El 1829, un grup de comerciants dirigits per Antonio Armijo es va desviar de l’Old Spanish Trail, una ruta comercial àrdua que unia Santa Fe amb Los Angeles, i es va trobar amb unes deus que brollaven a raig. El 1844, aquest oasi ja apareixia a nombrosos mapes espanyols sota el nom de Las Vegas, el nom que utilitzaven els espanyols per referir-se a terres fèrtils i a planures pantanoses.

Poc després, l’oficial de l’exèrcit dels Estats Units John C. Frémont va utilitzar el nom de Las Vegas a l’informe que va redactar sobre una expedició que havia fet a la zona. I en aquest punt de la història van entrar en escena els “pioners”, els mormons que es van endinsar en el salvatge oest amb aquell informe en mà.

L’Església dels Sants dels Últims Dies estava en expansió i en el seu full de ruta hi havia la creació d’un assentament entre l’actual capital de l’estat d’Utah i la costa del Pacífic. Malgrat la calor asfixiant, l’estiu del 1855 una caravana formada per una trentena de pioners carregats amb cavalls, vaques i vagons tirats per bous va partir de Salt Lake City en direcció a Las Vegas amb una missió clara: crear un fort que protegís dels indis el servei de correu i ensenyar-los a conrear patates, blat de moro i melons.

William Bringhurst i la seva colla van construir un fort de maons d’adob milles a l’est de les fonts. Era territori paiute, una tribu índia que els va ajudar en l’edificació després d’arribar a un acord amb l’"home blanc”.

Els mormons abandonen la fortificació i clausuren la missió a Las Vegas
Però el primer hivern, gairebé la meitat d’aquells pobladors van abandonar la fortificació. Les coses no van anar gaire bé: els pioners van localitzar una mina que inicialment semblava contenir plom però que en realitat tenia dipòsits de galena, un mineral amb el qual ni tan sols podien fabricar bales. El gener del 1857 la mina va ser abandonada i un mes després l’Església Mormona donava per clausurada la Missió de Las Vegas.

El fort va reviure amb la Febre de l’Or quan un ciutadà d’Ohio, Octavius Decatur Gass, va obtenir diverses concessions mineres al canyó El Dorado. L’Operació Or va ser un fracàs i Gass va decidir ocupar l’antic fort, reconstruir-lo, obrir-hi canals de rec, contractar indis paiute i sembrar-hi aliments com patates, cebes, civada o cols. Era el naixement del Rancho Las Vegas. En la dècada del 1870, el ranxo ja ocupava 2,5 quilòmetres quadrats.

'The First Lady of Las Vegas'
Tot i l’èxit inicial, al cap d’uns anys el primer ranxer de Las Vegas es va arruïnar i va perdre la seva possessió, que va passar a mans de l’home a qui havia demanat un bon grapat de dòlars en or. El personatge en qüestió era Archibald Stewart, qui va afegir al préstec una quantitat substanciosa d’interessos i qui, dos anys després d’haver-se instal·lat al ranxo amb la seva esposa, moriria assassinat, un crim que mai va quedar resolt. Vídua i amb cinc fills, Helen Stewart va tirar endavant i va convertir aquell tros de terra en una important finca ramadera. En morir, la senyora Stewart seria reconeguda amb el títol de First Lady of Las Vegas.

A inicis del segle XX, un enginyer civil canadenc va tenir la idea de construir un poble en aquell racó de Nevada. James T. McWilliams va comprar un terreny adjacent al de Mrs. Stewart i el va vendre en parcel·les de 100 dòlars a una colla ben bigarrada: miners, treballadors del ferrocarril, cowboys, lladres professionals i jugadors.

El reclam va ser un rumor que després es faria realitat: la construcció d’una línia de ferrocarril entre Salt Lake City i Los Angeles. El 1904, McWilliams aixecava la seva ciutat a l’oest del traçat de la línia ferroviària i en poques setmanes, aquella primera Las Vegas tenia un hotel, un mercat, un colmado, restaurants, una dotzena de bars i unes quantes sales d’apostes. Un any després, el 15 de maig del 1905, Las Vegas seria declarada oficialment una ciutat.

A McWilliams l’èxit li va durar poc. En assabentar-se del que aquest havia aconseguit, el molt corruptible senador de Montana, William Clark, va repetir l’operació a l’est de la futura línia ferroviària. Clark va comprar els seus terrenys i els va posar a la venda en parcel·les d’entre 100 i 300 dòlars els 4 metres quadrats. En veure que rebia més de 3.000 ofertes, va pensar que els preus eren baixos, va cancel·lar els contractes i va organitzar una subhasta pública.

Clark guanya la partida
McWilliams va intentar aturar-lo tot advertint que Clark no havia dibuixat carrers i voreres als plànols del poble, unes “millores” que ell prometia construir quan arribés el ferrocarril a la seva ciutat. Però Clark va organitzar excursions des de Los Angeles i Salt Lake City i va aconseguir atreure 3.000 persones a la subhasta, els terrenys es van vendre en dos dies (alguns, a 1.750 dòlars!) i l’arribada del ferrocarril va traslladar la majoria dels habitants a la ciutat de Clark, qui, per cert, havia tornat el diners del tiquet de l’excursió a aquells que havien acabat comprant.

Malauradament per a McWilliams, la via del tren quedava inaccessible des del cantó oest i l’enginyer va haver d’admetre que Clark li havia guanyat la partida, especialment quan, a la darreria del 1905, un foc d’origen sospitós va destruir gran part de la seva ciutat.

Las Vegas de l’est va anar creixent i, amb ella, un freqüentat “Block 16”, l’únic lloc de la ciutat on la companyia ferroviària permetia la venda d’alcohol. Qui volia apostes, cervesa o whisky es dirigia a l’Overland Hotel o a l’Arizona Club i, pel que sembla, en aquell Block 16, al vespre, no hi cabia ni una ànima. Començava a forjar-se la fama de ciutat del vici, l’alcohol, la prostitució i el joc.

El tancament de les empreses ferroviàries
Però el ferrocarril es va emportar allò que havia creat. El 1917, una de les empreses ferroviàries va tancar i el mateix Clark va vendre la seva uns anys més tard a la Union Pacific Railroad, una companyia gestionada a la costa est que en un tres i no res va desmantellar la seu del Far West. Centenars de persones van perdre la feina i aquella Las Vegas va adquirir l’aspecte de poble fantasma. No s’hi convertiria pas: el salvaria un altre projecte d’enginyeria civil, un de més gran encara, la presa Hoover.

“Miracle!”. Els habitants d’aquell poble del ferrocarril brut i polsós no donaven crèdit: el govern anava a construir una presa al riu Colorado. Científics i polítics havien estat pujant i baixant a l’estació de tren de Fremont Street: alguna cosa important havia de passar per força! I va passar, però a l’estil Las Vegas. Aquesta hauria pogut ser la ciutat dormitori dels treballadors de l’embassament, però l’alcohol i el joc s’hi van interposar. Era el 1929 i Las Vegas ignorava sense complexos la Llei Seca. Quan es va saber que el secretari de l’Interior viatjaria a la ciutat, es va demanar a salons, sales de jocs i prostíbuls que abaixessin la persiana durant la seva visita. Malauradament, un membre de la comitiva va acabar a l’Arizona Club. Sembla que també hi va influir la distància entre Las Vegas i el lloc on s’anava a erigir la presa, però el cas és que el govern va decidir crear una nova ciutat per instal·lar-hi els treballadors, Boulder City.

Las Vegas augmenta la seva fama de Wild West town
Tot i això, milers de persones es van desplaçar a Las Vegas a la recerca d’una feina i la ciutat va continuar augmentant la seva fama de Wild West town, ja que tot aquell que volia beure o apostar abandonava al vespre una controlada Boulder City i corria cap a Las Vegas.

La presa es va inaugurar el 1935, sis anys abans que a Tom Hull se li punxés una roda en una carretera a prop de la nostra ciutat. Mentre esperava que arribés un mecànic a canviar-li el pneumàtic, l’empresari es va adonar de la quantitat de cotxes que passaven per allà i va pensar que seria una bona idea construir-hi un hotel. Conta una llegenda àmpliament acceptada que algú de la zona li va donar un consell que seria clau: “Si vols treure’n profit, afegeix-hi un casino”. I dit i fet, sabedor que el joc era legal a Nevada des del 1931, el 1941 Hull va obrir El Rancho, un motel casino on actuaven unes senyoretes lleugeres de roba i que lluïa com a reclam un molí de vent de neó a l’exterior.

Alguns van pensar que aquell experiment seria un fracàs, perquè el local es trobava a uns 5 quilòmetres del centre de Las Vegas. Es van equivocar. El Rancho va sobreviure, es va ampliar i va ser la primera pedra del que acabaria coneixent-se com The Strip, la secció més espectacular d’un dels carrers més filmats de la història: Las Vegas Boulevard. La bogeria d’hotels casino, i de l’escalada de preus dels solars, havia començat i s’acceleraria amb l’arribada de la Màfia.

El primer gàngster en posar-hi peu va ser Benjamin Siegel Bugsy, que va construir-hi el Flamingo el 1946 després que Lucky Luciano i el seu cap, Meyer Lansky, li aconseguissin un quantiós capital. També va ser el primer a ser liquidat: en descobrir que part dels diners que li havien prestat estaven sent traslladats a Europa, els seus el van executar i van agafar el relleu del negoci. Durant els anys 40 i 50, més mafiosos es van traslladar a la ciutat, obrint nous casinos i assegurant-se que regnava una estranya pau. A Las Vegas no se sentia ni un tret: els assassinats tenien lloc al desert.

El desert també va ser l’escenari de les proves nuclears que va conduir el govern a un centenar de quilòmetres de Las Vegas a partir del 1951. Sorprenentment, les autoritats i els propietaris de casinos i negocis diversos ho van veure com una oportunitat per atreure visitants. El Flamingo va oferir al seu saló de bellesa un ‘pentinat atòmic’; el Sands Hotel va organitzar el concurs Miss Atomic Bomb, una botiga va crear els Atomic Bomb Souvenirs i alguns motels van oferir esmorzars per a emportar especials per anar a un lloc proper al Nevada Test Site i tenir una bona visió de les explosions.  

La desmesura es va accentuar el 1966, quan Jay Sarno va afegir un concepte nou als hotel casino: la fantasia. I ho va aplicar al Caesars Palace, inspirat en la Roma imperial i on qualsevol client s’havia de sentir com un Cèsar. Començava l’època de l’extravagància i la fastuositat kitsch, dels resorts de milers d’habitacions i costos desorbitats. El mateix Sarno va anar una mica més enllà amb el seu següent projecte, el Circus Circus, un casino pensat per a tota la família en què l’elefant Tanya, a més d’actuar al circ, tirava els daus o baixava la palanca de les Big Bertha, unes màquines escurabutxaques gegants.

Howard Hughes arriba a la ciutat
El 1966 també va ser l’any que va arribar a Sin City l’excessiu Howard Hughes, que es va dedicar a comprar casinos i hotels a la Màfia, a més d’adquirir l’hotel on s’estava allotjant, el petit casino del costat perquè el seu cartell giratori no el deixava dormir o la cadena de televisió KLAS, que canviava a última hora la programació de les pel·lícules en funció dels desitjos i les trucades de Hugues.

L’altre milionari que va revolucionar la ciutat va ser Kirk Kerkorian, que va crear el MGM Grand, amb la figura del lleó de la Metro Goldwyn Mayer a l’entrada i el seu hàbitat per a lleons reals.

Taurons al Mandalay Bay, un volcà al The Mirage o canals i góndoles al Venetian
La bogeria va continuar als 70, als 80 i als 90, amb excentricitats desorbitades com l’aquari de taurons del Mandalay Bay, o les explosions en directe del volcà del The Mirage, que va obrir amb l’objectiu (acomplert) d’atraure els jugadors que podien apostar un milió de dòlars o més en una sola visita al casino. O amb l’opulència del Monte Carlo, o amb els canals i les góndoles del Venetian o amb el New York i la rèplica de l’Estàtua de la Llibertat, el pont de Brooklyn i l’edifici Chrysler, entre altres icones de la ciutat.

La prohibició d'entrada a hotels i casinos a la població afroamericana
Alguns d’aquests complexos es van construir als llocs que abans havien ocupat velles glòries dels 50 i dels 60. Velles glòries que van ser testimoni de fets ignominiosos com la prohibició d’entrada a hotels i casinos a la població afroamericana. Fins i tot artistes com Ella Fitzgerald o Nat King Cole van tenir problemes per quedar-se als hotels després d’haver-hi actuat.

Aquests antics casinos es compraven per ser demolits. L’explosió solia anar precedida d’espectacles fastuosos com la milionada que Casino King (de nom real Steve Wynn) va invertir en els focs d’artifici amb què va acomiadar el Dunes.

Anys endavant es demoliria el New Frontier, el lloc on Elvis va fer el seu debut a Las Vegas una nit d’abril del 1956, un inici sense pena ni glòria. Elvis, però, acabaria essent el Rei, del Rock i de Las Vegas, i ens donaria, molts anys més tard, la possibilitat d’acabar cantant. "Vivaaaa Las Vegas!".