Stavisky va néixer a Slobodka, Rússia, el 1886, en el si d'una família jueva que es traslladà a França. Va encetar el seu currículum delictiu el 1909 en llogar un teatre a París, teòricament per muntar un espectacle, i fugir amb els diners de la publicitat i la fiança dels artistes. Però va ser condemnat a 15 dies de presó després d'un judici que va mostrar-li les febleses d'una justícia a la qual podia burlar.

El 1910 es va casar només per quedar-se amb el dot de la seva esposa i invertir-lo en negocis tèrbols. S'exilià a Bèlgica per esquivar la policia i tornà a França quan començà la Primera Guerra Mundial per dedicar-se al contraban d'armes i estafar mig milió de lires al govern italià. En acabar el conflicte va traficar amb cocaïna, va falsificar talons, va alternar amb dones riques de qualsevol edat, va crear nombroses empreses fantasma i va satisfer la seva vena de jugador tot freqüentant els casinos, fins que el Ministeri de l'Interior li va prohibir l'entrada en aquests locals en descobrir-se que feia trampes.

Enmig de tant de tràfec, Stavisky fou prou hàbil per relacionar-se amb personalitats influents i exercir com a confident de la policia. Però entre el 1926 i el 1927 va ser detingut per estafar uns agents de borsa i, tot i que va estar un any i mig a la presó, en sortí abans que se'l jutgés mitjançant uns certificats mèdics falsos que asseguraven que patia un càncer. Un cop alliberat i guarit, recuperà el ritme de vida luxós, es casà amb una exmodel, Arlette Simon, i el Ministeri de l'Interior revocà la prohibició que li impedia anar als casinos. El triomfant Stavisky inicià la seva darrera etapa com a malfactor, ara dins de les grans finances i amb el suport, previ suborn, de periodistes i editors.

De nou aixecà empreses més o menys fictícies que li reportaren complicitats d'alta volada, ja que inclogué en els seus consells d'administració militars, magistrats i polítics. Entre aquestes empreses destacà la Société des Etablissements Alex, que permeté a Stavisky vincular-se a l'hampa i comprar a preus baixos joies de gran valor provinents de robatoris. I amb la garantia d'unes joies (falses), obtingué diners del Crèdit Municipal d'Orleans en connivència amb el seu director. Aquest i altres fraus van ser denunciats per les víctimes, però la maquinària dels tribunals se solia demorar quan es tractava d'investigar Stavisky...

Tissier fou arrestat i l'alcalde de Baiona, imputat. Stavisky, que s'adonà que aquest cop els seus protectors no el salvarien, optà per fugir de París el 24 de desembre i buscar refugi als Alps. El 8 de gener del 1934 la policia, que l'havia localitzat en una vil·la de Chamonix, envià uns agents a detenir-lo, els quals, en apropar-se al lloc, sentiren una detonació abans de trobar Stavisky amb un tret al cap i una pistola a la mà. La seva mort, esdevinguda quan s'esbrinà que Stavisky no hauria progressat tant sense l'auxili de gent ben situada, provocà un interrogant obvi: s'havia suïcidat o ‘l'havien' suïcidat?

El substituí un nou equip dirigit per Édouard Daladier, també radical socialista, mentre les dimissions arribaven a la cúpula de la policia, acusada d'encobrir Stavisky. Les organitzacions d'ultradreta trobaren en l'escàndol l'ocasió d'atacar el sistema parlamentari i de revifar l'antisemitisme, ja que recordaren l'origen hebreu de Stavisky. La tensió generada per aquests grups desembocà en una batalla que enfrontà manifestants i forces de l'ordre a París el 6 de febrer del 1934 i que acabà amb una vintena de morts i centenars de ferits. Contra la violència de signe reaccionari, socialistes, comunistes i sindicats declararen una vaga general al país el 12 de febrer en defensa de la democràcia i de la República. Les ombres d'un cop d'estat i d'una guerra civil planaven sobre França, i el govern de Daladier també va haver de dimitir.

El 22 de febrer es constituí un altre gabinet, aquest d'unió nacional i presidit per Gaston Doumergue, que rebé el suport de tots els partits republicans. La calma retornà de mica en mica, però la crisi sorgida de les evidències de corrupció quasi havia liquidat la III República, que agonitzà fins a la seva extinció el 1940.

La resolució judicial de l'afer Stavisky no va contribuir a millorar la imatge del règim. Van dictar-se penes menors per a uns acusats que tan sols eren personatges de segona fila en tota la trama, i s'endugué la pitjor part el sequaç de Stavisky en l'estafa de Baiona, Tissier, que va ser condemnat a set anys de presó. En cap moment es va cridar a declarar ningú susceptible de justificar grans titulars en la premsa.

Si el suposat suïcidi de Stavisky a Chamonix va resultar sospitós per a l'opinió pública, no va resultar menys sospitosa la mort del jutge Albert Prince, encarregat dels informes de caràcter financer del Tribunal de París i per les mans del qual havien passat denúncies contra Stavisky que no havien arribat enlloc.

El seu testimoni podia ser força comprometedor, però el 20 de febrer del 1934 el seu cadàver destrossat es va trobar prop de Dijon, lligat a la via del tren. Malgrat que el cos presentés ferides de ganivet i símptomes d'haver estat narcotitzat, va imposar-se la tesi oficial del suïcidi: es va assegurar que la por de veure's implicat en l'escàndol i el seu sentit de l'honor havien induït el jutge Prince a matar-se.