Tot i que els romans no podien convertir-se en emperadors si no procedien de cap llinatge aristocràtic, si no constava, com a mínim, un 'Julius' o un 'Claudius' entre els 'cognomen' de la família, Vespasià va aconseguir coronar-se emperador. Malgrat això, Vespasiana, la mare del futur emperador, convençuda que el prodigi s’esdevindria, va animar els seus dos fills a seguir el 'cursus honorum', la carrera política i militar. El primer, Tit, va assolir el rang de cònsol i governador de la província de Mèsia, a la riba del Danubi.

El segon, Vespasià, va anar encara més enllà: amb perseverança i rigor, va anar superant tots els graus de l’escalafó que marcava l’Imperi: de tribú militar a Tràcia a qüestor de Creta i Cirene, d’edil a pretor, cònsol i governador d’Àfrica. Quan era al comandament d’unes legions eficients i compactes, Tàcit el retratava com un comandant enèrgic i incombustible, un líder indiscutible: “El seu aspecte i les seves vestidures a penes el distingien del soldat comú”. Aviat, Vespasià va enllaçar victòria rere victòria —des de la conquesta de Britània fins a la submissió dels jueus— fins que, efectivament, es va guanyar el favor de la majoria del Senat romà. I així va ser com el menor d’una família burgesa es va convertir en emperador.

El prodigi de Vespasià
Aquest és el prodigi de Vespasià. En la seva promoció no hi van comptar ni el llinatge ni les conspiracions, que fins aleshores eren els únics factors capaços d’impulsar qualsevol home al principat. Vespasià va assolir el tron en un ascens esglaonat i constant, gràcies a l’esforç, la tenacitat i la disciplina; tot això va ser premiat amb el suport dels governadors de les províncies d’Orient que l’any 69 de la nova era el van declarar emperador. I amb aquest insòlit 'self-made man' de l’antiguitat es va trencar la línia dinàstica Júlia Clàudia, i es va acabar l’habitual vincle dels emperadors romans amb la classe aristocràtica.

Com a militar, Vespasià havia servit Neró, que no va deixar un llegat gaire esperançador per a l'Imperi. El seu suïcidi va orbrir una situació encara més nefasta i en poc més d'un any es van succeir tres emperadors —Galba, Otó i Vitel·li—, tots ells ascendits al tron per mitjà de conspiracions, rebel·lions i assassinats, i que van mirar més per les seves finances personals que per les de l’Imperi. Farts de la situació, els governadors d’Orient van impulsar Vespasià per posar fi a la funesta successió d’emperadors oportunistes. En la batalla de Bedriacum (Cremona), al final de l’any 69, Antoni Primus, lloctinent de Vespasià, va vèncer de manera aclaparadora les tropes de Vitel·li. 

Reorganitzar Egipte i assegurar l'arribada del gra a Roma
Després de la victòria de Bedriacum, el Senat va proclamar-lo emperador. Però per a ell primer era el deure: havia d’enllestir la reorganització d’Egipte per assegurar l’arribada del gra a una ciutat de Roma afamada, i havia de sufocar les rebel·lions dels jueus a Judea; per tot plegat, no va prendre possessió del càrrec fins a l’octubre de l’any 70.

Emmirallat en August, l’emperador que havia embellit Roma, Vespasià es va marcar com a primer objectiu renovar la capital de l’Imperi. L’urbs acollia una població sense parió a l’època, la major part de la qual vivia en pèssimes condicions, ja que la ciutat encara estava coberta de la runa i les cendres del gran incendi de l’any 64, atribuït a Neró, tot i que el cert és que el foc podria haver estat fortuït. Vespasià va emprendre una tasca constructiva descomunal. Va restaurar aqüeductes, va pavimentar carrers, va reformar temples, va impulsar la construcció d’edicis públics com el 'tabularium'  —l’arxiu oficial— o els 'horrea Vespasiani'  —magatzems de queviures—, va erigir una estàtua colossal del déu Apol·lo i va ampliar el palau imperial. Per celebrar la victòria sobre els jueus, va construir un temple dedicat a la pau i va urbanitzar un nou fòrum monumental, amb temples i una biblioteca.

Vespasià, resolutiu i rigorós, va aconseguir sanejar les finances públiques, molt minvades per corrupció i les males polítiques dels predecessors. “Es necessiten quaranta milions de sestercis perquè l’Estat pugui subsistir”, va exposar davant dels senadors. I els va aconseguir, sobretot, amb l’augment dels tributs de les províncies i amb la creació de nous impostos, com el que el va fer famós: la taxa d’ús de les latrines públiques i de recollida d’orins.

Vespasià també va saber treure profit de molts nobles que s’havien enriquit comprant càrrecs als passadissos de palau. Segons Suetoni, als recaptadors d’impostos més rapinyaires els va mantenir en el càrrec, però un cop van haver fet la seva feina els va destituir i els va confiscar els béns per afegir-los al tresor imperial.

Nou impost als jueus
Finalment, per aconseguir diners, l’emperador va fer ús de la riquesa dels jueus, a qui va aplicar un nou impost. I amb el botí de la presa de Jerusalem va poder emprendre la seva magna obra, l’Amphitheatrum Flavium' o Colosseu, l’amfiteatre més gran de l’Imperi.

L’emperador Vespasià menyspreava els aristòcrates, els considerava uns aprofitats i uns dropos. Quan rebia un dignatari, li grapejava la túnica per comprovar si la tela era massa fina i l’ensumava per saber si duia perfum; detestava aquest tipus de sofisticacions. Tampoc no s’inventava un llinatge, com haurien fet d’altres, per ennoblir-se; ans al contrari, feia gala del seu origen humil. Quan un historiador li va comunicar que havia investigat la seva genealogia, i que havia descobert que els seus orígens familiars es remuntaven a Hèrcules, Vespasià el va apartar del seu davant amb una riallada sarcàstica.

Vespasià va iniciar la construcció del Colosseu als jardins de la 'Domus Aurea', el magnífic palau de Neró que els flavis van desmantellar. Roma ja en tenia un, d’amfiteatre, però l’incendi del 64 n’havia destruït l’estructura; Neró l’havia reemplaçat de seguida per un de fusta. Però Vespasià va trobar imprescindible de construir-ne un, i de dimensions tan gegantines que al cap de deu anys encara no s’havia acabat.

El punt de partença de la construcció era el llac immens que decorava els jardins de Neró; gràcies a la cavitat del llac, no va caldre aprofundir gaire més per fer-ne els fonaments i les estructures subterrànies (que va acabar Domicià); d’altra banda, les graderies es podien recolzar parcialment en els turons. Per fer arribar els carros que transportaven els blocs de calcària de la pedrera d’Albula, primer va caldre obrir una carretera de sis metres. Els obrers van ser esclaus, però també homes lliures pertanyents a les classes més baixes de la societat que treballaven com a assalariats, braç a braç amb els esclaus.

Soldats, arquitectes i enginyers
També es van utilitzar contingents de soldats, ja que, quan no es trobaven en combat, se’ls utilitzava com a manobres per construir les obres públiques. Van ser milers de constructors anònims, com els arquitectes i els enginyers, el nom dels quals tampoc no ha transcendit. En tot cas, tots eren imprescindibles per bastir la formidable estructura de maons i formigó, folrada de blocs de pedra tallada, i finalment decorada amb travertí i marbre. El poble romà, delerós d’estrenar l’edifici, es devia impressionar a mesura que l’obra agafava alçària. Pels carrers corria la brama 'vela erunt!' (‘hi haurà tendals!’); i és que sota el sol abrusador de l’estiu les temperatures devien ser insuportables.

Després de deu anys de regnat, l’estiu del 79 Vespasià va tornar a Reate per passar les vacances i retrobar els amics de la joventut; tenia setanta anys. Va fer un glop de la font Cottorella, famosa encara avui per les seves virtuts medicinals. Tanmateix, a l’emperador no se li va posar bé i va tenir còlics i diarrees. S’explica que quan va entendre que el desenllaç seria fatal, Vespasià, sorneguer fins al darrer dels seus dies, va exclamar: “Vae, puto deus fio! ” (‘Ai, em sembla que m’estic convertint en un déu!’), rient-se de la seva pròpia mort i de la creença que, en morir, els emperadors esdevenien déus. Vespasià no va poder assistir a la inauguració del Colosseu, l’any 80.