eterna davant la propera arribada del judici final. Així, a finals del 1399 va eixir d’Avinyó disposat a emprendre un camí que el va portar a recórrer mig Europa durant una vintena d’anys: fins al 1408 per Occitània, l’Imperi germànic, la Confederació Helvètica i el nord d’Itàlia; del 1409 al 1416 per Catalunya, València, Aragó, Mallorca i Castella, i fins al 1419 per Occitània, Borgonya i la Bretanya, on va morir.

“Ja’s romp, ja’s trenqua, ja som en la fi. Així jo ho creu, e ho sé cert e ben cert que, tost e ben tost, tot és ja passat e som a la fi de la darrera edat.” Vicent Ferrer n’estava convençut: l’Anticrist vindria aviat i amb ell l’apocalipsi, la destrucció de la Terra i el judici final. Per això, per salvar la humanitat, era imprescindible abordar una reforma social i moral que evités el càstig etern.

Calia posar fi a tota classe de conflictes, no només amb les grans guerres dels sobirans, sinó també amb els rancors, els assassinats i les injúries que travessaven una Europa en crisi. Ell hi ajudava amb les seues intervencions pacificadores, com la que va tenir lloc a Vic, on cinc-centes persones dels bàndols enfrontats dels Savassona i els Malla van passar pel notari per certificar els seus perdons mutus.

Abandonar tot camí que dugués al vici i la perversió 
El dominic predicava insistentment contra el joc i les apostes; contra la màgia, l’endevinació, els encanteris i les supersticions; contra el sexe extramatrimonial en forma d’adulteri, concubinat o prostitució, i contra la blasfèmia i la mala pràctica del catolicisme amb relació al descans dominical, la missa, la confessió, les penitències o els dejunis. Així mateix, també calia convertir els jueus i els musulmans que, endimoniats com eren, incitaven constantment els cristians a desviar-se de la veritable fe.

Al principi, el dominic viatjava pràcticament sol, però al cap d’uns anys, a partir del moment en què va començar a predicar que l’Anticrist ja havia nascut segons li havien assegurat uns ermitans italians, més i més gent s’hi va afegir. Va formar una companyia d’uns quants centenars de persones entre religiosos, homes, dones i infants. Això i els nombrosos miracles que se li atribuïen, com el de la curació d’un invàlid a Lleida o el sosteniment en l’aire d’un obrer que va caure de la bastida a Barcelona, van fer de la seva arribada als llocs tot un espectacle.

Festius, cants del gall, sermons i processons
El capvespre anterior, Vicent liderava el grup a lloms del seu ase i en arribar a les portes de la població s’agenollava i invocava Déu i els sants, mentre els veïns que havien sortit a rebre’l l’imitaven. Llavors entraven plegats portant imatges de Crist crucificat i cantant lletanies fins arribar a l’església principal, on el dominic beneïa els presents abans de caure la nit. L’endemà, que sempre era declarat festiu, amb el cant del gall arribava gent d’altres llocs fins a omplir la localitat. El 1416 s’atansaren a Tolosa de Llenguadoc fins a 10.000 oients en un municipi que no tenia gaires més habitants.

Llavors, sobre el cadafal de fusta que s’havia alçat a la plaça principal, el dominic oficiava una missa solemne cantada durant la qual declamava els seus sermons, que podien durar dues o tres hores. Al vespre, les tensions i emocions acumulades es descarregaven amb una processó penitencial en què molts dels participants, amb les cares tapades i cridant que eren traïdors a Déu, es flagel·laven per redimir els pecats i endreçar-se al camí de la salvació.

L'enviat de Crist a la Terra
Però més enllà de l’embolcall teatral, per què la gent es desplaçava per milers amb l’ànsia de sentir les paraules de Vicent Ferrer? Primer, per l’aparença de profeta proper al poble, que es presentava amb la seua estricta pobresa com a 'legatus a latere Christi', és a dir, com a enviat de Crist a la Terra que havia rebut de Déu l’autoritat per predicar, per sobre les autoritats eclesiàstiques.

A més, lluny dels feixucs i recarregats discursos d’altres predicadors, sovint en llatí, el dominic parlava la llengua del poble i era directe, amb històries i exemples quotidians que feien intel·ligible la doctrina catòlica. La tradició diu que sant Vicent Ferrer es feia entendre allà on anava sempre en valencià, encara que probablement adaptava les seves prèdiques als parlars occitans, italians, francesos i castellans, que devia manejar amb prou fluïdesa.

Un geni de la comunicació
Tenia un control magistral de l’expressivitat, els gestos, la tonalitat, els silencis, els crits, les onomatopeies, les interrogacions, els gemecs, les cançons, les frases fetes, l’humor, el dramatisme, els diàlegs, les imitacions... Quan rememorava que un sant havia estat rostit en una graella “e axí com lo giraven chillave la carn, chii, chii, e rejave lo greix axí com la pell se trenquave”, l’audiència no podia més que veure-ho amb els seus propis ulls. Quan instruïa com ensenyar les oracions als nens petits explicant que “la mare deu dir axí, amorant: ‘Mon fillet, veus ací raymet, e panet, o cireretes o figuetes! Ara di la Ave Maria’, e ell respondrà agudetament: ‘Ave Maria’”, el públic s’hi entendria. Quan plorava, perquè “tots jorns lo dit mestre diu missa cantada ab moltes llàgrimes”, els oients acabaven plorant amb ell.

Commoguts fins al moll de l'os
En definitiva, per molt que el seu missatge fos de por, penediment i contrició davant la fi del món i els terribles pecats de la humanitat, sabia connectar com pocs amb els sentiments de les mateixes classes populars que, poc després de la seva mort, van acudir en massa davant els enquestadors del procés de canonització per certificar els miracles i l’enorme devoció que sentien per aquell home sant que els havia commogut fins al moll de l’os.