Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Va ser assassinat Pau Claris?
Segons la versió oficial, Pau Claris va morir el febrer del 1641 causa d’un excés de treball. Però els símptomes que presentava apunten a la ingesta d’un verí que la medicina de l’època no podia detectar
El febrer del 1641, en tan sols una setmana, Pau Claris, el president de la Generalitat que havia decidit aliar-se amb França per fer fora les tropes castellanes de Catalunya, emmalaltia i moria. L’agonia va ser terrible: dolor, fatiga i paràlisis parcials que el deixaren sense parla. Els símptomes i la carta d’un mariscal francès apunten que la desaparició de Claris va ser provocada per enverinament, i l’opció més probable és l’aigua tofana, una mescla d’arsènic i herbes.
El 20 de febrer del 1641, el mateix dia que el mariscal francès La Motte entrava a Barcelona per substituir Bernard du Plessis Besançon, i consolidant així l’aliança francocatalana, Pau Claris queia malalt. Els braços catalans havien jurat obediència a França el 23 de gener i proclamat el rei Lluís XIII comte de Barcelona, el Rosselló i la Cerdanya. En canvi, els francesos havien defensat la capital catalana de l’escomesa del marquès de Los Vélez. La batalla tingué lloc el 26 de gener a la muntanya de Montjuïc, i la derrota de les tropes del rei castellà, Felip IV, va ser estrepitosa. Claris, però, no va tenir gaire temps d’assaborir la victòria de l’aliança entre catalans i francesos.
El 27 de febrer, quan faltava molt poc per mitjanit, va expirar. Es va haver de confessar por señas perquè no podia moure la llengua, segons explicava la duquessa de Cardona al marquès de Los Vélez en una carta que SÀPIENS va localitzar l'any 2006 a l'arxiu de Simancas (Valladolid) amb l’ajut dels historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà. Amb Claris desapareixia un cap sediciós, un "traïdor", en opinió de Castella. Felip IV i el seu ministre, el comte-duc d’Olivares, s’havien tret del damunt un obstacle. Creien que, sense el líder català, el camí per negociar la reintegració del Principat a la monarquia hispànica seria més fàcil. Va ser una casualitat que el president de la Generalitat desaparegués en un moment tan oportú o, potser, algú en precipità la mort?
El motiu de la defunció, segons la versió catalana oficial, era que “havia patit no sols treball excessiu en lo cos però encara increhibles passions y affliccions deànimo”. L’escriptor Antoni Rovira i Virgili asseverava que fou la fatiga el que el matà. Però un document que va ser localitzat per l'historiador Joan Peytaví al Ministeri d'Afers Exteriors francès a París apunta que la mort de Claris no va ser natural. Poc després del fet, el nunci apostòlic de Madrid es feia ressò del rumor d’un atemptat. I el 3 de març, el mariscal francès Roger de Bossost, baró d’Espenan, que havia negociat la col·laboració francesa amb els catalans, escrivia una carta al negociador Bernard du Plessis Besançon en la qual assegurava que el president català havia mort per culpa d’una medecina emmetzinada: “Vous apprendez la mauvaise nouvelle du Sr. Pol Claris, que on a empoisonné par un lavament, on le tient pour mort”. ('Apreneu la mala notícia del Sr. Pau Claris, que ha estat enverinat per un ènema, se’l considera mort, és un accident que segurament serà nefast i que sens dubte us farà tornar [a Barcelona] amb rapidesa').
Cal recordar que l'ús del verí per acabar amb la vida de l’enemic no era ni de lluny una pràctica inusual. L’arsènic era fàcil de trobar, no gaire car, i malgrat que es podia sospitar que algú havia mort per emmetzinament, la medicina de l’època no ho podia provar.
L'any 2006, SÀPIENS va voler saber si la hipòtesi de l'enverinament era plausible. Per això vam parlar amb María Luisa Iglesias —llavors, directora d’Urgències de l’hospital de Sabadell Parc Taulí—, que va precisar que pels símptomes i l’època, la mort de Claris podria relacionar-se amb un verí molt conegut aleshores, l’aigua tofana —també coneguda com acqua di Napoli o acqua de San Nicolás de Bari—, una barreja d’arsènic i herbes força emprada als segles XVII i XVIII. Cinc o sis gotes n’eren suficients esmicolar la salut d’algú. Els efectes eren devastadors. La víctima perdia la gana, tenia set, sensació de fatiga, depressió profunda, patia paràlisi parcial i es consumia inexorablement. Un altre efecte d’haver ingerit la metzina eren l’angina de pit. Els símptomes que va tenir Claris els dies immediatament anteriors a la seva mort coincidien plenament amb alguns dels efectes d’aquesta metzina.
A més, el fet que l’aigua tofana fos un líquid insípid, transparent i inodor el convertia en l’ideal per administrar-lo barrejat amb el menjar o el beure. A més, aquesta metzina, originària de Sicília, a l’època en què va morir Claris ja estava plenament introduïda i era ben coneguda a la península Ibèrica.
Tot i aquestes similituds, cal recordar que la de l'aigua tofana és només una hipòtesi, ja que al segle XVII era del tot impossible detectar la presència de metzines als cossos dels difunts.
Per què molestava tant el president de la Generalitat? Pau Claris va ser ordenat canonge el 28 de setembre del 1612, amb només 26 anys, i escollit diputat del braç eclesiàstic de la Generalitat del trienni encetat el juliol del 1638. Aviat destacà per la seva oposició al primer ministre de la cort de Madrid, el comte-duc d’Olivares, i les seves ordres anticonstitucionals en nom de la guerra amb França. Des de la dècada dels vint ja hi havia aldarulls importants contra els soldats, però quan començà el conflicte bèl·lic entre Espanya i França, el maig del 1635, en el marc de la guerra dels Trenta Anys, la situació s’agreujà. Madrid va publicar dos edictes segons els quals prohibia el comerç amb França. Acabava així una font d’ingressos important per a molts catalans que vivien de la ramaderia i de l’exportació de llana i teixits. També disminuïren els ingressos dels drets de duana. I el 1639 Madrid exigí una imposició de cent mil lliures en dos anys per contribuir a la reparació de les fortificacions del Principat.
Olivares, convençut que tots els territoris havien de contribuir econòmicament al manteniment de les tropes castellanes, veia Catalunya com “una provincia gruesa, abundante de gente y víveros de otros géneros y la más descansada de estos reinos”. Entre l’octubre i el novembre del 1639, el dietari de la Generalitat ja alertava del rebuig cap a les tropes castellanes que lluitaven en la campanya per la recuperació de Salses. Hi havia queixes de vexacions perpetrades per soldats.
L’intent d’arrest de Claris
El 28 d’octubre d’aquell mateix any, Olivares advertia els diputats que els drets de la Generalitat de Catalunya serien recaptats pels funcionaris reials mentre durés el conflicte amb França. A més, durant els mesos d’hivern del 1640, quan temporalment es retiraren les tropes franceses, Olivares decidí mantenir els seus soldats, uns nou mil, a Catalunya per preparar la propera campanya. La notícia no agradà gens a la població. L’1 de febrer del 1640, un terç de l’exèrcit hispànic assaltà el castell de Palautordera i matà el noble Antoni de Fluvià. El 10 de març, el virrei de Santa Coloma, seguint les ordres del ministeri de Madrid, va detenir dos dels membres més bel·ligerants del Consell de Cent: Francesc Joan de Vergós, casat amb una cosina de Claris, i Lleonard Serra, mercader de Barcelona. Una setmana més tard el virrei empresonava el diputat Tamarit.
Fou en aquell moment quan hi va haver l’intent d’arrestar Claris per fomentar i defensar que no s'havien de fer contribucions als allotjaments i per suposada complicitat en la mort d’un home en els conflictes de la seu urgellenca. El bisbe de Girona, però, el gallec Gregorio Parcero, no s’hi va avenir i assegurà, el 24 d’abril, que no havia pogut trobar res en contra d’ell.
Els enfrontaments entre la població civil i els terços eren cada vegada més freqüents. La població s’enervava i els soldats optaven per represàlies ferotges, com l’enderrocament de tota la vila de Santa Coloma de Farners i l’incendi d’esglésies, com les de Riudarenes i Montiró, que eren utilitzades de magatzems. Els clams i les protestes van originar la primitiva cançó d’Els segadors. Precisament, els segadors van entrar en dues ocasions a Barcelona. En la primera, el 22 de maig, obriren les presons i Tamarit, Vergós i Serra van ser alliberats.
El 7 de juny del 1640, en despuntar el dia de Corpus, entraren a Barcelona cinc-cents segadors, treballadors eventuals vinguts de tots els racons del país. Mataren el virrei de Santa Coloma i controlaren la ciutat fins l’11 de juny. Van marxar perquè les autoritats catalanes els convenceren que Girona estava en perill d’ésser atacada pels terços. La guerra dels Segadors havia esclatat. La noblesa es va espantar. El dietari de la Generalitat va recollir una súplica: “Restant diputats y tota la Província ab grandíssim desconsol i perill per perdre tot, suplicant el dia 9 de juliol al rei: sia servit manarse apiadar de aquesta ciutat provehint de virrey ab tota promptitud”.
Felip IV decideix la invasió militar de Catalunya
El 12 de juny, els diputats afirmaven que “és notori que aquests excessos los han comesos persones aplegadisses sense cap i sense consell, guiats de sa pròpia passió, que no estimen la vida ni tenen res que perdre”. El 12 d’agost Felip IV va decidir la invasió militar de Catalunya. A la reunió del Consell d’Estat del 24 d’agost del 1640, Olivares assegurava: “Tengo por el primer negocio de todos, hoy, la reducción de Catalunya a la obediencia de vuestra Magestad, Señor, el primer negocio y el mayor es allanar a Catalunya, y si bien creo y espero en Dios que esto se hará con lo que se tiene acá, todavía el negocio es de calidad que se debe prevenir el accidente peligroso de venir los franceses fuertes y […] de asistir a estos traidores”.
Claris negocia amb França
Claris s’exculpava amb el rei, però paral·lelament negociava amb França. El 15 d’agost va tenir lloc una entrevista del baró Aleix de Sentmenat amb el governador de Leucata, el mariscal duc d’Espenan. Poc després Sentmenat va ser detingut a la frontera i acusat de conspiració, i l’1 de setembre arribaren vuit càrrecs de la Corona contra la Diputació. El rei acusava Catalunya d’haver desarticulat els terços, d’haver tret Tamarit i altres presos de la presó, d’haver mort l’agutzil Monrodon, un jutge i el virrei de Santa Coloma, d’haver perseguit ministres reials, d’haver posat traves a la justícia i d’haver fortificat sense llicència reial. El 8 de setembre, Claris escrivia al rei una carta en la qual protestava enèrgicament pel fet de venir a celebrar les Corts amb tot un exèrcit. “Prostrats a sos reials peus, amb llàgrimes als ulls, des del íntim del cor, que entrar exèrcit en esta província seria sa total desolació i ruina. Segons les generals constitucions, usos i costums, jurats per vostra majestad, els vots de les corts han de ser lliures i no es poden tenir havent-hi exèrcit en Catalunya”.
L’auxili temporal de França
El 19 de setembre, Claris va escriure a València, Mallorca i Saragossa per cercar la solidaritat dels antics membres de la Corona d’Aragó. Cap d’ells es va decidir a donar-li suport. El 24 de setembre va arribar l’acord amb França: tres mesos d’ajut militar, sis mil infants i dos mil cavallers pagats per la Generalitat amb mesades anticipades. Es tractava d’un auxili temporal. La segona setmana de gener del 1641, amb les tropes franceses ja dins de Catalunya, la Junta de Braços encara es debatia sobre el camí a seguir. I mentrestant, les tropes castellanes continuaven avançant...
El marqués de Vélez havia sortit de Tortosa el 7 de desembre, havia forçat els passos del coll de Balaguer i entrava a Cambrils. Els resistents capitularen i sortiren de la vila refiats de la paraula del marquès, però la cavalleria se’ls llançà al damunt i n’exterminà més de sis-cents. El 16 de gener, els braços van acceptar la fórmula de república independent sota la protecció de França. Les tropes de Vélez anaven guanyant terreny i arribaren a Martorell. El setge era imminent i França va aprofitar l’avinentesa per posar un ultimàtum. Ja no es tractava només d’una ajuda temporal, sinó que Lluís XIII havia de ser proclamat comte de Barcelona. Claris es va trobar entre l’espasa i la paret, i al final decidí jurar obediència a França.
El 23 de gener Claris s’adreçà als braços per dir que “lo modo de la protecció i forma de república [té] gravíssims inconvenients, no sols per los gastos se offeririan per la defensa y conservació de aquella però encara en la disposició del govern y avuy aquesta província y ciutat estan tan exaustas que es imposible poder sustentar larch temps los gastos de la guerra, que tenim ja las portas d’esta ciutat, y està ella y tota la provínsia en notable perill de perdre’s, sinó és ab un gran y prompte socorro de cavalleria y infanteria pagada, lo qual no podem esperar sinó de sa magestat christianíssima [Lluís XIII], y segons las notícies tenim no se exposarà a tan gran gasto ab la promptitut y fervor que la necessitat emana sinó és que la província se pose a la obediència com ja en temps de Carlo Magno ho feren nostres antepassats”.
El 26 de gener del 1641 va tenir lloc la batalla de Montjuïc. Començà a les nou del matí i durà fins a les tres de la tarda. L’exèrcit castellà, malgrat la superioritat numèrica, 30.000 homes i 4.000 cavalls enfront dels 8.000 homes i els 5.000 cavalls francesos, caigué derrotat. Un mes després moria Pau Claris. Durant els 19 anys següents, Catalunya va ser un camp de batalla on es van enfrontar els interessos francesos i castellans. El conflicte va finalitzar amb el tractat dels Pirineus de l’any 1659. Si bé el país va conservar les seves institucions polítiques, a partir d’aquell moment van ser fortament controlades per la monarquia hispànica. A més, a causa del pacte entre francesos i castellans Catalunya va ser esquarterada i els territoris del comtat del Rosselló i la part nord de la Cerdanya van passar a mans franceses.
La gran pregunta és: tot això hauria succeït si Claris, el dirigent català més carismàtic del moment, no hagués mort a l’inici de la guerra? No debades, el president de la Generalitat va desaparèixer quan el país s’hi jugava bona part del seu futur polític.
Si al segle XVII els metges no van poder provar que el president de l’efímera República Catalana va ser o no emmetzinat, ara cap forense tampoc no en podria fer cap diagnòstic perquè les despulles de Pau Claris van desaparèixer. Com explicava Agustí Duran a la Revista de Catalunya del juliol del 1925, Antoni de Bofarull, el 1848, a la Guia Cicerone de Barcelona ja assegurava que Claris era sepultat a l’església de Sant Joan de Jerusalem. Pocs anys més tard, el 1867, Lluís Cutxet explicava, en una carta adreçada a l’escriptor Víctor Balaguer, que havia trobat l’indret de la tomba.
Les despulles van ser localitzades a la capella de Sant Crist però van ser destruïdes en derrocar l’església
El dietari municipal, Manual de Novells Ardits, confirma la seva tesi. Les despulles de Pau Claris van ser enterrades a la capella de Sant Crist “dins l’església de Sant Johan, ahont avie de ser enterrat en son cos, que es lo vas de sos pares, en la primera capella, a mà esquerra a dita iglesia, que’s diu la capella del Christo”. Una reixa de ferro, un altar de pedra i les armes de la família, una estrella i una mitja lluna assenyalaven l’indret.
Malgrat tot, ningú no ho tingué en compte el 1888, quan l’església va ser enderrocada. L’únic que se’n salvà fou el portal, que poc després es va reconstruir en la nova parròquia de Santa Madrona, el sepulcre del prior Sayol, la lauda sepulcral de Montoliu, les reixes de la clausura i l’arxiu de l’orde dels Cavallers. La proximitat de l’Exposició Universal del 1888 apressà les feines de construcció al lloc. Aviat l’espai on se suposa que era enterrat Claris va ser ocupat per cases modernes. Més tard s’obriria un carrer ample, la via Laietana, i qualsevol rastre de les despulles del que va ser president de la Generalitat s’esborraria del tot.
Comentaris