Subscriu-t'hi
Història contemporània

La conquesta de l’Annapurna en cinc punts

El 3 de juny del 1950, els alpinistes Maurice Herzog i Louis Lachenal van arribar al cim d’una de les muntanyes més perilloses del món, situada a la part nepalesa de l’Himàlaia

Sergi Ramis
1 Abans d’afrontar l’ascensió a l’Annapurna, l’expedició va fracassar en el seu intent de pujar al Dhaulagiri
El cim de l'Annapurna
El cim de l'Annapurna

La primera expedició a l’Annapurna ni tan sols pot anomenar-se així. Un grapat d’homes amb diferents graus de coneixement de muntanyisme partien de la capital índia, Delhi, en la temporada premonsònica mirant de conquerir un 8.000. Però no havien decidit quin. Els acompanyaven dotzenes de portadors (quan encara se’ls deia ‘culis’ sense que fos políticament incorrecte) i xerpes bons coneixedors de les condicions en altura. Es van equipar amb més de quatre tones i mitja de material, més de 50.000 articles que es van transportar com una autèntica caravana des de l’Índia fins al Nepal.

En aquell moment de l’escalada els grans pics es conquerien així, per l’anomenada ‘tàctica de l’assetjament’. Un munt de gent i de material que anaven equipant campaments cada cop més amunt. Els diferents alpinistes anaven provant sort. Al final, els més adaptats i forts farien l’assalt final. Aquesta manera d’encerclar els 8.000 es va mantenir fins ben entrada la dècada del 1980.

L’expedició va desplaçar-se primer als envolts del Dhaulagiri (8.167 m) –que en sànscrit significa ‘muntanya blanca’. Si la muntanya en forma de dent de tauró ja era intimidatòria des de baix, un cop començaven a pujar-se les seves valls i les eves glaceres els francesos anaven descobrint que, amb els coneixements i les tècniques del moment, el pic era invencible. Això sense comptar que els mapes disponibles —traçats pel Servei Cartogràfic de l’Índia recolzant-se en mesuraments d’individus que usaven rosaris budistes per comptar les passes— estaven completament equivocats i marcaven collades d’accés inexistents.

Setmanes de prospecció
La patriòtica expedició va perdre setmanes desgastant-se i explorant com atacar el Dhaulagiri fins que es van donar per vençuts. Herzog havia dispersat el seu equip d’escaladors entre diferents valls. Això feia que la comunicació sobre què feia cadascun fos un problema. La solució la van trobar en els xerpes corredors, membres d’aquesta ètnia que podien cobrir grans distàncies en poques hores. Però, és clar, tot i així s’esmerçava molt de temps entre la presa d’una decisió i la seva execució, car calia fer arribar les notes esgarrapades en un tros de paper i esperar la resposta.

Per si les dificultats de coordinació de l’equip i les inherents a escalar fossin poques, hi calia afegir la poca predisposició de la població local. Mentre que a la vall de l’Everest s’havien conegut expedicions des de tres dècades abans i hi havia certa familiarització amb el que els alpinistes volien, a la vall de l’Annapurna els nepalesos treballaven els magres camps de mill, arròs i ordi sense parar atenció en aquells estrangers estrafolaris que es movien per vessants nevats i perillosos. Herzog se les va veure negres per poder comprar subministraments. No hi havia petroli per als llums, els pagesos locals es negaven a vendre les seves llenties o el blat. Ni tan sols oferint xifres exagerades se’ls podia convèncer.

2 Herzog no es va rendir en el seu objectiu de plantar la bandera francesa a un cim de 8.000 metres
Vista aèria del Dhaulagiri, el setè cim més alt del món
Vista aèria del Dhaulagiri, el setè cim més alt del món Wikimedia Commons

Mentre tot això succeïa en els accessos al Dhaulagiri, els expedicionaris havien exhaurit un temps preciós: la temuda estació dels monsons els deixava poc marge de maniobra. Van deixar la vall del Dhaulagiri, desanimats. La majoria dels alpinistes creien que el Dhaula era inabordable (de fet, no seria "vençut" fins 10 anys després).

Persuadit per Lionel Terray, Gaston Rebuffat i altres mítics escaladors que formaven part de la cordada, Herzog va decidir llavors dedicar tots els esforços a vèncer la muntanya de l’Annapurna (en sànscrit, ‘deessa de les collites’). Tenien la missió de dur la bandera francesa al capdamunt d’un 8.000 i no defallirien fins aconseguir-ho.

Mentrestant, les relacions entre els components de l’expedició s’anaven enrarint pel diferent grau de preparació, els límits de resistència al patiment i el camí que cadascun pensava que s’havia d’utilitzar, Herzog mirava de mantenir la moral alta. Però les enemistats es van covar indefugiblement, i esclatarien en acusacions de protagonisme i ineficàcia un cop acabessin les celebracions de l’èxit.

Ni el montsó ni el fred van impedir la conquesta del cim

Al límit ja del calendari —es tenien notícies que les pluges monsòniques havien arribat a Calcuta, la qual cosa volia dir que pocs dies després arribarien en forma de temporals de neu i vent al Nepal—, Herzog i Lachenal van decidir fer cim el dia següent: el 3 de juny.  L’última nit abans de l’atac, un vent furiós semblava que s’havia d’endur la tenda de niló on estaven instal·lats. A cada ràfega, els dos s’agafaven als pals del campament V com si fossin taulons de salvació. Al final, gràcies a les aspirines i altres soporífers, s’acabaren adormint. Els primers raigs de sol els van sorprendre encara aferrats als pals.

Sense haver menjat ni begut res, equipats amb botes lleugeres i una motxilla poc pesant, van iniciar l’atac final. El fred era intens i Lachenal no es notava els peus. Tanta por tenia de patir alguna congelació que fins i tot va girar-se a Herzog i li va preguntar: “Què faries si girés cua?”. I aquest va respondre: “Continuar sol”. Però Lachenal no va girar cua i a les dues del migdia la bandera tricolor onejava dalt de l’Annapurna. Ho havien aconseguit!

3 Durant el descens, van sobreviure a una tempesta a dins d'una caverna minúscula, van ser semisepultats per una allau de neu i van patir amputacions de dits de les mans i els peus
La serralada de l'Annapurna sota la pluja
La serralada de l'Annapurna sota la pluja

Mentre Herzog no parava de fer fotografies per immortalitzar la gesta, Lachenal li manava que es donés pressa. Havien de baixar d’allà com més aviat millor: s’acostava una tempesta de vent i neu. Fruit de la seva inexperiència, Herzog va perdre els guants ben aviat. Quan van arribar al campament V, on els esperaven Terray i Rebuffat, Herzog tenia els dits de les mans morats i durs com la fusta, i Lachenal, els peus gelats. Però el pitjor encara no havia arribat. Com més avançava la nit, més pesava la neu dipositada sobre les dues tendes i més imperiosa es feia la necessitat d’abandonar el campament V i intentar arribar fins al IV. Van començar a descendir. És clar que, entre la foscor i la borrasca que els cegava, no aconseguien reconèixer els punts de pas. Estaven completament extraviats. Els quatre sabien que si no localitzaven algun forat que els servís de refugi, no sobreviurien a un bivac a 7.000 metres d’altura.

Per sort, van acabar trobant una escletxa on passar la nit, resguardats del vent. Tot i tractar-se d’una caverna minúscula amb les parets de gel i estalactites penjant, hi cabien els quatre ben atapeïts i compartint un únic sac de dormir. Però encara no s’havien acabat les penalitats. Just quan començava a clarejar, una allau de neu els va deixar semisepultats i van haver d’escatinyar amb les mans per trobar les botes. Una estona després, Lachenal divisava el campament II i començava a cridar: “Socors!”. El rescat era qüestió d’hores.

Un retorn sense dits
El retorn va ser terrorífic. Durant setmanes els components del grup van arrossegar-se com ànimes en pena per camins enfangats, caminant sota les pluges torrencials, mentre Herzog i Lachenal anaven patint sistemàticament amputacions de dits de les mans i els peus —sense anestèsia— com a conseqüència de les congelacions.

4 Herzog va quedar impossibilitat per tornar a fer muntanya i Lachenal va morir cinc anys després esquiant a Chamonix
Placa commemorativa de Maurice Herzog al Museu Internacional de la Muntanya a Pokhara, al Nepal
Placa commemorativa de Maurice Herzog al Museu Internacional de la Muntanya a Pokhara, al Nepal

Al final, incapaços de caminar, Herzog i Lachenal van ser carregats a les espatlles d’alguns xerpes que van creuar amb ells penya-segats i selves en una odissea no menys heroica. Per acabar-ho d’adobar, les valls patien en aquell moment una epidèmia de còlera que tenia aterrits els expedicionaris, que pensaven que podien morir abans d’arribar a Kàtmandu. En el retorn a casa, quatre mesos després, van ser tractats com a herois.

Herzog va quedar impossibilitat per fer muntanya per les amputacions traumàtiques, però va desenvolupar una profitosa carrera política que el va dur a ser diputat, alcalde de Chamonix i, fins i tot, secretari d’Estat d’Esports del govern francès. I és que el general De Gaulle confiava en ell per projectar una imatge d’una França gloriosa a través dels seus esportistes.

Per la seva banda, Lachenal, tot i assaborir en un primer moment la dolçor de l’èxit, va acabar caient en l’ostracisme i va morir cinc anys més tard en un descens d’esquí a Chamonix.

5 Els britànics, amb l’orgull nacional ferit, van llançar-se a la conquesta de l'Everest, per superar la gesta francesa
Edmund Hillary i Tenzing Norgay, els dos alpinistes que van completar el cim de l'Everest
Edmund Hillary i Tenzing Norgay, els dos alpinistes que van completar el cim de l'Everest Wikimedia Commons

Però la gran vencedora havia estat la República Francesa, que havia pujat el primer 8.000. Com es podia superar? Als anglesos no els quedava altre remei que ascendir al pic més alt del món, i calia afanyar-se. Seguint les mateixes tècniques d’assetjament, la primavera del 1953 va sortir de Kàtmandu una caravana de persones amb milers de quilos de material amb la idea d’aconseguir el vessant sud de l’Everest. Pel nord s’havia fracassat en tots els intents. Finalment, no solament van pujar dalt del sostre del món, sinó que ho van fer la vigília de la coronació de la reina Isabel II a l’abadia de Westminster. Per si no quedava clar que el que estava en joc no era una gesta esportiva sinó l’orgull nacional. Ningú no va tenir especial interès a recordar que els homes que havien coronat el cim eren un neozelandès (Edmund Hillary) i un nepalès (Tenzing Norgay).

A partir d’aquí, i després de l’exhibició de francesos i anglesos, a la resta els quedava disputar-se les engrunes. Calia clavar una bandera al capdamunt de les altres muntanyes més altes de la Terra com fos. Van començar a caure en cascada les primeres ascensions als 8.000. Fins al 1957 se’n van conquerir 10 més, i els més tardans van quedar pel 1960 —el Dhaulagiri— i pel 1964 —Shisha Pangma. Els catalans van fer el cim de l’Everest el 1985.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto