Alguns anys després de sortir victoriós de la batalla de Hastings (1066) i proclamar-se nou rei d'Anglaterra, Guillem I el Conqueridor sentia l'al·lè de la rebel·lió al clatell. Tot i la seva actitud benèvola envers els seus súbdits, molts d'ells no acceptaven un normand al tron, i les males llengües deien que alguns buscaven la manera de retirar-lo de la circulació. La resposta reial no es va fer esperar i Guillem va encarregar la construcció d'un majestuós edifici de pedra capaç de protegir-lo i dissuadir els que conspiraven a les seves espatlles. El resultat fou la Torre Blanca, un edifici fet amb pedra duta expressament de Caen (capital de Normandia), de més de vint-i-set metres d'alçària i que ocupava una superfície d'uns mil dos-cents metres quadrats. Situat al centre de la ciutat i visible des d'uns quants quilòmetres a la rodona, aquest bastió no solament es va equiparar amb totes les comoditats d'una residència reial, sinó que fou dotat amb els últims avenços en tecnologia militar per convertir-lo en una fortalesa inexpugnable. Però la història hi tenia reservada una altra funció. I és que, exceptuant l'atac que va patir durant la rebel·lió Wyatt en temps de Maria la Catòlica, a mitjan segle XVI, l'ús principal de la Torre ha estat el de presó estatal.

Tot i que Guillem I va morir abans de veure-la acabada, els seus successors sí que van poder utilitzar-la com a refugi en èpoques de forta inestabilitat política. L'any 1189 s'hi dugueren a terme les primeres ampliacions i millores a càrrec del canceller de Ricard I -conegut com a 'Corde Lleó-, el bisbe Longchamp. Tan sols mig segle més tard, el rei Enric III va ordenar afegir-hi fins a nou terres noves, una muralla i un fossar. Però fou el seu fill, Eduard I, qui va convertir el bastió cap a les acaballes del segle XIII en el conjunt d'edificis que avui en dia tothom coneix com 'la Torre de Londres'. Entre les seves aportacions destacaven un segon fossar per tal de reforçar la línia de defensa, una altra muralla i els calabossos permanents.

Un cop construïts els calabossos, només calia omplir-los de presoners. I els primers a ocupar-los no foren precisament gent anònima. Així, monarques com David II d'Escòcia, Joan I de França i de Navarra i un altre monarca escocès, Jaco I, van tenir el deshonor d'estrenar-ne les cel·les. El procediment empleat amb aquests reis no divergia gaire del que feien servir els bandits que capturaven una persona adinerada: eren detinguts, engarjolats i mantinguts sota custòdia fins que els seus súbdits decidien pagar-ne un generós rescat. Eren els riscos de dur corona i ser enemic d'Anglaterra. Però, en general, aquests presoners reials no ho passaven del tot malament: escoltaven música, assistien a les funcions religioses i fins i tot n'hi havia que subornaven els seus carcellers per tal de poder rebre visites i organitzar festes amb cortesanes.

La desfilada de reis i cortesans pels calabossos de la Torre de Londres tot just acabava de començar. Arran de la guerra de les Dues Roses (que enfrontà membres i partidaris de la Casa de Lancaster contra els de la Casa de York, entre el 1455 i el 1485), s'acabaren les festes entre reixes i començaren els ajusticiaments. Les execucions s'efectuaven en secret i sovint no es feien públiques fins al cap de mesos o anys. Enric IV de Lancaster fou assassinat mentre resava en un petit oratori de la Torre de Wakefield. I set anys més tard, va córrer el rumor que un príncep yorkista, el duc de Clarence, havia mort ofegat en un barril de vi dolç també a les entranyes de la Torre.

Però l'episodi més patètic vinculat a aquest període és la desaparició dels prínceps Eduard i Ricard, de dotze i deu anys respectivament, engarjolats per ordre del seu oncle, Ricard III, qui suposadament va ordenar-ne el seu posterior sacrifici. Dels prínceps, no se'n va saber res més fins que el 1874, durant unes obres de restauració, es van trobar les restes de dos nois enterrats al peu d'una escala que duia als calabossos de la Torre. Tot i això, el misteri continua envoltant la mort dels dos joves prínceps, que fins i tot va inspirar Shakespeare a escriure el seu drama Ricard III.

Per molt sanguinària que pugui semblar l'època de la guerra de les Dues Roses, fou durant el període dels Tudor quan la Torre de Londres va forjar la seva llegenda d'escenari digne de les pitjors pel·lícules de terror. Com a paradigma, Enric VIII. La seva tendència a resoldre els conflictes conjugals i polítics mitjançant la destresa dels botxins ha passat a la història. Dues de les seves esposes, Anna Bolena i Caterina Howard, van acabar els seus dies decapitades a la Torre. EL motiu fou el mateix en ambdós casos: l'adulteri. En el cas d'Anna Bolena, agreujat per les sospites de conspiració contra la vida del rei. D'aquest càrrec, n'era innocent, però Enric VIII, que l'havia estimada amb bogeria, no va perdonar-li ni la seva infidelitat ni que no li hagués donat l'hereu que tant desitjava.

L'última gran renovació de la Torre fou a càrrec d'Arthur Wellesley, duc de Wellington, ja al segle XIX. Encarregat d'administrar-la durant vint-i-sis anys, va reforçar-ne les defenses i n'ordenà tapar el fossat, les aigües del qual s'havien convertit en causa de l'epidèmia de còlera que patien els soldats que custodiaven la Torre. Per altra banda, Wellesley va decidir regular les condicions d'accés al càrrec d'alabarder, un dels indiscutibles símbols de la Torre de Londres. El càrrec tenia dret a habitatge i a una ració diària de carn (per això el poble els anomenava 'beefeaters', és a dir 'menjadors de carn'), privilegis que provocaven una allau de candidats disposats a fer qualsevol cosa per ser els escollits. Solució: a partir d'aquell moment s'exigiria per optar al càrrec una fulla de serveis militars impecables i un mínim de vint-i-dos anys de servei a la corona.

L'altre gran símbol són els sis corbs negres que viuen a la Torre. Segons la llegenda, la monarquia britànica desapareixerà el dia que aquests corbs l'abandonin. Serà una llegenda, però els 'beefeaters', per ordre expressa de la monarquia, els retallen les ales convenientment per tal d'evitar la fatal desbandada. Tot i això, algunes veus asseguren que durant els bombardejos de l'aviació alemanya en la II Guerra Mundial tots els corbs de la Torre van fugir esparverats. Durant l'últim episodi bèl·lic d'abast mundial, la Torre va recuperar temporalment la seva antiga condició de presó per acollir el que seria l'últim pres de la història de la Torre, el cap nazi Rudolf Hess, detingut a Escòcia l'any 1941 quan, segons va dir, pretenia negociar la pau amb el Regne Unit. Per sort, avui ja no hi ha presos, i els corbs i els impertorbables 'beefeaters' continuen fent les delícies dels vora dos milions de turistes que visiten la Torre cada any.

Aquest article es va publicar al número 14 del SÀPIENS (desembre de 2003)