Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...L'exportació dels sants d'Olot a Cuba
Entre el 1940 i el 1959, Cuba va ser un mercat fonamental per a la imatgeria religiosa d’Olot. A les Antilles, els sants de la capital de la Garrotxa eren destinats, però, a una veneració poc ortodoxa: la santeria
Als anys quaranta i cinquanta, a Olot, els tallers d’imatgeria religiosa van viure un moment excepcional, tant per la demanda que generava a l'Estat espanyol un nacionalcatolicisme que després de la guerra havia de refer moltes esglésies, com per l’obertura de l’immens mercat cubà. Durant la postguerra, els millors clients dels tallers olotins foren comercials com Nueva Venecia, Manolita Bartrolí o Rafael Cicerano, tots tres a l’Havana.
Bucs plens de crucificats, nens Jesús, sagrats cors, doloroses, puríssimes i miraculoses
Per les rutes on dècades abans havien circulat vaixells carregats d’esclaus o d’ampolles de rom, ara hi circulaven bucs plens de crucificats, nens Jesús, sagrats cors, doloroses, puríssimes i miraculoses. Segons consta als arxius d’El Arte Cristiano —el taller degà i principal d’Olot—, el mes de setembre de cada any creuava l’Atlàntic una notable comanda de pastors, reis, naixements i àngels per tal de fer front a la campanya nadalenca.
Durant la resta de l’any, però, la major part de comandes eren d’uns sants molt concrets: Sant Llàtzer, Santa Bàrbara, el Sant Nen d’Atocha, la Mare de Déu de la Caritat del Cobre, la Mare de Déu de la Regla, la Mare de Déu del Carme i la Mare de Déu de la Mercè. Per què aquests i no uns altres?
El culte als orishas, els déus que els antics esclaus havien portat a Cuba
A Olot, en aquell moment, ningú s’imaginava que la fe dels cubans per aquests sants determinats amagava el culte als orishas, els déus que els antics esclaus havien portat a Cuba des dels seus orígens africans. Els treballadors dels tallers de sants, els empresaris i fins i tot les autoritats politicoeclesiàstiques de l’època creien que a Cuba hi havia devoció per aquells sants cristians i que les marededéus eren venerades en tant que patrones del país. De cap manera podien imaginar que treballaven per una cosa tan poc apostòlica i romana com la santeria.
Lluís Barnadas, qui durant anys va ser responsable de DIMOSA, l’empresa que gestionava tota l’exportació d’imatgeria olotina, encara recorda la sorpresa que li va causar quan, a mitjan anys seixanta, en un viatge a Nova York —on ja hi havia establerta una comunitat cubana força important—, va descobrir com els "seus" sants s’utilitzaven de manera "supersticiosa".
El ioruba i la creença en els orishas
“Em va causar un gran impacte trobar sants manufacturats en el meu taller olotí en unes botigues que es deien Botánicas que es dedicaven a vendre tota mena d’elements... com en podem dir, esotèrics?”. Per comprendre "l’esoterisme" al qual es refereix Lluís Barnadas s’ha de tenir en compte el procés sincrètic entre l’antiga religió ioruba i la religió catòlica. Entre el 1820 i el 1840, una molt bona part dels esclaus que van arribar a Cuba provenien d’una zona que avui és Togo, Benín i Nigèria. En aquest territori hi havia una llengua comuna, el ioruba, i la creença en els orishas. Changó era el déu del foc, el llamp i la guerra; Babulú Ayé, el déu de la sang, de la pell i de la salut; Elegguá, el déu dels camins; Obatalá, el déu creador de la terra i de l’home; Yemayá, la deessa de la vida, i Ochún, la deessa de l’amor, la feminitat i els rius.
Com que adorar aquests déus resultava molt difícil en el context d’una colònia espanyola, essencialment catòlica, els esclaus van mantenir vius els seus cultes identificant els seus déus amb alguns sants catòlics. Aquesta identificació es produïa gràcies a algun tret que podien tenir en comú. D’aquesta manera, Changó, identificat amb el llamp, es va assimilar a Santa Bàrbara, que, en el santoral tradicional catòlic, és la santa que ens protegeix els dies de llamps i trons.
Aquest procés, que l’Església hauria pogut veure com una amenaça, es va acabar veient com una fórmula per atraure els esclaus cap a la fe catòlica, de manera que fins i tot es permetien algunes cerimònies santeres dins de les esglésies. Gràcies al sincretisme, els seus rituals no foren ni castigats, ni perseguits. D’aquesta manera va sobreviure el complex sistema d’endevinar el futur, gràcies a un rosari de granes de palma, l’anomenat Oracle d’Ifá, les festes, els balls i les músiques que els santers dedicaven als orishas, i també el costum d’oferir-los menges i begudes. També dels orishas es va traspassar als sants la idea que aquests tenien com a funció fonamental resoldre els problemes dels humans, tant els de naturalesa espiritual com material.
Del 1900 al 1940 van ser mals anys per a la santeria. La naixent República Cubana, liberal, il·lustrada, veia malament unes pràctiques religioses que considerava "massa primitives". Amb la Constitució del 1940 es va crear, però, un clima favorable per a les religions en general i per a la santeria en particular. Hi hagué una eclosió del culte als orishas, de manera que no fou estrany que en aquesta dècada comencés la importació massiva de sants d’Olot. Van ser anys, de fet, en els quals la santeria va ser molt utilitzada política i electoralment.
El general Fulgencio Batista, un mulato que abans d’esdevenir dictador va guanyar unes eleccions, va ser un fervent devot de la santeria. D’ell, se’n diu que consultava assíduament la Regla d’Ifá per endevinar el seu futur, que era un fidel de Changó (Santa Bàrbara) i que fins i tot practicava rituals amb sacrificis animals. Segons la llegenda, quan el 13 de març del 1957, ja en plena dictadura, es va escapar d’un greu atemptat al Palau Presidencial, va ser gràcies a la predicció d’un santer.
La Revolució Cubana posa fi a la importació de sants
Fidel Castro, valorant el seu important arrelament popular, sempre va respectar la santeria i, de fet, la santeria sempre el va respectar a ell. Això des que, en un dels primers discursos que va fer, poc després d’entrar a l’Havana, se li va posar un colom blanc sobre l’espatlla, fet que va ser interpretat com un signe que Obatalá l’assenyalava com l’elegit per conduir el poble cubà. Amb l’arribada de la Revolució, l’any 1959, Cuba es va convertir, però, en un país oficialment ateu i, en conseqüència, la importació de sants es va acabar. A El Arte Cristiano hi ha viu encara el record d’algunes darreres comandes que no es van servir perquè hi havia la convicció que no s’arribarien a cobrar.
Amb pocs anys, la demanda de sants va desplaçar-se als indrets on es refugiaven els cubans exiliats: Nova York, Puerto Rico i, sobretot, Miami. En aquesta ciutat de Florida, capital de l’exili cubà, hi van proliferar ràpidament una colla de distribuïdors. En els primers anys el més important va ser Almacenes González, que tenia la seva seu a la famosa Calle Ocho de la Pequeña Habana de Miami. Després vindrien España Import, Casablanc, Manedo... que van començar a vendre tots aquells sants que, habitualment, ja es venien a l’Havana.
Ignasi Espon, que a mitjan anys seixanta era responsable del desaparegut El Arte Modelo, un dels tallers més grans d’Olot, explicava que aleshores més del 60% del que produïen anava al mercat cubanoamericà. “Teníem distribuïdors a Miami, Nova York, Los Angeles i Puerto Rico. Van ser anys en què veníem molt i en què els nostres distribuïdors ens explicaven tota classe d’històries. L’actitud dels devots als nostres sants era tota peculiar. Si la petició que s’adreçava al sant s’acomplia, el fidel era capaç de canviar-li la corona de llautó per una d’or. Si la pregària, però, no s’acomplia, el fidel trencava el sant. Al cap de poc, però, n’havia de comprar un altre i, així, a Olot, no deixàvem de fabricar-ne. També ens explicaven que alguna de les nostres imatges anava a parar dins del taüt d’algun jove d’origen cubà que havia mort a la guerra del Vietnam".
Fins fa uns anys, les exportacions i les notables demandes provinents dels països de l’Est, el mercat americà encara és una referència per als pocs tallers que queden a la ciutat. No en va, les versions més pessimistes diuen que un terç dels cubans practiquen la santeria. La versió optimista parla d’un 80% de la població. A la Cuba d’avui, per poc que un entri a cases de cubans, es pot trobar amb els sants d’Olot. En un lloc preferent de la major part de cases, hi ha un altar on predomina el color de l’orisha, envoltat d’ofrenes. Enmig, el sant cristià, centre de tota la veneració. Si la casa és d’un santer, el sant en qüestió pot tenir unes dimensions similars als dels que acostumem a veure a les esglésies catòliques. Dissimuladament, gireu-lo i, moltes vegades, hi veureu l’etiqueta d’El Arte Cristiano.
Comentaris