Primavera del 1901. Feia només unes setmanes que Picasso havia arribat a París per participar en una exposició a la galeria d'Ambroise Vollard, quan la policia francesa va començar a encuriosir-se per la seva presència. Allò que inquietava la Prefectura no era que, amb només 19 anys, ja fos considerat un jove prodigi de la pintura o que l'any anterior hagués representat Espanya en l'Exposició Universal de París, sinó que s'allotgés a casa del presumpte anarquista Pere Mañach, que li feia de marxant.

Atemptats anarquistes
La policia no vigilava els anarquistes per paranoia. Al llarg de l'última dècada, aquests grups havien comès diversos atemptats sagnants a França; fins i tot havien fet esclatar una bomba al Parlament i havien apunyalat el president de la República Sadi Carnot. En aquest context, que fos un presumpte anarquista qui oferís allotjament a Picasso en el número 130 del bulevard de Clichy va ser suficient perquè la policia francesa destinés un dels seus agents a seguir els moviments del pintor per esbrinar si compartia les idees de Mañach i de la colònia d'artistes catalans i espanyols, establerts aleshores a Montmartre.

Dels Quatre Gats a Montmartre
Picasso ja coneixia alguns membres de la colònia de l'època en què freqüentava el grup d'Els Quatre Gats. Havia estat precisament en la mítica cerveseria barcelonina, insígnia de la bohèmia modernista, que havia entrat en contacte amb el pensament anarquista. La misèria d'alguns barris de Barcelona i el degoteig de soldats, ferits o malalts, que tornaven de la calamitosa guerra de Cuba havien contribuït a crear un clima de violència social que Picasso reflectiria en dibuixos com El presoner o El míting anarquista. Sembla que, influït pel seu amic Carles Casagemes, més polititzat que no pas ell, Picasso hauria signat el Manifest de la colònia d'artistes espanyols de París per a l'alliberament dels anarquistes empresonats per estar en contra de la guerra de Cuba.

L'informe policial del 18 de juny del 1901, però, no parla d'aquests antecedents, sinó del dia a dia al bulevard de Clichy, de les "sortides irregulars" del pintor, que "a vegades no dorm a casa", que "rep visites d'individus desconeguts" i "revistes de capçaleres desconegudes" o del contingut "rebel" d'algunes de les seves pintures, com "el quadre que representa uns soldats estrangers pegant un captaire" o "el d'unes mares que demanen caritat a uns burgesos i aquests les rebutgen". Tot i que l'agent encarregat de vigilar els seus passos admetia que mai no se l'havia vist assistir a reunions anarquistes i que el porter de l'immoble no li havia sentit expressar idees subversives, l'informe acabava sentenciant que Picasso compartia les idees de Mañach i que se l'havia de considerar un "anarquista".

Aquest primer informe de la Prefectura seria molt significatiu perquè comportaria que el pintor continués essent objecte de vigilància; una vigilància intermitent i no gaire escrupolosa —moltes anades i vingudes del 1902 al 1904 entre París i Barcelona no estan anotades—, però vigilància al cap i a la fi.

Aliè al que es decidia a les oficines de la Prefectura, Picasso vivia a París una època d'una gran efervescència creativa. Pintava un o dos quadres per nit i els venia per 150 francs al carrer Laffite. Primer eren pintures on predominava la gama cromàtica dels blaus (etapa blava), amb uns personatges sols i desubicats en l'entorn que probablement tenien l'origen en el suïcidi del seu amic Casagemas, després d'intentar assassinar la seva amant Germaine, una ballarina del Moulin Rouge que freqüentava el seu cercle d'amistats.

L'etapa rosa
Més endavant, la seva paleta adquiriria una tonalitat més càlida (etapa rosa), i es dedicaria a retratar la vida del cabaret Lapin Agile i dels saltimbanquis, domadors i arlequins del Cirque Medrano. No seria fins el 1906 quan descobriria, arran d'una exposició d'escultures al Louvre, el primitivisme ibèric i iniciaria la revolució cubista que plasmaria el 1907 amb Les senyoretes del carrer d'Avinyó, un quadre considerat per a la majoria d'experts com l'iniciador de l'art modern. Però abans que fos considerat el punt de partida de la resta d'avantguardes, Picasso, Georges Braque i altres cubistes van haver de sentir-se furibundes crítiques, algunes de les quals fins i tot van arribar al Congrés dels Diputats, qualificant-los d'"antiartístics" i "antinacionals". Allà on alguns hi veien la modernitat, d'altres sols hi veien la "destrucció anarquista".

La influència dels esdeveniments històrics
En qualsevol cas, alguns esdeveniments històrics coetanis marcaren prou la sensibilitat de l'artista per acabar immiscint-se en les seves obres. És, per exemple, el cas de L'ampolla de Suze (1912). El collage de retalls de diari sobre la primera guerra dels Balcans que acompanya l'ampolla afegeix una dimensió politicosocial al quadre. Més endavant, admetria que era la seva manera de dir que estava en contra d'aquella guerra. De la mateixa manera que exposar Les senyoretes del carrer d'Avinyó per primera vegada el 1916, en plena batalla de Verdun —la més mortífera de la Primera Guerra Mundial— entre les tropes franceses i alemanyes, podria ser interpretat com la seva provocació particular.

Els informes policials de la segona dècada del segle XX reflectiran les seves anades i vingudes, els seus sovintejats canvis de domicili, la seva simpatia envers el comunisme, les renovacions del permís de residència o el seu matrimoni amb la ballarina russa Olga Koklova el 1918.

La ballarina Olga Koklova
Koklova i Picasso s'havien conegut un any enrere quan el director dels Ballets Russos, Sergei Diaghilev, li havia encarregat el decorat del musical Parade. Koklova era una de les artistes que hi participava i sembla que Picasso havia trigat a caure rendit als seus peus el temps que la ballarina havia tardat a subjectar-se les mitges amb la lligacama. Però la situació de Koklova era complexa: amb els vaivens de la Revolució Russa, la ballarina no estava gaire segura de si conservava la nacionalitat o si havia esdevingut una apàtrida. Per la seva banda, Picasso, tot i residir a França, mantenia la nacionalitat espanyola.

Detalls de l'informe prenupcial
Arran de la voluntat d'ambdós de casar-se, la Prefectura francesa va elaborar un informe prenupcial en què Picasso apareixia com "un pintor burgès conegut —la paraula anarquista no s'esmentava enlloc— que habita al carrer de La Boétie i que, prova de la seva honorabilitat, paga impostos considerables". Perquè el matrimoni pogués celebrar-se, també es van necessitar fiadors. El poeta Jean Cocteau seria el valedor de Koklova, i Ambroise Vollard i Georges Braque —a l'època, la garantia d'un mutilat de guerra era decisiva— actuarien de testimonis de la moralitat de Picasso.

L'interès del pintor pel comunisme
Aparentment, Picasso pertanyia a la bona societat que agradava a Koklova, un univers que condemnava sense atenuants la Revolució Russa. Però quan Picasso va aproximar-se als surrealistes (André Breton, Paul Éluard...) uns anys després, va compartir el seu interès pel comunisme. La influència del surrealisme en els quadres dels anys vint i trenta és innegable. El desig de retratar l'infern interior de cadascú va quedar fixat en un seguit de pintures on apareixen criatures deformades i preses d'un cert histerisme.

El reflex pictòric d'un món interior
Si a aquesta influència hi afegim el desastre social de la Gran Depressió, l'arribada el 1932 de Hitler al poder a Alemanya o les desavinences conjugals amb Koklova, el resultat va ser un art molt més cru; un art que denotava una preocupació creixent per l'ascens dels feixismes a Europa. Des d'aquest punt de vista, el seu compromís amb els republicans espanyols, en esclatar la guerra civil, va ser una conseqüència lògica de tot aquest procés interior.

El gener del 1937 l'arquitecte català Josep Lluís Sert va proposar a Picasso que realitzés un gran mural per al Pavelló de la Segona República Espanyola a l'Exposició Internacional de París. El Govern de la República, que trontollava per l'alçament franquista, tenia l'esperança de mostrar al món, a través de l'art, que ells eren els legítims representants del poble espanyol. En un primer moment, Picasso —que feia poc que havia acceptat ser director del Museo del Prado de Madrid, però que no havia posat els peus a l'Estat espanyol— s'hi va mostrar reticent, tant per les dimensions de l'obra que li encomanaven com, i sobretot, perquè mai no havia acceptat un encàrrec clarament propagandístic. Però després del bombardeig aeri del poble de Gernika, Picasso deixaria de banda la seva aparent neutralitat i prendria el relleu de Goya per denunciar els horrors de la guerra.

Un xec de 150.000 francs pel 'Guernica'
Al taller parisenc dels Grands-Augustins, sota la mirada atenta de la fotògrafa surrealista Dora Maar, la seva companya d'aleshores, faria nombrosos esbossos del crit ofegat de la mort a l'interior d'un refugi basc durant un bombardeig. Sembla que Picasso volia fer donació del Guernica a la República Espanyola, però l'agregat cultural de l'ambaixada, Max Aub, va preferir estendre-li un xec per valor de 150.000 francs —una quantitat desorbitada a l'època.

El compromís de Picasso amb els refugiats espanyols
El pagament significava l'adquisició de l'obra per part del Govern d'Azaña. Segons un dels biògrafs de Picasso, Gertje R. Utley, amb aquests fons, Picasso es dedicaria a finançar exposicions tant del Guernica com del quadre que s'ha considerat el seu precedent, Somni i mentida de Franco, i finançaria diverses organitzacions de suport als refugiats espanyols. També tindria un paper actiu en l'alliberament d'intel·lectuals espanyols internats en els camps de concentració francesos.

Segons es desprèn dels dossiers de la Prefectura, el compromís públic de Picasso envers els republicans espanyols li faria un flac favor el 1940, quan es va decidir a sol·licitar la nacionalitat francesa. En una carta datada el 3 d'abril del 1940, dirigida a l'aleshores ministre de Justícia, i localitzada en els arxius de la Prefectura, Picasso va escriure en un francès impecable: "J'ai l'honneur de solliciter ma naturalisation…" i va adjuntar-hi una nota en la qual declarava que no havia estat condemnat mai ni a França, ni al seu país d'origen, ni enlloc.

El perquè de la sol·licitud de nacionalitat francesa
Les hipòtesis sobre el perquè d'aquesta decisió, que no va compartir ni amb la seva família ni amb el seu cercle d'amistats, són diverses. La raó més senzilla seria que havia viscut a França en els últims trenta anys i que aquesta era la nacionalitat dels seus dos fills, Paulo (del matrimoni amb Koklova) i Maya (de la relació amb Marie-Thèrese Walter). Però els biògrafs de l'artista esgrimeixen dues altres hipòtesis versemblants: no era descartable, dirà el seu amic Pierre Daix, que Picasso no volgués ser considerat com a membre d'un estat —l'espanyol— que no cessava de proclamar la seva amistat amb l'Alemanya nazi. I, segona, difícilment podia sentir-se gaire segur amb la seva condició d'estranger en una Europa en crisi. No seria il·lògic pensar que Picasso temés que Franco entrés a la Segona Guerra Mundial al costat de Hitler i que ell estigués exposat, en tant que ciutadà d'una potència enemiga, al doble risc de ser internat en un camp o que li segrestessin els seus béns.

Ressorgeixen els vells informes policials
En qualsevol cas, les demandes d'investigació exigides per tramitar la sol·licitud de nacionalització van tornar a fer ressorgir vells informes, com el del 1901, en què se l'etiquetava com a anarquista. Ni la declaració solemne que no havia estat mai condemnat, ni el reconeixement artístic mundial, ni els justificants de pagaments d'impostos (700.000 francs l'any 1939), ni l'informe favorable del comissari del districte de la Madeleine que l'interrogà, van poder evitar que el prefecte dubtés dels posicionaments polítics i de la lleialtat nacional de Picasso i decidís encarregar un segon informe al servei de contraespionatge.

Un informe demolidor
Aquest segon informe serà demolidor. L'investigador encarregat de redactar-lo va informar que "el 7 de maig del 1940, Picasso es trobava dins un cafè del bulevard Saint Germain criticant obertament les institucions franceses i fent apologia dels soviets" i que "Picasso havia conservat les seves idees extremistes i havia evolucionat cap al comunisme, tot i guanyar milions per les seves pintures suposadament modernes i ser propietari d'un castell situat a prop de Gisors". Per tot això, l'artista no sols no reunia les condicions per obtenir la nacionalització, sinó que se l'havia de considerar "sospitós des del punt de vista nacional".

Mentre el prefecte enviava els informes contradictoris de Picasso al ministre de l'Interior perquè fos ell qui decidís la sort de Picasso —ara sabem que la resposta va ser el silenci administratiu—, la ciutat de París era ocupada per les tropes alemanyes, davant l'aplaudiment dels germanòfils i la resignació de bona part de la població. Uns dies després, Pétain signaria un polèmic armistici que li permetria crear un estat tutelat pels nazis amb seu a Vichy. Picasso, que havia desestimat ofertes d'asil dels Estats Units i l'Amèrica del Sud, va decidir quedar-se a viure discretament en el París ocupat, tot i la tensa convivència i la manca d'abastament. Segurament, entre el Retrat de Dora Maar (1942), amb un fons de barrots de presó, pa i una gerra d'aigua —que s'ha interpretat com una al·legoria de les condicions de vida del règim de Vichy— i La bacanal (1944) per commemorar l'alliberament de París, Picasso ja havia perdut qualsevol esperança d'obtenir la nacionalitat francesa.

L'afiliació al Partit Comunista
Una vegada acabada la Segona Guerra Mundial, l'artista es va unir al Partit Comunista i els seus compromisos polítics a partir d'aleshores el situarien dins el camp del pacifisme. Va morir el 1973, sense haver pogut veure restaurada la república espanyola. Mai més no va tornar a demanar la nacionalitat francesa. Un home orgullós com Picasso podia perdonar-ho tot menys la humiliació.

En aquest altre article del web podeu consultar els documents més importants dels informes policials sobre Picasso, amb una explicació de tots ells.