Història antiga

6 curiositats sobre el calendari

L'home sempre ha tingut la necessitat de comptar els dies que falten per a la collita següent o per a la realització d’un sacrifici. D’aquesta obstinació per mesurar el temps va néixer el calendari, però no sempre ha estat tal com el coneixem

Antoni Janer (text), Arturo Pérez (assessorament)
31 de desembre de 2018
1 La setmana és un invent sumeri
Calendari
Calendari Thinkstock

La divisió del dia en 24 hores té a veure amb el moviment nocturn dels estels, que els antics sumeris van dividir en 12 grups. Per analogia, van fer també el dia. Els sumeris també van ser els artífexs d’ajuntar els dies en grups de set, que en llatí es conegueren com a 'septimana'. La setmana constituïa la duració de cada fase lunar. Els romans van adoptar la setmana sumèria al segle II dC. Fins aleshores, dividien el mes en grups de vuit dies. A Roma devem els noms dels nostres dies de la setmana. Aquests, seguint la tradició oriental, foren consagrats als cossos celests, que alhora ja portaven el nom d’alguna divinitat. Així, el dilluns fou consagrat a la Lluna; el dimarts, a Mart; el dimecres, a Mercuri; el dijous, a Júpiter; el divendres, a Venus; el dissabte, a Saturn, i el diumenge, al Sol. Però a partir del segle IV, ja amb el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi, els noms pagans dels dos darrers dies de la setmana van ser substituïts pels de 'sabbatum' (derivat del sàbat jueu) i 'dies dominica' (‘dia del Senyor’).

2 El primer calendari tenia 304 dies
Calendari romà
Calendari romà Wikimedia Commons

El primer calendari romà tenia un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cada mes rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre excepte el primer, que no era gener, com passa en el nostre calendari, sinó març, 'martius'. La primera modificació seriosa d’aquest calendari arribaria al segle VII aC de la mà del segon rei de Roma, Numa Pompili. Llavors es va substituir el cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps. Això va fer que s’introduïssin dos mesos més: 'ianuarius' (gener), en honor de Janus, el déu de les dues cares que presidia els inicis de totes les activitats, i 'februarius' (febrer), en record de les 'februa', les grans festes de purificació que se celebraven a Roma durant aquest període de l’any.

3 L'any començava l'1 de març
Juli Cèsar tenia l'oportunitat a la Gàl·lia de guanyar més prestigi a l'imperi Romà
Juli Cèsar tenia l'oportunitat a la Gàl·lia de guanyar més prestigi a l'imperi Romà Wikimedia Commons

El primer mes del primer calendari romà era març ('martius'), perquè estava consagrat a Mart, el déu de la guerra. Aquest mes era l'època de l'any en què s'iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles. El canvi a l'1 de gener com a primer dia de l'any el va instaurar Juli Cèsar, qui, l'any 45 aC, instituí el calendari julià, inspirat en la tradició astronòmica egípcia, que establia 365 dies repartits en dotze mesos. Amb el canvi es van conservar, però, els noms dels mesos, encara que, com que van canviar d’ordre, el mes 'quintilis' ja no seria el cinquè, sinó el setè, i així tots els altres fins a 'december', que no seria el desè, sinó el dotzè i últim.

4 August va manllevar un dia al mes de febrer per afegir-lo al mes que portava el seu nom, agost
Estàtua de l'emperador August, al Fòrum d'August de Roma
Estàtua de l'emperador August, al Fòrum d'August de Roma Thinkstock

Juli Cèsar pogué gaudir poc temps de les reformes que havia fet al calendari, ja que morí assassinat un any després d'haver-les portat a terme, el 44 aC. El seu successor, Marc Antoni, va honrar la seva memòria rebatejant l’antic mes lunar 'quintilis' amb el nom de 'iulius' (juliol) —aquest havia estat el mes del seu naixement. Poc temps després, l’emperador Octavi August no volgué ser menys i es consagrà un mes, el 'sextilis', que passà a anomenar-se 'augustus' (agost). Aquest mes, però, tenia només trenta dies, un menys que el dedicat a Cèsar, cosa que desagradà a August. Ho solucionà manllevant un dia a 'februarius', que quedà en 28.

5 Amb l'establiment del Nadal el 25 de desembre, l'Església enterrava la hipòtesi que Jesús havia nascut a la primavera
Representació del concili I de Nicea
Representació del concili I de Nicea Wikimedia Commons

L’any 325, al concili de Nicea, s’havia establert que la Pasqua se celebraria el primer diumenge després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera del 21 de març. Ara bé, atès que el calendari julià era lleugerament més llarg que l’any solar, passava que la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, se celebrava cada any més a prop de Nadal.

Al segle VI el papa Hormisdes va encarregar a Dionís l’Exigu la confecció d’unes taules per calcular amb precisió la data de Pasqua. Per fer-ho, el monjo tingué en compte una tradició molt arrelada a l’època, que establia el 25 de desembre com la data del naixement de Jesús. Aquesta era la data en què a Roma es retia culte al déu oriental Mitra. El cristianisme, en lloc de prohibir aquesta celebració, se l’havia apropiat per captar més adeptes, tot i que així s’enterrava per sempre la hipòtesi que Jesús havia nascut a la primavera, tal com deixa entreveure el Nou Testament.

A partir d’aquí, tot el que va poder treure Dionís de les Sagrades Escriptures és que l’arribada del Messies havia tingut lloc sota el govern d’Herodes. També tingué en compte que el seu baptisme s’havia celebrat al cap de trenta anys. Amb aquestes dades convingué que l’era cristiana comencés el 754 des de la fundació de Roma. Avui en dia se sap que els càlculs de Dionís eren errats. Per una banda, Herodes va morir quatre anys abans del naixement del Messies, i, per l’altra, l’estrella de Betlem de la qual parlen els Evangelis —una conjunció de Júpiter i Saturn en la constel·lació dels Peixos— s’hauria vist el 15 de setembre de l’any 7 aC.

6 L'any 0 no existeix perquè quan es va adoptar la nomenclatura aC i dC aquest nombre no es coneixia

La nomenclatura d’abans i després de Crist acabaria essent adoptada pels historiadors progressivament. En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. En l’època en què visqué Dionís l’Exigu, el monjo a qui el papa Hormisdes havia encarregat el càlcul de la data de Pasqua, Europa encara no coneixia aquest nombre, que va arribar a Occident des de l'Índia de la mà de l’islam al segle IX. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari que ja havia estat adoptat arreu.

Subscriu-t'hi

Portada número 202 del SÀPIENS (gener 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto