Els Usatges de Barcelona van esdevenir la base del dret català i un referent per a altres textos normatius, com ara els costums de Perpinyà, de Girona o de Tortosa. Tradicionalment, la seva promulgació s’ha atribuït als comtes Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, però la seva força com a base del dret català els la van conferir les Corts celebrades per Jaume I a Barcelona el 1251. El corpus legal dels Usatges es va fer compilant el dret consuetudinari barceloní i, a partir del segle XII, afegint-hi fragments de textos procedents del Breviari d’Alaric, de les Etimologies d’Isidor de Sevilla, del 'Liber Iudiciorum' i del Decret de Gracià, entre d’altres.

Amb l’elaboració d’aquest nou codi es pretenia resoldre les mancances que començava a tenir la vella llei gòtica, poc adaptada a la nova societat feudal que estava naixent, tot regulant els aspectes penals i jurisdiccionals i les noves relacions de vassallatge, i contribuir, així, a la pacificació del país. El corpus consta de 174 capítols. El capítol 62, reproduït aquí, acredita que el comte de Barcelona, a les darreries del segle XI, gaudia del poder d’encunyar moneda en circulació restringida al comtat i, alhora, evidencia la preocupació per erradicar la falsificació monetària.

La Pau i Treva de Déu va ser un moviment impulsat per l’Església i acollit després pel poder civil que tenia com a objectiu protegir les persones i els béns de la gent desarmada de les guerres feudals i de l’agressivitat senyorial. A Catalunya es van regular per primera vegada el 1027, al sínode de Toluges, al Rosselló. Inicialment, les sancions previstes per als infractors eren de tipus espiritual, com l’excomunió. Durant el segle XII, els acords emanats dels sínodes van ser analitzats pel consell assessor del rei, que els va ratificar tot conferint-los el caràcter d’una llei civil. Des d’aleshores, les assemblees de pau i treva van ser presidides pel sobirà.

El document seleccionat són les actes de l'assemblea de Fontdaldara, convocada, el 1173, pel Alfons el Cast. Les constitucions aprovades van ser declarades d’obligat compliment arreu del Principat, des de Salses a Tortosa.

Quan Jaume I va intentar recuperar la Provença, la Santa Seu el va neutralitzar. En aquest context, durant la primavera de 1258, els delegats de Lluís IX i de Jaume I van negociar el tractat de Corbeil, en virtut del qual el rei de França va renunciar a tots els vells drets que li restaven sobre Catalunya i l’Aragó. A canvi, Jaume I va declinar tots els que ell posseïa sobre Occitània i Provença, excepte la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carlades i la baronia d’Omelades.

El tractat de Corbeil va posar punt final als anhels expansionistes catalans al nord dels Pirineus, però també posar de manifest la capacitat negociadora de la Corona amb d'altres països, així com el reconeixement internacional dels seus drets adquirits de vassallatge i conquesta.

L'inici del regnat de Jaume I va estar caracteritzat per la inestabilitat política i les revoltes senyorials, fins al punt que es van haver de reunir algunes assemblees de pau i treva per posar fre a l’agressivitat senyorial. Va ser també aleshores quan les grans ciutats van aconseguir enviar un representant a les assemblees representatives de cada Estat de la Corona d’Aragó, que fins aleshores només havien estat integrades per membres de la noblesa i del clergat.

Aquesta assemblea ampliada va ser designada amb el nom de Corts Catalanes. Tal reestructuració politicoadministrativa va obligar a precisar els nobles, els eclesiàstics i els burgesos que acudirien a cadascuna de les diverses Corts, i a definir amb precisió les fronteres interiors de la Corona d’Aragó. La política successòria de Jaume I, que al testament va establir repartiments successius del seus dominis entre tots els seus fills, va refermar aquestes fronteres. Al document, datat del 1244, es recullen i es precisen els confins del Principat, que ja s’havien inclòs a les constitucions de pau i treva: des de Salses fins al Cinca i Tortosa. Aquestes fronteres no van experimentar canvis importants al llarg de l’edat mitjana.

Guifré el Pilós, cap de la dinastia de Barcelona, va fundar el monestir de Ripoll. A partir del segle X, aquest i altres centres monàstics catalans van tenir un rol molt important en el desenvolupament cultural de l’Occident europeu. Situat als confins d’Occident i Al-Andalus, va esdevenir un dels nuclis principals de traducció de textos àrabs al llatí, tasca que el va convertir en el centre cultural més important de tota la península Ibèrica a l’alta edat mitjana. Al seu 'scripturium' no només es va treballar per recuperar i difondre la cultura clàssica, sinó que també hi van passar alguns dels intel·lectuals més il·lustres de l’època, com Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II.