Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Franco contra els homosexuals
Recordem la repressió franquista contra un col·lectiu que va ser perseguit, represaliat i estigmatitzat amb la 'Ley de vagos y maleantes'
"Cualquier afeminado o desviado que insulte al movimiento será muerto como a un perro [...]” Els discursos del general Gonzalo Queipo de Llano després de la victòria franquista ja indicaven quines serien les bèsties negres del règim: separatisme, maçoneria, comunisme... i homosexualitat. Alhora assenyalava la seva por, visceral i cega, al gest i al pensament lliures.
Primer, tots els esforços van anar contra el “mal rojo y separatista”. Després, van venir les “violetas”, com així designava la premsa franquista els gais i els transvestits.
L’any 1954 Franco va ampliar la 'Ley de vagos y maleantes', aprovada pel govern de la República l’agost del 1933 per ordenar la població improductiva. La nova 'Ley de vagos' incloïa i penava l’homosexualitat. “Homosexuales, rufianes y proxenetas” passaven a ser immorals i, sobretot, il·legals.
El primer expedient de la 'Ley de vagos'
El primer expedient de la 'Ley de vagos' que es va dictar a Barcelona per homosexualitat és del juliol del 1956. Hi deia: “Bernardo, 57 años. Invertido. Signos morfológicos de homosexualismo. Socialmente peligroso”. Bernardo estava casat i era metge. Havia nascut a la província de Terol i feia dos anys que ja l’havien detingut a Fraga i condemnat a tres mesos de presó i 2.000 pessetes de multa.
El seu expedient comença amb un atestat policial en què se l’acusa de possible individu invertit. Després de declarar davant el jutge, aquest demanà al metge de la Model un informe mèdic i ordenà declaracions d’alguns companys de feina (com el cap d’oncologia de l’Hospital de Sant Pau) i d’amics amb resultats negatius: ningú no en sabia res, de la seva suposada condició. L’advocat defensor de Bernardo va presentar vuit certificats de bona conducta. Tot i així, el jutge va resoldre: “Sujeto homosexual productor de hechos que ofenden la sana moral de nuestro país”. La pena: entre quatre mesos i un any, i la prohibició de viure a la província de Barcelona durant dos anys.
Homosexual i delinqüent, desvagat i homosexual, homosexual i prostituït, homosexual i menor… la retòrica judicial franquista va acumular una llarga sèrie de noms per condemnar el que es negava a entendre. Els expedients en són la prova: “Carácter inmaduro, necesitado de estimación, inseguro de sí mismo”.
5.000 processos per homosexualitat a tot l'Estat
El de Domingo Reyes, per exemple, cinc mesos abans de morir Franco, resol: “Homosexualidad por condicionamiento. Plena identificación con su anomalía”. I és que el procés de Bernardo només va ser el primer de 500. Parlem de Barcelona. A tot l’Estat, van ser uns 5.000.
El procés era sempre el mateix. Als detinguts, se’ls portava al soterrani de la Via Laietana o al de les Drassanes. Allà, venien els interrogatoris, els maltractaments i les tortures, com demostren les fotografies dels detinguts, plens d’embenatges, i les marques que alguns d’ells encara conserven. Al cap d’uns dies, venia l’ingrés provisional a la presó i les exploracions físiques i psíquiques, segons llegim als informes mèdics fets pels forenses.
La 'Ley de vagos' permetia la detenció i l’interrogatori, però després s’aplicava el Codi Penal, que preveia una triple possibilitat: delicte per escàndol públic, per abusos deshonestos o corrupció de menors. Les penes anaven de tres mesos a un any. Dins la presó, la comunitat penitenciària feia el joc a la moral franquista: abusos, violacions i altres agressions físiques mentre el personal penitenciari mirava cap a un altre cantó.
Però la presó només era el començament, perquè la 'Ley de vagos' dictava que, després de l’internament, als homosexuals se’ls apliquessin dues mesures més: l’exili a una altra província i dos anys de vigilància judicial. El que la llei no feia explícit era la taca a l’expedient policial, un estigma que impedia trobar feina i refer, per tant, la vida.
A Bernardo el va condemnar el jutge Membrillera, el primer a Barcelona a aplicar la 'Ley de vagos'. Però el vertader botxí de la ciutat va ser Antoni Sabater, que va actuar contra l’homosexualitat des de la darreria del 1950 fins al 1974. Sabater, militant de la intransigència, va escriure un llibre, l’any 1962, amb el títol de 'Gamberros, homosexuales, vagos y maleantes'. No era l’únic que pensava així.
Electroxocs i lobotomies
Juan José López Ibor, un del psiquiatres més reconeguts pel franquisme, defensava per tots els mitjans el tractament amb electroxocs dels homosexuals, una pràctica que es va aplicar en centres com l’Hospital Clínic de Barcelona. Però López Ibor encara anava més lluny, molt més lluny.
En una conferència al Congrés de Psiquiatria de Sanremo (Itàlia), l’any 1973, va explicar: “El meu darrer pacient era un desviat. Després de la meva intervenció en el lòbul inferior del cervell presenta, és cert, trastorns en la memòria i la vista, però es mostra més lleugerament atret per les dones”. El pacient de López Ibor no va ser l’únic que va tastar la lobotomia, la intervenció d'un lòbul frontal del cervell. Aquells metges creien que així aconseguirien “curar la malaltia” dels homosexuals i fer que fossin “normals”; és a dir, que se sentissin atrets per les dones.
Les denúncies anònimes eren sovint el primer indici que arribava a la policia. Delators de veïns que asseguraven haver-los vist fer “coses lletges” al cinema o en algun urinari públic, a la Ciutadella, a Montjuïc, al Xino, al Gòtic o als bars d’ambient del carrer d’Escudellers, dels Còdols i la plaça Reial.
Monges i capellans que trencaven el secret de confessió per delatar
Sicaris del poder alliçonats per capellans a la pastoral del diumenge. I és que, en la repressió a l’homosexualitat, l’Església va tenir-hi un paper central. Monges aplicades i capellans que trencaven el secret de confessió, salvaguardes de la moral i, sobretot, amics del poder.
El cas del bar Texas
El cas del bar Texas, al carrer de les Heures, és molt il·lustratiu. Jaume Llop, rector de la parròquia de Sant Jaume Apòstol, signava una denúncia al Govern Civil el 25 de març del 1972 “en defensa de un grupo de feligreses y pobres vecinos”. Dos dies després, una batuda policíaca escombrava el Texas i detenia 48 persones. Algunes tenien 14 anys. Jaume Llop va escriure: “[…] hombres “invertidos” que, no satisfechos con la estrechez de paredes del Bar, se lanzan a la calle a cometer sus fechorías, llegando incluso a desnudarse en la misma calle incitando a cuantos hombres pasan por dicho lugar. Si en alguna ocasión los vecinos les han llamado la atención, la respuesta ha sido los insultos y amenazas y tirarles botellas vacías, en vez de reconocer su maldad y retirarse".
També hi va haver lesbianes que van patir represàlies, com la María Helena, que havia nascut a Montevideo i vivia a l'Hospitalet. Va ser detinguda “en actitud sospechosa y vestida de hombre” a la Gran Cava, un dels bars d’ambient de l’època a l’actual carrer Nou de la Rambla. El jutge instructor, Sabater, li va prendre declaració, va decretar presó preventiva i l’envià a la Model. D’allà, la va fer traslladar a Madrid, a Las Ventas. I d’allà, a la presó de Segòvia, d’on va sortir en llibertat provisional en espera de sentència. Però al cap de pocs dies, la tornaven a detenir.
El Patronat de la Secció de la Dona de la Junta Provincial de Madrid va emetre l’informe següent: “Particularmente peligrosa para convivir con las jóvenes acogidas a este patronato… sentido absolutamente negativo en cuanto a las posibilidades de reeducación de ésta joven”. I el forense hi va afegir: “Nos pide que la liberemos del tormento de ser mujer". María Helena va passar 127 dies a la presó i no va poder tornar a Barcelona durant dos anys. Tenia 21 anys.
Nascut a Xirivella (València), Antoni Ruiz era fill de republicans. Treballava de fuster i era el gran de cinc germans. “Em vaig declarar homosexual el 1975, als 17 anys. Ho vaig explicar a la meva mare, que es deia Llibertat. Ella, que no havia rebut gaire educació, ho va encaixar molt malament, i va consultar-ho a una monja, que la va enganyar: amb l’excusa que m’ingressaria en un col·legi, em va denunciar. Va ser així com es van presentar quatre policies a casa i se’m van emportar, detingut, a la comissaria de València. Allà va començar el que és la repressió a un homosexual. Volien que jo els fes de delator, cosa que no vaig fer. Després de tres dies i tres nits d’interrogatoris i passeigs perquè denunciés gent, em van dur al Jutjat de Perillositat Social de València. Jo no entenia res.”
Presó a Madrid i a Badajoz
D’allà van portar-lo a Madrid, a la cinquena galeria ('la pajarera', en argot) de la presó de Carabanchel, amb els presos comuns. Al cap de 15 dies, van traslladar-lo a la presó de Badajoz. Al centre penitenciari de Badajoz s’hi enviava els homosexuals “passius”, mentre que els “actius” eren enviats a la presó de Huelva.
“Quan hi vaig entrar, suposo que el director es va espantar: no sabia què fer amb algú tan jove, era l’intern més jove. Allò va ser molt dur: convivies amb delinqüents i persones que havien assassinat. Un avi es va enamorar de mi i m’assetjava, em vaig haver de defensar amb tot tipus d’estratègies, fins i tot amenaçant-lo amb unes pinces. L’única teràpia que fèiem, per dir-ho d’alguna manera, era cosir pilotes de futbol.”
Sense judici
A Antoni Ruiz no li van fer mai cap judici, ni tampoc ningú no va veure el seu expedient. Fins que hi va intervenir el capellà de la presó. “Ho recordaré sempre: va entrar el capellà i em va dir que em deixaven anar. L’endemà feia 18 anys.” Era lliure… si es pot dir així. Sortia de la presó però amb la prohibició de viure a menys de 100 km de València i amb l’obligació de presentar-se a les autoritats cada 15 dies.
Veto a qualsevol tipus de feina
Se’n va anar a Dénia, a casa d’un oncle, “de dretes però molt sencer, que em va dir: ‘has de ser tu’”. “Al cap d’un any, vaig decidir tornar a València i ser jo, però llavors van començar els problemes seriosos: amb antecedents penals, no podia accedir a cap tipus de feina. Van ser anys molt durs, de separació familiar, no volia ni veure la meva mare. Vaig tardar molt anys a fer-ho.”
Problemes fins i tot als anys 80
“Tot això va durar molt temps. Encara el 1982 vaig sol·licitar el passaport i me’l van denegar. I el 1995, anant pel carrer de Cavallers de València, en un control municipal em va demanar el DNI. L’havia deixat a casa. Un dels policies, després de consultar amb l’emissora, va sortir del cotxe dient al seu company: ‘Compte, aquest és marica’. Allà vaig dir “prou” i em vaig posar a lluitar.”
La batalla legal per trobar el seu expedient
Antoni Ruiz va buscar-se un advocat. Després d’algunes negacions, va trobar-ne un i va començar la lluita legal per trobar el seu expedient. On eren els expedients? Qui els custodiava? I sobretot, com podia expurgar-los? Antoni Ruiz va accedir per primera vegada al seu expedient l’any 2001. El mateix any, i de manera pionera, es creava la comissió d’expurgaments de València, que retirava els expedients caducats i els declarava històrics: nuls a efectes judicials, quedaven protegits com a documentació històrica. Ja no eren en mans de jutges, sinó d’historiadors.
L’any 2004, el Parlament català i el de Madrid van reconèixer el greuge civil i moral de la repressió franquista als homosexuals. L'any 2009, es va incloure una partida als pressupostos generals de l’Estat en concepte d’indemnitzacions.
L'associació Ex-Presos sociales de España
El 24 de març de 2004 es va constituir l'associació Ex-Presos sociales de España, que agrupa persones del col·lectiu de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals que van ser represaliats pel franquisme i en els inicis de la Transició. Reclamen el que els pertoca: que l’Estat els indemnitzi.
Comentaris