El matí de l'onze de setembre del 1297, els soldats de l'Exèrcit d'Anglaterra ja s'havien instal·lat al sud del riu Forth, en una zona d'aiguamolls als afores de la ciutat escocesa de Stirling. Entre genets, arquers i, sobretot, cossos d'infanteria, s'hi podien comptar al voltant de 13.000 homes. I mentre els anglesos es preparaven per a la batalla, des del turó d'Abbey Craig, a l'altra banda del riu, William Wallace es mirava el desplegament militar de l'enemic des de la distància i amb serenitat. Ells, els escocesos, només disposaven de 2.300 homes —la major part, pagesos i amb poca formació militar—, però a Wallace ni la inferioritat numèrica ni la manca de recursos no li feien cap por.

L'excés de confiança anglès
Per als d'Anglaterra, batre un exèrcit mal preparat que ni tan sols arribava als 3.000 soldats havia de ser bufar i fer ampolles. Algú dubtava de la victòria d'una de les forces militars més ben preparades d'Europa? Amb aquests fums al cap, l'Exèrcit anglès s'havia pres aquella batalla com un simple tràmit. I estaven tan convençuts que aixafarien la revolta escocesa, que el rei Eduard I d'Anglaterra ni tan sols s'havia desplaçat a Escòcia: enfeinat amb les seves campanyes militars a França, havia delegat aquella feina a John de Warenne, comte de Surrey, i a Hugh de Cressingham, un aristòcrata gras i corpulent que gestionava les finances del rei.

Però no tots els anglesos tenien clara la victòria. Walter de Hemingford, un dels cavallers de l'Exèrcit, va detectar errors en la planificació de l'atac i així ho va fer saber als seus superiors: "Senyors, ja sabeu que per arribar a l'enemic caldrà creuar el riu per un pont de fusta estret i perillós. Doneu-me només cinc-cents homes a cavall i alguns a peu, i organitzaré l'atac al flanc enemic des de la nostra vora del riu, per cobrir-vos. Així ens assegurem que podreu creuar el pont amb seguretat". Però Hugh de Cressingham se'l va mirar amb menyspreu i va respondre amb to arrogant: "Per què cal retardar encara més la guerra i malgastar els diners del nostre rei amb noves estratègies? Tenim pressa, deixa'ns lluitar, és el nostre deure".

Tenien pressa, sí, i la manera més ràpida de guanyar aquella disputa era pactar un rendiment abans de començar l'atac. Per això van enviar dos emissaris a l'altra banda de riu amb un requeriment clar: "Us superem en nombre de contingents i en experiència, el nostre exèrcit és imbatible. Abandoneu les armes i evitareu la derrota i un bany de sang". Però Wallace no es va deixar intimidar: "Torneu amb els vostres i digueu-los que no busquem la pau. Hem vingut preparats per a la batalla, per venjar-nos i portar el nostre país cap a la llibertat. Deixeu que els vostres senyors vinguin i ens ataquin. Estem esperant trobar-los cara a cara".

L'enfrontament, per tant, ja no tenia marxa enrere. Sir Marmaduke Twenge, al capdavant de la cavalleria anglesa, va desplegar la bandera reial i va cridar: "Per Déu, el rei Eduard I i el nostre patró sant Jordi!". Al seu costat, Hugh de Cressingham va assentir amb el cap per donar el tret de sortida a un combat que s'escriuria amb lletres grans als llibres d'història: la batalla del pont de Stirling.

Els cavallers anglesos van començar a creuar el pont, però l'estructura era tan estreta que només hi podien passar dos genets a la vegada. I quan els caps de l'Exèrcit es van adonar que l'advertiment de Walter de Hemingford no havia estat cap bajanada, ja era massa tard. Fer passar tot l'Exèrcit per aquell coll d'ampolla sense que ningú el cobrís des de la llera del riu havia estat una temeritat. I els anglesos ho pagarien car: a l'altra banda del riu, als peus del turó d'Abbey Craig, els esperava un exèrcit quatre vegades més petit, però amb una estratègia més ben definida.

Els schiltroms, unes formacions de llancers, denses i disposades en grups circulars, van parar l'atac dels primers cavallers que havien aconseguit creuar el pont. I Andrew Murray, la mà dreta de William Wallace, va aprofitar el desconcert per situar els seus soldats entre el riu i l'enemic. Així, els escocesos van encerclar l'Exèrcit anglès, es van apoderar del ritme de la batalla i el combat va esdevenir una carnisseria. Alguns cronistes de l'època expliquen que el pont de fusta va cedir.

Col·lapsats i indefensos, per poder escapar d'aquell parany els anglesos només tenien l'opció de creuar el riu, però o bé van quedar atrapats en els aiguamolls o bé van morir ofegats en les aigües del Forth. Com que John de Warenne, el comte de Surrey, encara no havia creuat el pont, es mirava la derrota del seu exèrcit des de l'altra riba. Atònit i desconcertat, va ordenar la retirada.

Un ‘souvenir' de pell... del tresorer de rei
El recompte final de morts demostra la duresa de l'enfrontament: en tan sols una tarda, hi van deixar la vida uns cinc mil soldats d'infanteria anglesos i un centenar de cavallers, entre els quals hi havia Hugh de Cressingham, el tresorer del rei. De fet, diuen que com que era un home tan gras, Wallace va aprofitar la seva pell per fer-ne un cinturó i una funda d'espasa. I malgrat que entre els escocesos les baixes fossin molt menors, també van patir els seus contratemps: Andrew Murray, un dels seus millors estrategs, va ser ferit i moriria dos mesos més tard. Però més enllà de les pèrdues humanes, caldria calibrar les conseqüències polítiques de la desfeta anglesa. Després d'aquella derrota, el rei d'Anglaterra, humiliat, va afegir un altre nom a la seva llista negra: William Wallace. Però qui era aquell guerrer gairebé desconegut que havia liderat l'Exèrcit escocès a la batalla de Stirling?

Fins ara cap historiador no ha estat capaç de traçar amb exactitud la biografia de Wallace. Sembla que va néixer cap a l'any 1270 en alguna ciutat del sud-est d'Escòcia, en una família de petits terratinents. Segurament va rebre entrenament avançat en el camp de batalla i s'especula que va treballar de mercenari, de soldat al servei d'algun senyor. Però no va ser fins al final del segle XIII, coincidint amb l'escalada de violència entre Anglaterra i Escòcia, que va començar a destacar com a cap de les guerrilles populars que es van oposar a l'ocupació anglesa. I és que el 1286, la mort del rei Alexandre III d'Escòcia va deixar el regne sense descendència.

Davant el buit de poder, aristòcrates i representants eclesiàstics van demanar a Eduard I d'Anglaterra que arbitrés en la selecció d'un nou representant. Al capdavant de les travesses per a la successió d'Alexandre III, hi destacaven els caps de dues grans famílies escoceses: John de Balliol i Robert de Bruce el Competidor, tots dos amb avantpassats de sang blava. La deliberació va ser complexa, i després de disset mesos de debat, el 6 de novembre del 1292, John Balliol va ser coronat nou rei d'Escòcia. Però compte amb un detall: el nou monarca va jurar fidelitat a Eduard I. A la pràctica, això significava que, malgrat el càrrec, Balliol estava supeditat a les decisions que es prenien des d'Anglaterra.

El nou rei no ho tenia gens fàcil, perquè a més d'acatar les demandes angleses havia de fer front a l'hostilitat i l'enveja de la família Bruce, que, com que es va quedar a les portes de més poder polític, boicotejava, ara sí ara també, les decisions del monarca escocès. I tot plegat es va complicar quan el rei Eduard I d'Anglaterra va demanar reforços de l'Exèrcit escocès en les seves campanyes militars contra Felip IV de França. I aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Cansat d'estar lligat de mans i peus, sense poder real de decisió, John Balliol va renunciar a les seves aliances amb Anglaterra. Eduard I, que encara que fos indirectament es creia sobirà d'Escòcia, s'ho va prendre com una deslleialtat i no va dubtar d'enviar l'Exèrcit per capturar John de Balliol. Així, a la darreria de març del 1296, els anglesos van atacar les ciutats de Berwick i Dunbar, on van morir prop de 10.000 escocesos. I finalment, davant la imbatibilitat de l'exèrcit enemic, John de Balliol va abdicar. Va ser engarjolat a la Torre de Londres.

La revolta revifa
Però l'empresonament del rei escocès, lluny de liquidar el conflicte, no va fer més que incentivar-lo. I és que com a resposta als atacs anglesos va néixer una guerrilla liderada per un tal William Wallace de qui fins aquell moment molt poca gent havia sentit a parlar. Acompanyat d'una trentena d'homes, Wallace va cremar la ciutat de Lanark i va matar-ne el seu sheriff, el delegat del rei anglès. I aquell revifament de la revolta contra els anglesos va encoratjar diversos aristòcrates del país a aixecar les pancartes de la rebel·lió. Entre ells, s'hi comptaven Sir William Douglas, James Stewart, Simon Fraser i Sir Andrew de Morrey, que es va convertir en un dels principals aliats de William Wallace. La primavera del 1297, doncs, Escòcia vivia un estat d'insurrecció que arribaria al seu punt més àlgid l'onze de setembre amb la batalla del pont de Stirling.

I mentre els anglesos païen la derrota, Wallace va ser nomenat guardià del regne d'Escòcia i va ser elevat a rang nobiliari. L'eufòria, l'instint i l'ànim de venjança el van situar al capdavant d'un exèrcit que durant els mesos següents va devastar el nord d'Anglaterra: més de set-cents pobles van ser cremats. Però, a més d'organitzar la resistència —tots tenien clar que tot i la derrota de Stirling els anglesos no havien renunciat a dominar Escòcia—, Wallace també es va ocupar dels afers diplomàtics per restablir el comerç amb el nord del continent europeu. "Feu saber als vostres comerciants que ja poden accedir de manera segura a tots els ports del regne d'Escòcia, perquè gràcies a Déu, la guerra ens ha permès recuperar el poder que ens havia usurpat Anglaterra", va escriure en una carta dirigida als representants de les ciutats alemanyes de Lübeck i Hamburg.

El rei anglès passa a l'ofensiva
Per la seva banda, el rei Eduard I —que havia estat ocupat amb les seves campanyes militars a França— va decidir sufocar les guerrilles escoceses en primera persona, i el maig del 1298 va tornar a Anglaterra per preparar una nova batalla. Aquest cop es va ben assegurar de no errar en l'estratègia: va reunir uns 2.500 cavallers armats i 12.500 soldats d'infanteria. I a tots aquests s'hi van sumar els milicians que havien aconseguit congregar pel seu compte els nobles que li donaven suport. Però la gran novetat era la mobilització dels arquers del sud del País de Gal·les, coneguts perquè podien disparar a una distància de més de cent metres.

Al mes de juny, el núvol de pols que aixecaven els cavalls i els carros que transitaven des d'Anglaterra cap a Escòcia posava en evidència que aquell no era un desplegament qualsevol. Als genets, soldats d'infanteria i arquers, els seguia la figura del rei al damunt d'un cavall negre, amb el cabell blanc i la cuirassa d'acer. Mentrestant, Wallace havia reclutat uns 6.000 soldats que, preveient l'arribada de l'Exèrcit anglès, havien arrasat pobles i cremat collites per evitar que l'enemic hi trobés cap tipus de suport. El 22 de juliol del 1298, l'exèrcit de Wallace ja s'havia assentat als afores de Falkirk, al sud de Stirling, en una posició estratègica davant una zona d'aiguamolls impossible de creuar amb cavalls. Wallace mai no havia disposat d'un exèrcit tan nombrós i la victòria de Stirling l'havia convertit en un heroi nacional. Però aquella batalla estava plena d'interrogants: Andrew Murray, un dels seus millors estrategs militars, havia mort i ara Wallace era ell sol el cor i l'ànima de la milícia d'Escòcia. Sense la seva ajuda, seria capaç de derrotar l'armada més ben preparada d'Europa i trobar-se cara a cara amb el mateix Eduard I?

Només posar els peus als aiguamolls, l'Exèrcit anglès va desplegar tota la seva força. I, malgrat les dificultats del terreny, una pluja de fletxes incessant els va permetre avançar. Però quan l'enfrontament havia arribat al seu punt àlgid, davant la sorpresa de tothom, una part de la cavalleria escocesa i el contingent liderat per John Comyn van abandonar el camp de batalla. La deserció va deixar Wallace indefens. I sense l'amenaça de la cavalleria enemiga, els arquers gal·lesos no van tenir cap obstacle per descarregar un núvol de fletxes que va derrotar l'Exèrcit escocès. Avui, encara és una incògnita la causa real d'aquella decisiva deserció, i potser l'origen cal buscar-lo en la batalla de Stirling d'un any abans. I és que, malgrat la victòria contra els anglesos i el suport popular a Wallace, hi havia molts escocesos amb ànsies de poder que no havien digerit la idea d'una Escòcia liderada per un guerrer aparegut del no-res. Què sabia un home com ell de política i de les necessitats d'un regne?

Wallace, en crida i cerca
La derrota a la batalla de Falkirk va ser una humiliació personal per a William Wallace i va minar la seva confiança. De fet, segons especulaven els cronistes de l'època, Wallace "va caure en una gran depressió". El cert és que sense el suport de la noblesa i amb l'experiència de la traïció, qualsevol intent de refer l'Exèrcit i enfrontar-se de nou als anglesos era il·lusori. Potser per això va desaparèixer de l'escena pública. S'especula que va viatjar a França o a Noruega buscant complicitats a la seva causa. Però no s'ha pogut provar res. De nou, sense rei ni líder, Escòcia va quedar en mans de l'anomenada Comunitat del Reialme, integrada per nobles i representants eclesiàstics que davant el perill de noves guerres van acceptar el vassallatge al rei d'Anglaterra. Eduard I, a canvi, va reconèixer Robert Bruce (fill) i el bisbe Wiahart com a guardians. Escòcia, però, esdevindria una simple província anglesa sense cap tipus d'autogovern.

El maig del 1305, William Wallace va retornar al seu país, si és que n'havia marxat. Era un dels homes més buscats i per això no van tardar a descobrir-lo: aquell mateix agost, Sir John Menteith, un dels seus compatriotes de Glasgow, el va delatar davant les autoritats. A la fi de mes el van condemnar a mort acusat d'assassinat, traïdoria i de deslleialtat al rei Eduard I d'Anglaterra. "Com em podeu acusar de deslleialtat a un rei que mai no he reconegut?", va al·legar Wallace. Però ningú no se'l va escoltar. Lligat a un cavall, el van arrossegar pels carrers de la capital d'Anglaterra —des de l'abadia de Westminster fins a la Torre de Londres— per fer-ne escarni públic. Allà el van penjar, i encara viu li van obrir l'abdomen i li cremaren els ulls. Finalment, el van decapitar. El seu cap va penjar durant una temporada a London Bridge, un dels principals ponts que creuen el Tàmesi. La resta del cos el van trossejar en quatre parts que es van enviar a la ciutat anglesa de Newcastle i a Berwick, Perth i Aberdeen, a Escòcia, en un acte deliberadament calculat. Era l'esperança d'Eduard I que sense un cos enterrat, sense una tomba on es poguessin congregar els seus defensors, Wallace seria oblidat ben aviat. Però el rei d'Anglaterra estava ben equivocat i la llegenda de William Wallace encara avui continua immortal.