L’any 2007, sota la direcció del Museu Comarcal de l’Urgell, una excavació al sud-est de Tàrrega que volia localitzar el cementiri de la comunitat jueva va posar al descobert 155 inhumacions dutes a terme segons el ritu jueu. Són pràcticament els únics vestigis materials de què disposem de la presència jueva a la capital de l'Urgell —una presència que, segons la documentació, s’allargaria 200 anys pel cap baix. Però el més sorprenent va ser el descobriment, en un altre sector de la necròpolis, de sis fosses comunes, amb una setantena d’individus d’edats diverses, molts dels quals presenten marques de greus traumatismes per violència. Cadàvers enterrats precipitadament, encara vestits, sense temps ni esma per fer-los tombes individualitzades ni per complir amb les cerimònies pertinents. Les monedes trobades en el mateix nivell estratigràfic, monedes d’ús corrent en la primera meitat del segle XIV, van fer que no n’hi hagués cap dubte: els arqueòlegs es trobaven davant les víctimes de la massacre del 1348.

Amb la troballa extraordinària de les fosses comunes, Tàrrega s’ha convertit en una excepció enmig del gran buit de coneixement. Els cossos maltractats són un testimoni excepcional i punyent de la persecució jueva en l’edat mitjana i constaten que l’episodi que es va viure el 1348, fins ara només conegut per les fonts escrites, és ben real i d’una violència extrema. Les víctimes encara podrien ser moltes més —potser les tres-centes que citen els documents—, perquè falta encara una àmplia extensió per excavar. Sigui com sigui, les fosses targarines són els únics testimonis arqueològics d’aquell cataclisme que va sacsejar bona part de les comunitats jueves de Catalunya en diferents moments del segle XIV.

De l'assalt al call de Tàrrega es conserven dos testimonis:

La denúncia dels secretaris de l'aljama
El primer és un testimoni de primera mà: la denúncia que en van fer els secretaris de l’aljama (comunitat jueva) targarina, anotada per un escrivà de la Cancelleria Reial: "Vingueren amb hostilitat al call d’aquesta aljama i amb atreviment indegut en van esbotzar i destruir violentament les portes amb destrals i altres menes d’armes, i van entrar-hi tots a la una i cridant amb un gran clam: 'Muyren los traydors'. I no satisfets d’això, sinó rivalitzant a cometre calamitats pitjors, van assaltar de manera infame les cases dels jueus amb llances, pedres i sagetes, i finalment, entrant a les dites cases, es van endur totes les coses i els béns dels jueus, talment lladres, i van estripar i cremar molts instruments i escriptures de diversos contractes dels jueus. [...] Van matar impunement molts jueus d’aquesta aljama, i a d’altres els van apallissar despietadament i els van nafrar, i els infligiren molts altres mals, injúries, ofenses, pillatges, afliccions i atrocitats greus i desmesurades". (Arxiu de la Corona d’Aragó: Cancelleria. Registre 658, fol. 52 r.-v.; datat de 23 de desembre de 1349).

Les descripcions de l'escriptor Iosef ha-Kohen a 'La vall de llàgrimes' (1558)
També en parla Iosef ha-Kohen a 'La vall de llàgrimes', una obra escrita el 1558, on l’escriptor presenta totes les persecucions que el poble jueu havia sofert al llarg de la història, amb la voluntat de commoure el lector: "Van passar encara uns dies [de l’assalt al call de Barcelona] i es van aixecar contra els jueus que hi havia a la ciutat de Cervera, van matar unes divuit persones i van fer presa del botí. Els qui van sobreviure, van fugir per salvar-se [...]. I van passar encara tres dies i el dia desè del mes d’Av, dia de mortificació, es van aixecar també els habitants de Tàrrega, van carregar contra els jueus i van morir més de tres-centes persones; les van arrossegar cap a una cisterna buida i van fer presa del botí. Iels qui van sobreviure, van fugir per salvar-se a la casa dels seus coneguts amb un present [fet] amb discreció, fins que va passar la fúria. Ivan restar despullats dels seus béns i no se n’avergonyien, en aquell dia impetuós".

Jueus i cristians es trobaven pels carrers i places, compartien el forn, les tavernes, compraven plegats al mercat. Però, alhora, els jueus formaven una societat paral·lela, endogàmica, amb les seves creences i les seves lleis. Els cristians no van entendre mai per què s’entossudien a professar aquella religió que per a ells era falsa i plena de supersticions, i els ofenia de veure que, malgrat els entrebancs, no hi volien renunciar. Convençuts uns i altres de ser portadors de la veritable fe, tota discussió entrava en una via morta. Caldrà analitzar en quin moment les observances estrictes i els rituals, que als cristians els semblaven manies excèntriques, van passar a considerar-se costums perniciosos i conspiracions diabòliques.

És molt probable que el sentiment antijueu es covés, precisament, com a resposta al punt fort d’aquella comunitat: al fet que mantenien la seva identitat amb una fidelitat total i absoluta. Gràcies a la xarxa que es formava entre les aljames de les diverses ciutats, els jueus més opulents gaudien de contactes per comerciar amb tota mena de productes. Van saber explotar aquest dinamisme formidable per enriquir-se com a comerciants i com a financers, i gràcies a la seva formació es van convertir en un sector molt influent. A Tàrrega ressonen els noms dels Natan, els Avinpelx, els Rimoc, els Sullam: les famílies jueves més poderoses, que amassaven grans fortunes. Alguns d’ells s’havien convertit en els corredors més sol·licitats de la fira de cavalls, la trobada comercial més important de la vila, i no eren pocs els que multiplicaven la seva riquesa amb el préstec de diners —una activitat summament lucrativa, prohibida als cristians. La major llibertat de moviments i, sobretot, la riquesa d’alguns jueus suscitaria, de ben segur, moltes enveges entre els cristians.

Les aljames eren propietat del rei. De fet, eren el seu bé més preuat; "el nostre cofre e tresor", en deien sovint. Perquè eren els millors metges, els savis consellers i diplomàtics, i sobretot, i gràcies als abundants impostos que pagaven, perquè van contribuir decisivament en el finançament de les guerres i de la formidable expansió mediterrània de la Corona d’Aragó. Els reis disposaven d’ells sempre que volien, i alhora els protegien de qualsevol abús. Això donava als jueus el privilegi d’escapar de la jurisdicció dels nobles i dels consells municipals, l’autoritat que la població cristiana havia d’acatar. Sens dubte, aquesta protecció es convertiria en una important font de ressentiments i d’aïllament.

L’any 1333 és conegut històricament com "lo mal any primer". Una gravíssima sequera va afectar els cultius i va portar una alça de preus dels productes bàsics i, de retruc, una fam molt cruenta, i tot plegat en temps de guerres. Al cap de poc, l’epidèmia de pesta que assolava tot el continent europeu arribava també a les nostres terres i va acabar de delmar la població.

Els carros, plens a vessar de morts, anaven i venien de les fosses comunes, i la gent, atemorida i desesperada, fàcilment manipulable, buscava imperiosament un culpable per projectar-hi tota la impotència i l’odi. “Quan van mal dades i ocorren grans desgràcies, la gent del poble baix ho atribueix als pecats dels jueus”, resumeix anys després el savi targarí Moixé Natan. El cas és que va córrer el rumor pervers que algú havia enverinat els pous per estendre la pestilència. Els leprosos, els captaires, els jueus, tant se val!, mentre els ho facin pagar. La pressió augmentava. Els anys previs a l’atac del 1348 se succeïren a Tàrrega els plets per impagament de deutes. És evident que els jueus s’havien convertit en uns creditors molestos: sabem de les argúcies que s’empescaven els paers per retardar els pagaments, i en els documents de la Cancelleria veiem com el rei intercedeix en favor dels financers jueus… perquè així serà ell qui els podrà plomar.

També a Tàrrega es va decretar la prohibició als jueus, aparentment banal als nostres ulls, de tocar el gènere exposat als coves de les parades de peix i de fruita, i també les restriccions en la compra de carn. Eren mesures humiliants que s’aplicaven també a les prostitutes i totes les persones “no convenients”. Però sobretot eren ordres molt malicioses si tenim en compte els estrictes preceptes alimentaris d’aquesta comunitat: la nova normativa els impedia de triar les peces, i si resultava que les que estaven obligats a comprar no reunien les condicions necessàries, els jueus de Tàrrega es podien quedar sense viandes per menjar.

El 17 de maig del 1348 s’esdevenia l’assalt al call de Barcelona; dos mesos després, sobrevenia el de Cervera. La tragèdia s’acostava, imparable, i possiblement el torn de Tàrrega va ser el 14 de juliol. Als jueus no els va agafar desprevinguts; alertats pel clam popular, aquell despietat “Muyren los traydors!”, alguns, els més rics, se’n van poder escapar. Havien demanat refugi als veïns, a canvi d’una compensació.

La investigació del cas, ordenada pel rei, es va fer molt complicada: els inculpats eren nombrosos, de totes condicions, molts d’ells amb càrrecs compromesos dins la ciutat. Finalment, els càstigs van ser més aparents que reals; el 1350 Pere el Cerimoniós concedia el perdó general a la vila a canvi d’una multa quantiosa. La Corona no es va mostrar gens compassiva amb els qui havien estat els seus protegits. Quedava més clar que mai que ni tan sols els considerava súbdits, sinó que els tractava com a simples propietats que manegava segons li convenia fins al punt de desentendre-se’n del tot.

L’atac del 1348 va ser letal per a gran part de l’aljama targarina. Tanmateix, com en un miracle, la comunitat no va desaparèixer en l’episodi, sinó que fins i tot va créixer, noves famílies s’hi van establir i el call va viure de nou un període d'insòlita puixança. La nova aljama sorgida després d’aquell episodi va poder viure un cert impuls, i no sembla haver-hi més violència a Tàrrega, ni tan sols l’any 1391, quan una nova onada brutal eliminava definitivament els calls de Barcelona, València i Palma i deixava tocat de mort el de Girona. Tot i així, la vida entre els cristians es feia cada cop més ingrata; els que gosaven reclamar els diners prestats ho tenien difícil, si no impossible, ja que, molt significativament, els assaltants els havien destruït tots els albarans i els llibres de comptes. Finalment, el decret d’expulsió del 1492 va ser definitiu i la comunitat jueva de Tàrrega es va fer fonedissa. Tret de les al·lusions en la toponímia del XVI, ja ningú no en torna a parlar.