Seguint ordres d'Adolf Hitler, Hermann Göring -heroi de l'aviació a la Primera Guerra Mundial i mà dreta del Führer- posà en marxa una ofensiva sobre Londres, donant preferència a la guerra psicològica. Així, la tarda del 7 de setembre de 1940, una flota aèria d’uns mil aparells (348 bombarders i 617 caces) van posar rumb a la capital d’Anglaterra. Tot i no resultar un èxit, el primer bombardeig castigà severament un barri tan densament poblat com l'East End. De resultes d’aquell atac massiu diürn, 300 civils van morir i 1.300 resultaren greument ferits.

Dos dies més tard els bombarders tornarien a la càrrega, però aquesta vegada foren aturats per una intensa cortina de foc i per la bona tasca dels caces britànics. El 15 de setembre va ser bombardejat Buckingham Palace. Convençut d’una victòria imminent, Göring persistí en els atacs diürns, però, amb el pas dels dies, els resultats serien cada vegada més descoratjadors gràcies a la bona tasca dels radars i dels valents pilots de la RAF. Tant fou així que, deu dies després d’haver iniciat els atacs sobre Londres, la Luftwaffe decidí refugiar-se en els atacs nocturns. Aquell mateix dia, el 17 de setembre va ser quan Hitler anul·là definitivament l’operació Lleó Marí (Untermehmen Seelöwe), l’atac simultani per terra, mar i aire sobre l’illa, que havia anat posposant i que, segons l’últim calendari, havia de començar el 21 de setembre. Les condicions necessàries per al llançament de l’operació no s’havien assolit.

Mentrestant, els londinencs s’acostumaven a la nova realitat i tothom buscava la manera de resultar útil. Un bon exemple el trobem en els Boy Scouts, que mentre van durar els bombardejos guiaren els bombers als llocs més necessitats fins al punt de ser rebatejats com a Blitz Scouts. Molts dels que no estaven disposats a allistar-se a l’exèrcit o no eren aptes per fer-ho, es van convertir en membres de la Guàrdia Nacional, del Servei de Precaucions en Atacs Aeris o del Servei de Bombers Auxiliars. Ningú no s’estava de braços encreuats i, malgrat la gravetat de la situació, la gent procurava ajudar tothom.

L'indestructible sentit de l'humor anglès
La moral no flaquejava, ni tampoc l’indestructible sentit de l’humor anglès. Com a mostra, la història d’un sastre que, després de cada bombardeig, col·locava un cartell sobre el seu establiment amb la inscripció “Obert com de costum”, fins que una nit la seva façana fou destruïda. L’endemà la inscripció deia: “Més obert que de costum”.

A mitjan octubre, l’estratègia de terror alemany començava a donar fruit, malgrat que durant aquell mes van perdre fins a 325 aparells, molts més dels que perderen els britànics. El dia 15 fou un dia especialment delicat per als londinencs, ja que la ciutat fou arrasada per més de 900 incendis, fet que obligà a suspendre els serveis de tren i metro.

Els pilots de la RAF començaven a patir esgotament i, el que és pitjor, el seu esforç semblava no traduir-se en res de positiu.

Per la seva banda, i malgrat la delicada situació, Winston Churchill assentava cada vegada més el seu lideratge utilitzant de manera brillant la seva presència a Londres durant els bombardeigs, com a exemple de valor i solidaritat amb els seus. Rebel·lant-se com a mestre de la propaganda, el 14 de novembre donaria tot un cop d’efecte quan, advertit que la flota alemanya es dirigia a Coventry i no a Londres, ordenà l’evacuació del personal del número 10 de Downing Street, justificant la seva decisió amb un paternalista “Són vostès massa joves per morir”, mentre ell, de manera pretesament desafiant, pujava al terrat del Ministeri de l’Aire per jugar-se la vida contra la Luftwaffe. No fou més que una simple escenificació, però la seva acció va calar entre la població i va ajudar a solidificar la seva imatge d’home tenaç i insubornable.

La tasca del periodista nord-americà de la CBS Edward R. Murrow, destinat per la cadena a Londres, també es convertí en una potent arma propagandística. Les seves emissions en directe el convertiren en una celebritat i provocaren un corrent de simpatia i solidaritat del poble americà envers el britànic.

Amb el pas del temps, la gent s’anava acostumant a la rutina de les bombes. Per tal d’evitar aturar l’activitat productiva -fet que resultava més danyós que les mateixes bombes-, els grans magatzems i les oficines públiques van posar vigilants als terrats dels edificis amb la missió de donar l’alarma cada cop que divisessin un bombarder alemany. Després d’una nit d’ensurts la gent s’entestava a continuar fent la seva vida, malgrat que molts carrers estaven tancats per la presència de bombes sense esclatar.

Gent sense casa pul·lulant pels carrers
Quan s’acostava la nit, la gent tornava a fer cua per entrar als refugis -on alguns se les empescaven per divertir-se bevent i ballant-, tot i que encara hi havia qui preferia jugar-se la vida dormint a casa seva. Les autoritats provaven de transmetre una sensació de normalitat tot i que el caos organitzatiu, en molts casos, era notori. S’havia previst ajudar els ferits i els familiars dels morts, però, en canvi, s’havia passat per alt el problema dels que es quedaven sense casa, de manera que molts londinencs pul·lulaven pels carrers de la ciutat sense un sostre que els protegís.

El metro
No obstant això, les autoritats van reaccionar amb urgència i s’obriren escoles i estacions de metro com a improvisats centres d’acolliment. De fet, el metro tingué un paper especial. S’aprofitaren passatges i plataformes en desús per habilitar oficines i construir-hi les Cabinet War Rooms, un complex amb diferents sales que utilitzaren Churchill i els seus ministres. El metro també serví de refugi. S’estima que, quan aquests començaren, el setembre del 1941, unes 175.000 persones s’arreceraven de nit al ferrocarril suburbà. Per millorar les condicions i posar una mica d’ordre (hi havia gent que dormia a les vies), s’hi portaren lliteres i es posaren en funcionament els trens de refrigeri, que transportaven begudes i menjar. El Govern ordenà la construcció de vuit refugis amb capacitat per a 64.000 persones equipats amb llits, banys i material mèdic. Durant molt de temps foren utilitzats amb fins militars i un d’ells esdevingué el quarter d’Eisenhower durant el Dia D. També s’hi habilità una fàbrica d’aviació on 2.000 persones —la majoria, dones— treballaven dia i nit en diferents torns. El metro també custodià algunes de les meravelles artístiques del regne, com els marbres del Partenó del British Museum

L'activitat escolar
Després que escoles i estacions de metro es convertissin en centres d'acolliment improvisats, l’activitat escolar se’n ressentí de manera substancial i fins al 95% dels estudiants de menys de 14 anys van haver d’abandonar els estudis. Pel que fa als transports, la majoria dels conductors van continuar donant servei i els clàssics autobusos vermells de dos pisos es convertiren en un símbol de resistència. Per la seva banda, els trens servien per transportar aliments, i des dels vagons es repartia te i galetes als més necessitats.

Un dels pitjors bombardejos es va produir el 29 de desembre, quan 3.000 bombes incendiàries van caure sobre Londres, convertint la City en una gran foguera davant la qual ni els bombers van poder fer-hi res. Aquell dia, la catedral de Sant Pau s’erigiria en símbol de la resistència, ja que fou un dels únics edificis de la City que va quedar dret enmig de les flames. Però, gràcies a l’empitjorament de la meteorologia, els atacs van anar disminuint progressivament. Amb la millora del temps, els alemanys s’acarnissaren de nou amb la capital.

El 16 de maig, el Blitz s’acabava amb el trasllat del gruix de la Luftwaffe al front de l’est per preparar la invasió de la Unió Soviètica. Hitler havia fixat uns objectius nous, en part motivat per la necessitat de posar punt final al conflicte. El Führer pensava que l’esperança de Churchill era la Unió Soviètica, de manera que va redirigir els seus objectius cap a l’est per un doble motiu: aniquilar les esperances britàniques dipositades en els soviètics i fer realitat el vell somni d’eixamplar Alemanya cap a l’est.

Les causes del primer fracàs militar alemany
La batalla d’Anglaterra representà, doncs, el primer fracàs militar alemany en el marc de la Segona Guerra Mundial. A banda de subestimar la RAF, una altra de les causes del fracàs nazi residí en la poca importància que van donar al radar. Malgrat que la Luftwaffe sabia que els anglesos posseïen aquest invent, van fer massa poc per neutralitzar-lo.

El que quedà demostrat amb escreix és que el bombardeig sobre civils resultava estèril, com demostrà una enquesta de Gallup feta l’hivern del 1941, en què els londinencs afirmaven que els bombardejos només ocupaven el segon lloc en la llista de preocupacions. En definitiva, no hi ha dubte que la batalla d’Anglaterra fou una victòria anglesa en la mesura que els alemanys no van obtenir els seus objectius estratègics. Per a Hitler, l’objectiu de l’enfrontament era apartar Anglaterra de la guerra, però ni els mitjans ni l’estratègia per aconseguir-ho foren els adients.

L’ofensiva aèria alemanya havia provocat més danys i desorganització dels que s’admeté, però l’objectiu de destruir la RAF i enfonsar la moral del poble britànic no s’havia assolit. Durant aquells vuit mesos, el nombre de malalts va disminuir i fins i tot la mitjana de suïcidis va caure en picat. En comptes d’anul·lar la voluntat de resistència dels londinencs, les bombes van produir una mena d’efecte contrari.

Una altra de les xifres que va disminuir fou el nombre d’objectors de consciència, elevadíssim abans d’iniciar-se la guerra. Fins i tot el filòsof Bertrand Russell declarà públicament que ja no era pacifista i que si hagués estat més jove no hauria dubtat a l’hora d’allistar-se. Just abans de la guerra, el Ministeri de Salut britànic va estudiar els efectes d’un bombardeig i va arribar a predir que hi podrien perdre la vida fins a 600.000 ciutadans, però la taxa de mortalitat durant els mesos de bombardeigs es va reduir a un 10% d’aquesta xifra. Afortunadament, el càlcul havia pecat de pessimista.

Poc després de l’inici del Blitz, Winston Churchill va pronunciar les paraules següents al Parlament: “No vull infravalorar la severitat del càstig que ens cau al damunt, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir, tal com ho va fer el valent poble de Barcelona”. Churchill es referia al calvari viscut pels barcelonins durant la Guerra Civil, quan van haver de suportar la pluja de bombes llançades des del cel pels bombarders de Hitler i sobretot de Mussolini. El responsable de protegir Barcelona -i tot Catalunya- d’aquests atacs havia estat l’enginyer català Ramon Perera, qui havia dissenyat amb gran èxit una àmplia xarxa de refugis subterranis a prova de bombes.

Trobada entre l'enginyer català responsable de la defensa de Barcelona i el seu homòleg britànic
Durant el curs de la Guerra Civil, els treballs de Perera van cridar l’atenció dels seus homòlegs a l’estranger. Un d’ells va ser l’enginyer britànic Cyril Helsby, que es va desplaçar a Barcelona per conèixer personalment el responsable d’una de les obres de protecció civil més pioneres i efectives de la història. Amb la derrota republicana, Perera va creuar la frontera de França vençut i mort de fred. Quan va arribar a Perpinyà, i gràcies a la mediació de la Creu Roja, va aconseguir posar-se en contacte amb Helsby.

Alertat per la situació del seu col·lega, l’enginyer anglès va contactar amb els serveis secrets britànics i es va organitzar un operatiu per traslladar-lo a Londres. L’inici de la Segona Guerra Mundial era ja imminent i el referent de l’obra de Ramon Parera va esdevenir tan important que a Anglaterra es va iniciar un intens debat polític sobre quin model de defensa civil resultaria més efectiu per a la ciutat de Londres. Hi havia el model Barcelona, defensat pels sectors més progressistes, o el que propugnava que cadascú tingués el seu propi refugi privat.

Segons documents sortits a la llum fa pocs anys, les autoritats britàniques haurien temut que la construcció de refugis públics tornés la població “covarda i gandula”, de manera que s’haurien acabat decantant per la segona opció. De res havia servit que Helsby i altres científics haguessin afirmat que res d’això havia succeït a Barcelona. La decisió de distribuir entre la població refugis privats va acabar tenint resultats catastròfics, a causa del seu alt grau d’ineficàcia. Un informe governamental britànic aparegut després del Blitz reconeixia que no haver seguit el model Perera fou un greu error estratègic.