Pierre Barrau, conegut com en Pierrin, caçador d'isards de Luishon (l'Alta Garona), avança a les palpentes, burxant amb el bastó per comprovar la resistència de la neu. Ha perdut amb els anys el respecte a la gelera de l'Aneto, un desert glaçat que oculta esquerdes temibles. És l'11 d'agost del 1824 i el cim d'aquesta muntanya de 3.404 metres, la més alta de la carena de la Maladeta, el sostre dels Pirineus, encara no ha estat conquerit. Gràcies als seus coneixements del massís, fa quaranta anys que Pierrin és el guia preferit dels aventurers que intenten en va trobar una primera via d'ascensió.
La muntanya maleïda
L'expedició ha començat amb una missa i un esmorzar suculent on no ha mancat un bon trago de vi. En Pierrin ja té seixanta-vuit anys i viurà el darrer episodi de la seva vida. Travessant la gelera, una esquerda notòria barra el pas al grup, el guia assumeix la responsabilitat i busca un pas segur. Es decideix, avança on veu que l'esquerda desapareix i de sobte la neu cedeix. La confiança l'ha traït. Es precipita irremissiblement a l'abisme de gel i, mentre desapareix, en la tenebra blanca, encara és a temps de cridar "Gran Déu! M'enfonso!". Per sempre més serà conegut com el Barrau de la Maladeta, i la seva mort no fa més que augmentar la mística de l'Aneto i consolidar la fama que té de muntanya maleïda.
L'Aneto encara trigarà divuit anys a ser conquerit. I això que la primera temptativa seriosa es va dur a terme l'agost del 1777, protagonitzada per Louis Ramond, natural d'Estrasburg. Ara, l'accident de Pierrin Barrau torna a demostrar la dificultat de l'ascens a aquest cim. Barrau era respectat pels seus conciutadans i considerat un home intrèpid i valent. Només la seva vanitat i els ingressos extres que li proporcionava cada expedició el feien tornar i tornar sense descans ni treva als dominis de l'Aneto. No en va, en l'esperit d'aquells habitants dels pobles pirinencs més encimbellats, la gran muntanya és vista amb terroг, inexpugnable, un indret inhòspit amb una climatologia molt dura. Gent pràctica que es pregunta per què cal arriscar-se a intentar pujar-la si no en poden treure res.
El 1802 Louis Ramond assolí el cim del Mont Perdut (el segon dels Pirineus) pensant-se que era la muntanya més alta de la serralada
Quaranta anys abans, en Pierrin, que coneixia la muntanya per la seva afició a la caça, va fer de guia per primer cop, i des d'aquella data van recórrer als seus serveis totes les expedicions que es proposaren derrotar l'Aneto i ser els primers a obtenir la glòria de fer el cim. Malgrat el gran coneixement que Barrau tenia del massís, no aconseguí mai fer el cim de l'Aneto. Louis Ramond sí que assolí el cim del Mont Perdut l'agost del 1802, el segon cim dels Pirineus, tot pensant-se o volent creure vanitosament que era el més alt, però va comptar per fracassos mal païts tots els intents a l'Aneto. De fet, la determinació de l'altitud d'aquesta muntanya no va tenir lloc fins al 1817, amb Henri Reboul, que també establí que era el cim més alt de la serralada.
L'expedició triomfant
Però el juliol del 1842 la història canvia de curs. Oblidat Pierrin, dos homes comanden una nova temptativa al cim verge de l'Aneto. Són el noble i militar rus Platon de Cikhacev i el comte francès Albert de Franqueville. Els acompanyen dos guies locals: Pierre Sanio i Jean Sors, també de Luishon com Barrau; i dos caçadors d'isards de la zona: Ursule i Nate. Fet i fet, Cikhacev i Franqueville han coincidit per casualitat. No són amics i si acaben aplegant esforços és per necessitat mútua.
En arribar a Luishon, cerquen voluntaris, necessiten gent de les contrades que conegui les grans altituds a què han determinat enfrontar-se: volen evitar de totes totes la gelera, l'abisme que ha fet fracassar altres expedicions. Sobretot deixen sentir la seva veu al caçador Nate que se sap segur i àgil sobre les roques, però fràgil sobre la neu i el glaç. El rus lidera l'expedició sense oposició. És més veterà i arrogant que el francès i només el mou el repte de fer el cim. En canvi, la motivació inicial d'Albert de Franqueville és naturalista, per això s'atura constantment a observar la insòlita flora que pobla la muntanya.
La matinada del 20 de juliol, Cikhacev alça tota la comitiva. Són les tres del matí i no ha aclucat els ulls en la cabana miserable on han cercat refugi després de foragitar tres porcs assilvestrats que es resistien a fer-los lloc. A les quatre ja caminen. Només els caçadors coneixen aquells paratges. Superen amb solvència totes les dificultats fins que es veuen obligats a passar per la gelera. Els caçadors tremolen, però Sanio alimenta la moral de l'expedició i, juntament amb els senyors, creua amb èxit la placa glaçada.
La comitiva arriba fins al pont de Mahoma, un escull inesperat. Però el cim és a tocar i res no els atura. Amb un pas decidit i ferm creuen l'abisme i trepitgen l'autèntic sostre. És el 20 de juliol del 1842, i, després d'una jornada esgotadora, finalment tot el grup ha assolit el punt més alt. Una gran gesta que és alhora la culminació d'un esforç titànic protagonitzat molts anys abans per una colla de noms il·lustres com ara Cordier, Parrot o Charpentier. Les seves temptatives van obrir el camí; el testimoni de les pròpies experiències i relats ha permès assaltar la muntanya amb més i millors coneixements.
La caiguda del mite
La primera victòria significa també la caiguda del mite. El respecte per la gran muntanya desapareix ràpidament i progressivament. Però al mateix temps l'Aneto es popularitza i s'humanitza. La muntanya flanquejada per les glaceres de Corones, Tempestats, Barrancs i Aneto serà conquerida en poc temps per tots els seus vessants. La primera dona que farà el cim serà la senyora Marshall el 14 de setembre del 1848 i la primera ascensió hivernal tindrà lloc al març del 1879 a càrrec de Roger de Monts. En una successió imparable, els pretendents cerquen nous reptes, complicades vies d'ascensió, busquen la dificultat intrínseca per a vèncer la muntanya... Aquella mística, aquell temor, aquella aurèola fantasiosa, s'esvaeixen. Avui l'Aneto és la destinació de centenars de persones que a l'estiu poden arribar a ser una gernació. En els nostres dies, l'antic cim maleït és un objectiu d'allò més assequible.
- Escudier, Jean. L'Aneto i els seus homes. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001.
- Torres, Estanislau; Català Roca, Francesc (fotos). El Pirineu. Barcelona: Destino, 1979.
- Verdaquer, Jacint (edició a cura de Narcis Garolera i Curt Wittlin). Del Canigó a l'Aneto: edició comentada i il·lustrada de les llibretes d'excursió de 1882 i 1883. Lleida: Pagès Editors, 2002.
- Oliveres, Jaume. Els llamps de la Maleïda. Valls: Cossetània, 2003.
Aquest article es va publicar en el número 22 del Sàpiens (agost 2004)


