Oliba va néixer cap a l’any 971. Fill del comte Oliba Cabreta de Besalú i d’Ermengarda, pertanyia a la família més important de la Catalunya del seu temps: la del Casal de Barcelona, descendent de Guifré I el Pelós en la seva branca ceretana. Una família que havia aconseguit, en tres generacions, l’hegemonia política dels comtats centrals catalans: l’Urgell, la Cerdanya, Besalú, Ausona, Manresa i Girona. El fet que les diverses famílies nobles estiguessin lligades per relacions de parentiu faria possible, més endavant, el procés d’unificació interna catalana i la gestació d’una consciència nacional.

Tot i la poca informació de què es disposa dels primers anys, es dóna per cert el fet que va estudiar al monestir de Ripoll i que va seguir els passos del seu oncle, Miró III Bonfill, bisbe de Girona, un personatge que va saber-li frenar el caràcter arrauxat d’altres membres de la família, com el seu progenitor o els seus germans grans, Bernat I i Guifré.

Quan tenia 31 anys, va deixar els seus títols (comte de Berga i de Ripoll) a mans dels seus germans grans i, per voluntat pròpia, va decidir entrar a la comunitat monàstica de Ripoll —la més important del moment juntament amb la de Cuixà— com a simple monjo. És un fet remarcable perquè, atès el seu origen, podia haver entrat directament com a abat.

Tot i que es desconeixen les activitats exactes que va dur a terme Oliba en els seus primers anys de monjo, sembla que, a les estones lliures, llegia Virgili, el seu autor clàssic predilecte, i escrivia acròstics (composició en la qual les inicials dels versos llegides verticalment formen un mot o una frase).

L’any 1008, després de la mort de l’abat Seniofré, els benedictins el van elegir abat i, quan el nomenament era encara molt recent, els monjos de Sant Miquel de Cuixà l’escolliren també com a líder de la seva comunitat. Des d’un primer moment, Oliba va intentar dur a terme una tasca pacificadora entre les fundacions religioses, i també va promoure la repoblació del territori i la recuperació econòmica. També va dedicar bona part de les seves energies a defensar i consolidar els béns dels seus monestirs. 

La Catalunya de la primeria del segle XI va esdevenir una zona de fructífers intercanvis culturals, en pouar de la cultura cristiana i àrab. Una demostració del seu prestigi és que el màxim savi de l’època, el monjo occità Gerbert d’Orlhac —futur papa Silvestre II—, va estudiar matemàtiques a Santa Maria de Ripoll. Qui va contribuir a propiciar aquest dinamisme cultural va ser Oliba, que va saber atreure un grup d’intel·lectuals, a banda d’abocar les riqueses de què disposava en l’adquisició de còdexs molt preuats. La biblioteca de Ripoll va esdevenir una de les més importants de la Península, potser amb l’excepció de la de Toledo. Fora de l’Estat espanyol, només la superaven la de Bobbio, a Itàlia; la de Sant Gall, a Suïssa, o les de Lorsch i de Reichenau, a Alemanya.

El de Sant Joan era un dels monestirs femenins més importants de l’època. Fundat cent anys abans per Guifré el Pelós, el regentava l’abadessa Ingilberga, filla il·legítima d’Oliba Cabreta. El destí del cenobi va canviar quan el seu germanastre, el comte Bernat I de Besalú, la va acusar juntament amb la resta de monges de ser “meretrius de Venus”. Tot i que no s’ha pogut documentar cap presumpte comportament inadequat, no és descartable que al monestir hi hagués una certa disbauxa, la mateixa que hi podia haver als monestirs masculins. El que és cert és que a Bernat I de Besalú li interessava quedar-se amb els dominis de Sant Joan per poder crear un bisbat al seu comtat.

Guiat per Bernat I de Besalú 
En aquella ocasió, l’abat Oliba es va deixar arrossegar per les pretensions del seu germà en detriment de la seva germanastra, i va acompanyar-lo a Roma a presentar davant el papa Benet VIII la demanda d’expulsió de la comunitat de monges. Es desconeixen els motius d’Oliba per prendre part en aquesta acció, tan poc coherent amb el seu caràcter tolerant. Però el cas és que Bernat I de Besalú va aconseguir l’objectiu que perseguia. Després de l’expulsió de les monges i la confiscació dels seus béns, l’atribució de la nova canònica va servir-li per reforçar el patrimoni del seu bisbat.

Oliba va fundar una comunitat benedictina a Montserrat —la muntanya, reconquerida per Guifré el Pelós als musulmans, pertanyia al monestir de Ripoll—, es va implicar en la construcció d’un seguit de castells defensius al llarg de la línia del Llobregat i en la reconstrucció de la ciutat de Manresa, arrasada per un atac sorpresa del cabdill sarraí Abd al-Malik.
 

Una altra problemàtica a la qual es va haver d’enfrontar Oliba van ser les disputes entre les famílies nobles per apropiar-se de les propietats de clergues i pagesos. L’abat va crear una institució per posar-hi fre anomenada 'pau i treva'. La pau era el dret de refugi que l’Església oferia dins del temple i a les sagreres circumdants. La treva prohibia que s’emprenguessin accions bèl·liques durant un període determinat.  

Sense violència
Es va establir mantenir la pau des de la tarda del dissabte fins a primera hora del dilluns, perquè tothom pogués complir amb els deures el dia dominical. En aquesta franja, ningú no podia assaltar els clergues ni els monjos, ni aquells homes que amb la seva família anessin o tornessin de l’església, ningú no podia assaltar ni violar les esglésies ni les cases adjacents en un circuit de trenta passes. Qui ho fes, seria excomunicat.

Aquesta prohibició va anar creixent en assemblees posteriors. El 1033, la prohibició ja anava de dijous a diumenge, i emparava també els pagesos i els seus domicilis. Es considera que l’assemblea de pau i treva, una institució pacificadora que es va estendre per tot Europa, és l’origen de les futures Corts Catalanes i una de les aportacions més importants d’Oliba.

A Batalla monumental, deu icones patrimonials del nostre país competeixen per ser el nou monument favorit dels catalans; entre elles el monestir de Santa Maria de Ripoll, que va assolir el més gran prestigi en temps de l'abat Oliba. El programa, que s'emet els dijous al vespre a TV3, consta de cinc enfrontaments, un per capítol, en què es posen cara a cara monuments de característiques semblants: el castell de Montsoriu i el de Mur; els recintes emmurallats de Montblanc i de Cervera; el Palau de la Música Catalana i la Colònia Güell amb la seva cripta; la cartoixa d’Escaladei i Santa Maria de Ripoll, i el Poble Vell de Corbera d’Ebre i el Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. El guanyador de cada duel passarà a la gran final, que serà un programa en directe.

En cada programa, les reporteres Candela Figueras i Laia Fontàn defensen un dels dos monuments, amb Roger de Gràcia com a conductor. El monument guanyador de cada programa el decideix l'audiència amb els seus vots, que es poden emetre a les xarxes socials del programa: Facebook, Twitter i Instagram. Us convidem a passejar per tots els monuments participants en aquest mapa interactiu.