Personatges

Simón Bolívar i el somni d'uns estats lliures de la monarquia espanyola

Resseguim les campanyes d'alliberament del militar veneçolà, que va contribuir decisivament a la independència de Bolívia, Colòmbia, l'Equador, el Perú i Veneçuela

Arnaul Cònsul (text), Javier Laviña (assessorament)
15 de febrer de 2019

Les accions militars i legisladores de Simón Bolívar, el seu carisma i la seva abnegació expliquen l'honor que dos estats (Bolívia i la República Bolivariana de Veneçuela) i una ciutat (Ciudad Bolívar) duguin el seu nom. Malgrat que no va veure complert el seu somni de constituir uns Estats Units llatins, sí que va contribuir decisivament a la independència de Bolívia, Colòmbia, l'Equador, el Perú i Veneçuela.

1 Els orígens de Bolívar i la seva fascinació per Euopa
Retrat de Simón Bolívar, obra d'Arturo Michelena
Retrat de Simón Bolívar, obra d'Arturo Michelena Wikimedia Commons

Descendent d'una família d'origen basc amb arrels a Veneçuela
Que les colònies espanyoles d'Amèrica, tard o d'hora, s'independitzessin era un fet natural de l'evolució històrica, però va caldre que les elits locals s'adonessin dels avantatges perquè el procés fos una realitat. Convé ressaltar-ho: Simón Bolívar Palacios era descendent d'una família d'origen basc amb arrels a Veneçuela des del segle XVI, que en els quasi 300 anys que duia al Nou Continent havia acaparat grans extensions de terreny, mines, plantacions, esclaus, bestiar i força residències a Caracas. Eren, a més, una família "blanca", sense cap rastre de mescla racial en les set generacions precedents, fet que en aquella societat classista formada en gran part per negres i mestissos els atorgava un grau més de distinció. En definitiva, els Bolívar (i també els Palacios) formaven part de l'oligarquia que, des de sempre, havien tallat el bacallà en aquella colònia espanyola.

Fascinat per l'Europa atlàntica i pels avantatges del liberalisme de mercat que oferien els anglesos
Els canvis al món occidental que van marcar l'entrada al segle XIX també són al darrere de l'emancipació de les colònies hispanoamericanes. A grans trets, es pot afirmar que les revolucions francesa i americana van marcar la pauta, tot i que el procés no s'entén si no es té en compte les figures de pròcers com Simón Bolívar, i l'esclat de les guerres napoleòniques amb la invasió de la península Ibèrica el 1808 i el subsegüent buit de poder a les colònies. Mentre Espanya es lliurava a la seva particular guerra del Francès, els britànics van aprofitar per desembarcar als ports de l'Amèrica Llatina, on els grans oligarques van trobar-se de cop amb els avantatges del liberalisme de mercat que oferien els anglesos i la metròpoli espanyola els negava.

El viatge a Anglaterra com a agent diplomàtic
No va ser tan fàcil, però: no tots els ciutadans de Veneçuela veien clara l'opció separatista o republicana. El mateix 1808, els reialistes van avortar un intent de rebel·lió; i tot just el 1810 el primer pas del procés d'emancipació fou fer dimitir el governador, enviar-lo a l'exili juntament amb els alts funcionaris espanyols i crear la Junta Suprema Conservadora de los Derechos de Fernando VII, el primer govern patri, escudat en un nom monàrquic però amb intencions republicanes. Entre altres accions, enviar agents diplomàtics a diferents estats; a Bolívar li tocà Anglaterra.

Les visites a Bilbao i París, una ciutat que el marcà profundament
No era la primera vegada que el futur 'Libertador' viatjava a Europa. Hi havia anat per primer cop l'any 1799, quan només tenia 16 anys, a visitar parents a Madrid, on va estar-se una temporada estudiant i freqüentant tertúlies Dos anys després, tornà al Vell Continent passant per Bilbao i París, ciutat que el marcà profundament. El detall no és sobrer: en el tombant de segle els llatinoamericans començaren a descobrir que Europa anava més enllà d'Espanya, i la fascinació per les lleis i maneres franceses i britàniques fou immediata.

El tercer viatge de Bolívar vingué precedit per la desgràcia: la seva dona morí poc després del casament, just en arribar a Veneçuela (la boda s'havia celebrat a Madrid), i el jove vidu inicià llavors una llarga gira europea que tingué la seu principal a la Ciutat de les Llums. Era l'any 1803 i Napoleó vivia el seu moment d'auge: el 18 de maig de l'any següent, Bolívar assistí a la seva coronació imperial a Notre-Dame; el fervor popular coincidia amb el propi: lector majúscul com era, a París no descansà mai de nodrir-se de textos, des de Montesquieu, Rousseau i Voltaire, fins als empiristes britànics (Hume, Hobbes, Locke), algun racionalista (Spinoza) i un bon nombre d'autors clàssics. Es començava a formar el pensament d'un polític pur que, envoltat d'una comunitat d'hispanoamericans rics, cultes i contestataris que vivien a París, ja sentia la necessitat de fer alguna cosa pel seu país.

La 'tournée' per Itàlia
El cop de gràcia definitiu va ser la 'tournée' per Itàlia durant l'any 1805. El dia 15 d'agost, impressionat per les runes dels gloriosos temps passats, al capdamunt del Mont Sacre va proclamar un famós jurament que, dues dècades després es convertiria en profètic: "¡Juro por el Dios de mis padres, juro por ellos, juro por mi honor y juro por mi Patria, que no daré descanso a mi brazo, ni reposo a mi alma, hasta que haya roto las cadenas que nos oprimen por voluntad del poder español!".

Quan va tornar a París, va fer-se membre d'una lògia maçònica i, imbuït dels principis de llibertat, igualtat i fraternitat, convençut que calia aplicar-los als pobles sotmesos, i coneixedor de les primeres revoltes fracassades a Veneçuela, s'embarcà de retorn a casa tot fent marrada, abans, per la potència emergent del moment: els Estats Units. Era el país que els oligarques hispanoamericans tenien com a model de revolució, vistes les nefastes conseqüències que podia prendre un model "a la francesa".

2 El fracàs de la Primera República veneçolana i la seva fugida a Nova Granada (Colòmbia)
'L'entrega de la bandera de Numància al Batalló Sense Nom', quadre que representa la batalla d'Araure
'L'entrega de la bandera de Numància al Batalló Sense Nom', quadre que representa la batalla d'Araure Wikimedia Commons

Arribà a Caracas a principi del 1807, però aviat comprovà que les seves idees eren massa avançades per als seus compatriotes: les transformacions europees els quedaven molt lluny i la fidelitat al rei era inqüestionable. Fins que no se sentiren els efectes de les guerres napoleòniques, amb la deposició de Ferran VII i els beneficis de trencar el monopoli comercial espanyol, Bolívar no va trobar acollida a les seves propostes revolucionàries. Quan el van enviar com a comissionat a Londres, les seves intencions eren clares: aconseguir la mediació anglesa en un procés que ja havia començat i no tenia marxa endarrere.

La firma de l'Acta de la Independència i la Primera República veneçolana
El Congrés de Veneçuela va aprovar l'Acta de la Independecia el 5 de juliol del 1811; al desembre ja estava llesta la Constitució del nou estat. Però l'ordit d'aquesta Primera República, que formalment es declarava partidària de Ferran VII, però que no acceptava la regència de Josep I, distava molt de ser homogeni. Per primera vegada el Govern era en mans de criolls (fills de persones procedents de la metròpolis, nascuts a Amèrica), però aquests estaven dividits entre: els conservadors que només volien assumir responsabilitats en absència del rei; els autonomistes, que volien aprofitar la jugada per guanyar més poder dins la monarquia, i els independentistes, que pensaven en una ruptura absoluta. Bolívar era d'aquests darrers, però veient que la seva posició no tenia prou força, optà per quedar-se en un segon pla.

El fracàs de la Primera República i de la nova Constitució, que prometia igualtat i llibertat mentre mantenia l'esclavitud
Els reialistes, entre els quals cal comptar-hi eclesiàstics i espanyols d'origen però també criolls, molts dels quals hisendats rics que no pretenien canviar el sistema, van aprofitar les discrepàncies entre faccions per promoure revoltes. Així, el conflicte va prendre més l'aire d'una guerra civil, que no pas d'una guerra d'independència: els reialistes van saber convèncer el gruix de la població, sobretot pardos i esclaus negres, dels avantatges del règim de sempre. Al capdavall, la nova Constitució era un engany, feien córrer: prometia la igualtat i la llibertat entre els homes, però l'esclavitud continuava existint i només tenien dret a vot els ciutadans. La igualtat legal era, en la realitat quotidiana, paper mullat. Així doncs, la Primera República va acabar en fracàs, molts líders separatistes van ser empresonats i d'altres van fugir del país o van amagar-se.

3 Les accions a Nova Granada, el retorn a Caracas i el fracàs de la Segona República veneçolana
Vista aèria de Caracas
Vista aèria de Caracas Getty Images

Bolívar va ser dels que va emigrar cap a Nova Granada (l'actual Colòmbia), que també s'havia deslligat de la metròpoli i on la resistència reialista gairebé no havia tingut força. Des de Cartagena d'Índies va escriure un dels seus escrits fonamentals, la 'Memoria dirigida a los ciudadanos de la Nueva Granada por un caraqueño', on exposava el seu credo polític i els plans per al futur de Llatinoamèrica i, després d'ajudar els neogranadins a sufocar unes quantes rebel·lions, va aconseguir convèncer-los d'organitzar un exèrcit per alliberar Caracas. Fou l'inici de la Campanya Admirable: al capdavant de 800 homes dividits en dues columnes, va encadenar quatre victòries en batalles decisives, a la vegada que creuava els Andes, declarava el cruent 'Decreto de Guerra a Muerte' (segons el qual tots els presoners espanyols eren afusellats) i set mesos després de sortir de Cúcuta entrava triomfant a la seva ciutat natal, el 6 d'agost del 1813, on se li atorgava el títol de 'Libertador' i inaugurava la Segona República.

1814: l'any terrible de la història veneçolana
Ara bé, quedava molta feina: mig país havia estat "alliberat", però hi havia moltes ciutats que no acceptaven ni la supremacia de les elits caraquenyes, ni el trencament amb la corona. I pitjor encara: el decret sobre la lluita a ultrança s'havia girat en contra i les tropes reialistes feien exactament el mateix, però en sentit contrari. S'encetà una etapa en què ningú no respectava res: per engruixir el nombre d'afusellats s'hi afegeixen dones i pacients d'hospitals. El 1814 és conegut com l'any terrible de la història veneçolana: els brots contraris als patriotes sorgien arreu i els realistes continuaven atiant l'odi de les classes populars contra l'oligarquia blanca. La Segona República també acabà en fracàs i aquesta vegada Bolívar va haver d'exiliar-se força més lluny: a Jamaica.

4 Les accions des de Jamaica, l'alliberament d'Equador i la mort del Libertador
Retrat de Simón Bolívar, 'El Libertador'
Retrat de Simón Bolívar, 'El Libertador' Wikimedia Commons

Quan l'any 1815, derrotat Napoleó i restaurat Ferran VII, Espanya envià una flota amb 10.000 soldats per posar ordre a les colònies americanes, la causa republicana podia semblar liquidada. Lluny de donar-se per vençut, però, Simón Bolívar aprofità el seu retir jamaicà per meditar sobre el present d'Hispanoamèrica escrivint en periòdics locals i publicà la famosa 'Carta de Jamaica', en què va pronostica —amb molt d'encert— el futur del continent.

El pas següent fou buscar ajut a Haití per contrarestar l'Exèrcit espanyol comandat pel general Morillo. El president de la primera república llatinoamericana independent, Alexandre Pétion, que ajudava les causes republicanes arreu del continent americà, hi accedí de grat, posant-hi una sola condició: que Bolívar decretés per a Veneçuela l'abolició de l'esclavitud. El de Caracas ho acceptà i, a canvi, va rebre milers de fusells, pólvora, plom i llibertat per reclutar voluntaris haitians.

Canvi d'estratègia
De tot plegat, en resultaren dues expedicions que, si bé van fracassar en l'objectiu de recuperar la capital veneçolana, van reactivar la lluita per la independència. És clar que, els esclaus, com la major part de la massa social de pardos, canviaven de bàndol amb facilitat i al millor postor. Fins al 1819, els mercenaris i la guerrilla van ser una constant, i el territori veneçolà, un camp de batalla amb ràtzies i setges, en què a grans trets els espanyols eren forts a l'oest i el nord del país, incloent-hi Caracas, i Bolívar dominava l'est i el sud després d'apoderar-se de la Guaiana i fundar la Tercera República a Angostura.

El triom a Santa Fe (actual Bogotà) i el naixement de la Gran Colòmbia
El cop de gràcia va ser fruit del geni militar del Libertador: deixant de banda l'obsessió per recuperar la seva ciutat, va dur la guerra a Nova Granada i va derrotar els espanyols a la batalla de Boyacá, segurament la més decisiva de la seva carrera militar, ja que li va donar la clau per entrar triomfant a Santa Fe (actual Bogotà) i, de facto, unir les dues colònies en una de sola que només tenia un reducte reialista. Va ser el naixement de la Gran Colòmbia, projecte d'estat dissenyat temps abans que havia d'incloure també el Panamà, Quito i el Perú.

Un estat en construcció
Representants d'aquestes darreres colònies havien participat en els congressos d'Angostura i Cúcuta per delimitar políticament i jurídica el nou estat, dividit en tres departaments, amb capital a Bogotà, i presidit per Bolívar. Amb l'aportació neogranadina, Caracas va caure el juny del 1821 després de la batalla de Carabobo. Com que la inactivitat i el Libertador no casaven bé, no tardà gaire a girar la mirada cap a la Presidència de Quito, al Virregnat del Perú. Mentre encara duraven els debats sobre la construcció del nou estat, Bolívar deixà el Govern en mans del general Santander i tornà al camp de batalla.

L'alliberament de l'actual Equador
El seu ritme de lluita fou frenètic: alliberà la capital de l'actual Equador el maig del 1822 i al juliol ja era a Guayaquil, on es produí una trobada històrica decisiva. Bolívar coincidí amb José de San Martín, el seu èmul argentí, llibertador del Virregnat de Río de la Plata, Xile i el Perú (vegeu desglossat). El pacte entre els dos pròcers fou favorable al primer: Guayaquil passà a engruixir la Gran Colòmbia, i San Martín li lliurà tot el seu exèrcit perquè completés la conquesta de Lima. I Bolívar complí: el Congrés peruà el nomenà dictador i, amb plens poders, aconseguí el triomf definitiu a finals del 1824. L'any següent fou el torn de l'Alt Perú, que, en veure's lliure, optà per ser independent de tothom i convertir-se en la República Bolívar.

La partició i la mort
Era el primer símptoma del desmembrament: fins al 1830, la Gran Colòmbia s'esquinçà al toc que marcaven les elits locals de les grans ciutats, que no acceptaven el centralisme de Bogotá. La pugna entre federalistes i bolivarians arribà a l'extrem d'atemptar contra el Libertador. Tuberculós i desenganyat, Bolívar dimití de la presidència i va retirar-se a Santa Marta, on abans de morir encara s'assabentà de la secessió de Veneçuela i l'Equador.

5 El mapa de les sis campanyes militars per aconseguir la independència d'Amèrica

Com a cap militar, Bolívar va protagonitzar sis campanyes per aconseguir la independència d'Amèrica. Va participar en gairebé 40 batalles, de les quals en va guanyar dues de cada tres. Una de les seves accions militars més famoses va ser l'anomenada ‘Campanya Admirable', en què va encapçalar un exèrcit de 800 homes per alliberar Caracas. Les quatres victòries successives que va obtenir li van permetre entrar triomfant a la seva ciutat, on se li va atorgar el títol de ‘Libertador'.

Des d'un punt de vista geogràfic, les campanyes de Bolívar al llarg de 13 anys, des del 1811 quan va dirigir el seu primer atac fins a l'últim el 1824, han estat les més extenses dutes a terme al continent americà. 

6 El Bolívar escriptor
La 'Carta de Jamaica', de Simón Bolívar
La 'Carta de Jamaica', de Simón Bolívar

Bolívar va ser sempre un home amb una missió. Culte i llegit com era, sabia que no n'hi havia prou amb les armes. Com diuen alguns estudiosos de la seva obra, aquesta és indestriable de la seva vida, però el fet que bàsicament escrivís discursos, cartes i decrets no li resta valor literari. Entre els defensors de la seva vàlua estilística, destaca Miguel de Unamuno, que en va dir: "El de Bolívar era un estilo quijotesco, algo enfático, muy español, entre gongorino y conceptuoso, aunque con evidente influencia de los escritores franceses de fines del siglo XVIII".

Era conscient del valor de la paraula i per això viatjava carregat de llibres i, fins i tot, amb el Diccionario de la Real Academia. Va voler crear un nou llenguatge polític, un estil que l'allunyés de les carregades fórmules espanyoles. Els millors exemples de la seva prosa es troben al 'Manifiesto de Cartagena' (1812), la 'Carta de Jamaica' (1815), la 'Carta a los habitantes del Río de la Plata' (1818).

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 207 (juny 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada SÀPIENS 207 (juny 2019)

65.590! Els consells de guerra franquistes a Catalunya

A partir de la història de l'alcalde republicà de Badalona, Frederic Xifré, reconstruïm l'ambient repressiu que els colpistes van instal·lar al nostre país el 1939

1 any de SÀPIENS per només 19,90€ 19,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto