Després que el govern i els parlamentaris francesos s'instal·lessin a la ciutat balneari de Vichy, Pétain va instituir l'Estat francès en substitució de la III República, va dissoldre les cambres parlamentàries i va proclamar-se cap d'Estat. El juliol de 1940 el flamant règim de Vichy va emprendre, a cop de decret, una radical reforma de les estructures i els valors que va anomenar 'Revolució Nacional'. A grans trets, consistia en una contareforma oposada a la República, al Front Popular, a les conquestes socials i a la laïcitat. El lema "treball, família i pàtria" substituïa la tríada "llibertat, igualtat, fraternitat". Se suprimiren els partits polítics i els sindicats; s'establí la jerarquització de patrons i treballadors; la família passà a ser considerada la cèl·lula base de la societat i el patriotisme va ser declarat obligatori. Nombrosos historiadors coincideixen a afirmar que Vichy tenia similituds amb el salazarisme, amb el franquisme i amb el feixisme, tot i que no era cap de les tres coses.

En els dos primers anys de Vichy molts apostaven per la necessitat de col·laborar amb els vencedors per atenuar la duresa de l'ocupació, per millorar la sort de França, si finalment Alemanya guanyava la guerra, per complicitat ideològica amb els nazis o per fer negocis amb l'ocupant. Tot i la política de col·laboració que el règim de Vichy va establir amb el Reich, no va obtenir cap concessió significativa i la població va patir tantes o més privacions i repressió que la d'altres països ocupats. França havia de pagar al Reich 400 milions de francs diaris per al manteniment de l'exèrcit d'ocupació. L'equivalència entre el franc i el marc va ser arbitràriament fixada pels ocupants: un marc igual a vint francs. Això va empobrir molt els francesos. Amb un canvi tan favorable, els ocupants alemanys buidaven les botigues, omplien els restaurants i els hotels, mentre que els francesos estaven condemnats al racionament, al mercat negre i a recórrer als pagesos, que feien pagar a preu d’or els productes.

La inflació creixent va fer que el preu del cafè superés els mil francs el quilo
A la penúria dels béns de consum, s’hi afegia una inflació creixent. Segons dades oficials de Vichy, del juliol del 1940 al juliol del 1942 els preus havien pujat un 70%. El cafè, que només es podia trobar al mercat negre, servia de termòmetre: va arribar a superar els mil francs el quilo, la meitat del salari mitjà de París.

A més, cal tenir en compte que França va ser la font d’aprovisionament industrial i agrícola més important del Reich. Li va proporcionar en xifres absolutes més productes alimentaris que la sobreespoliada Polònia, i també va aportar el més gran nombre de treballadors a les fàbriques i granges alemanyes. El novembre de l’any 1943 n’hi havia fins a 1.340.000.

D’altra banda, els bombardeigs perpetrats sobre ciutats franceses, freqüents a partir del 1943, esdevingueren sistemàtics i indiscriminats (Lió, Amiens, Avinyó, Niça, Marsella…) a partir del 1944. En dos anys, més de 600.000 tones de bombes van ser llançades pels anglesos i nord-americans sobre França. El desembarcament aliat a Normandia el juny del 1944 se saldà amb la mort de més de 20.000 civils. Tots aquests episodis provocaren profundes tensions entre francesos.

Però va ser en la lluita de Vichy contra la Resistència i en la deportació dels jueus que l’enfrontament entre francesos fou més cruel. El règim de Pétain va provocar una escalada de reaccions de resistència d’una part de la població, i la repressió dels alemanys, de la policia i la gendarmeria franceses va comportar una vertadera guerra civil. No hi hagué grans operacions militars perquè no s’enfrontaven dos exèrcits regulars, però sí nombrosos episodis de violència armada, d’atemptats, d’execucions sumàries, d’empresonaments i tortures, de destrucció de propietats i d’exilis forçosos.

El capítol més deshonrós del règim de Vichy fou la persecució dels jueus. Les primeres disposicions antisemites foren adoptades sense prèvia petició dels alemanys. La policia i la gendarmeria franceses van fer amb eficàcia la feina bruta de detenir els jueus. Era una manera de demostrar la col·laboració correcta amb els nazis. Un dels episodis més 'eficaços' va ser la gran batuda que es va fer entre els dies 16 i 17 de juliol del 1942. Tretze mil homes, dones i nens van ser detinguts. Una part van anar a parar al camp d'internament de Drancy, al nord de París, i els altres van ser concentrats al Velòdrom d'Hivern. Gairebé tots van acabar finalment al camp d'extermini d'Auschwitz, a Polònia.

El balanç del genocidi jueu imputable a l’autoria o la complicitat francesa és tràgic: 76.000 jueus van ser deportats als camps de concentració; només 2.500 hi sobrevisqueren. Però també cal deixar constància dels milers de jueus que se salvaren gràcies a l’ajuda de membres de la Resistència i de francesos anònims.

Si en la curta guerra amb Alemanya França va tenir uns 90.000 morts, les baixes franceses derivades de l'existència del règim de Vichy gairebé tripliquen aquella xifra, si es compten les causades per les accions de la Resistència i la repressió sobre aquesta, els combats entre forces franceses, els bombardeigs aliats, les depuracions dels uns i dels altres, els treballadors forçats que no tornaven d'Alemanya, els jueus i els refugiats en territori francès que foren exterminats.