Feia ja tres dies que havia entrat la primavera del 1447. Però Joan de la Via, en desembarcar al port de Constantinoble, no veia més que núvols negres a l’horitzó. Arribava a la capital bizantina com a cònsol dels catalans.

Havia accedit al càrrec gairebé dos anys abans, però les tensions polítiques derivades del seu nomenament havien aconsellat no anar-hi abans, a la presa de possessió. De fet, l’origen de les tibantors no havia minvat, ans al contrari. Però ja la seva arribada a la capital bizantina no es podia demorar més. Els mercaders catalans, mallorquins i sicilians havien inundat de cartes el Consell de Cent, fent saber que el cònsol fins aleshores, Pere Rocafort, no tenia fre en les seves corrupteles i abusos de poder. 

L’home del conflicte, Pere Rocafort, havia estat nomenat pel rei Alfons el Magnànim, que no amagava la importància que per a ell tenia el control sobre el mar Egeu. En un consolat clau de l’Orient mediterrani necessitava un home de la seva confiança. Els mercaders afincats al Bòsfor, però, de seguida van estar descontents, no només amb l’augment d’aranzels, sinó també amb l’arbitrarietat amb què el cònsol aplicava els impostos segons si el mercader era de la seva corda o no. La cirereta del pastís va arribar quan un negociant del prestigi de Guillem de Portel·la el va acusar fins i tot d’emmetzinar el cònsol precedent, Joan de Junyent, per prendre el càrrec. 

Qui nomenava els cònsols? 

Tot plegat havia desembocat en la intervenció del Consell de Cent barceloní. De la Via havia estat designat nou cònsol dels catalans, nomenament que no només va ser refusat pel rei Alfons sinó també pel mateix emperador bizantí, amb tendència a complaure el monarca català. El Consell de Cent, però, no es va estar de recordar al rei que la potestat per nomenar cònsols de catalans a Ultramar era seva des de gairebé dos segles abans, un privilegi que Alfons mateix havia confirmat. 

En aquell moment, a mitjan segle XV, la corona catalanoaragonesa havia desenvolupat una autèntica xarxa de consolats per tota la Mediterrània, a l’estil de genovesos, florentins o pisans, altres nacions dominants al Mare Nostrum de l’època. Les delegacions oficials arribaven a la setantena, amb autoritat sobre els afers comercials dels súbdits de la Corona. Els consolats ultramarins havien sorgit emmirallant-se en una institució de gran prestigi com era el Consolat de Mar, organisme del dret marítim català encarregat de resoldre tota qüestió comercial. A mesura que els catalans es van anar instal·lant per tota la Mediterrània per comerciar, es va fer palesa la necessitat de tenir un àrbitre que resolgués plets sobre el terreny. 

Jaume I havia concedit al Consell de Cent barceloní l’any 1266 un privilegi segons el qual aquesta institució tenia autorització per nomenar cònsols a les naus que naveguessin a Ultramar. Dos anys més tard amplià aquesta facultat a “qualsevol lloc on naveguessin vaixells barcelonins”. Aquesta frase del document, volgudament ambigua per tal de facilitar la màxima flexibilitat i aconseguir un sistema àgil de gestió, va ser el ferro roent a què tant el rei com els consellers barcelonins es van aferrar quan més endavant van entrar en conflictes jurisdiccionals. Perquè el consell barceloní posseïa el privilegi, però enlloc no es feia esment que la competència fos exclusiva. 

Barcelona l'any 1563

El cas és que els consolats ultramarins van anar sorgint per tota la Mediterrània com si fossin bolets: Bugia, Tunis, Alexandria, Pisa, Gènova, Palerm, Càller… i també Sevilla, que a efectes comercials del moment podem considerar mediterrània més que no pas atlàntica. Se’n van fundar a l’altra banda del mar, com els de Tir, Beirut o Damasc; en illes com Rodes, Xipre o Creta; a la costa nord-africana, i –especialment– a Sicília i Sardenya, que aleshores eren els autèntics graners del sud europeu i enclavaments cabdals per obtenir blat, la principal font d’alimentació de la població. 

No cal dir que els mercaders catalans que havien engegat negocis en terra estranya eren gent amb empenta i recursos, i estaven disposats a enfrontar-se als problemes més comuns de la seva activitat: monedes, cultures, llengües i religions diferents; normes i lleis que no es corresponien amb les pròpies; divergències amb les autoritats portuàries; el constant maldecap que suposaven les irrupcions de l’estesa pirateria… Però hi havia moments en què calia un àrbitre per a un litigi entrebancat. Aquest era el paper del cònsol dels catalans, que tenia jurisdicció sobre tot allò que calgués escatir entre capità i tripulació, entre armadors i clients, entre compradors i venedors, contra altres competidors o entre mercaders i autoritats locals… tan bon punt toquessin port. 

A bord dels vaixells va tenir vigència durant molt de temps la figura del cònsol nàutic, que era qui resolia els conflictes mentre la nau era a mar i perdia la seva autoritat en arribar a destinació. Però aquest càrrec es va anar diluint amb el temps a favor dels capitans de vaixell. De manera que la figura del cònsol a Ultramar va anar agafant molta importància, en un moment en què la Mediterrània bullia de negocis. Tothom comerciava amb tothom, salvant les múltiples diferències culturals. Però, és clar, de conflictes, n’hi havia per parar un carro. 

Blat, seda… i pelegrins 

El cònsol ultramarí posseïa competències arbitrals. Tractava d’evitar que les parts enfrontades arribessin als tribunals, sobretot tenint en compte que es trobaven en terra estranya. Els delictes de sang quedaven fora de la seva jurisdicció i, per descomptat, el consolat no era una delegació diplomàtica. Tot i això, eren moltes les ocasions en què els cònsols havien d’intercedir davant les autoritats locals. Perquè no era gens estrany el cas en què l’administració del lloc en qüestió tingués ganes de donar una bona lliçó als comerciants. O que no li caigués en gràcia la persona que havia estat nomenada com a representant dels catalans i volgués interferir-hi o senzillament no el reconegués. Això mateix era el que li estava passant a Joan de la Via aquell mes de març del 1447, en què l’emperador bizantí preferia posar-se del costat de Pere Rocafort. 

Podria dir-se que la partida era com un billar a tres bandes. En els privilegis concedits per Jaume I a la ciutat de Barcelona per establir qui era cònsol no es parlava en cap moment d’exclusivitat de la competència. El rei generalment respectava la decisió del Consell de Cent, però sempre que no entrés en conflicte amb els seus propis interessos. Per exemple, les delegacions al nord d’Àfrica, que acostumaven a traficar amb esclaus i or procedents del Sahara i més enllà, havien estat tradicionalment terreny particular del monarca, i quedaven immediatament sota el seu control directe. 

En els altres, hi havia la tradició de deixar fer al Consell. Els consolats a Sicília eren molt abundants perquè el comerç amb l’illa –principal productora de blat de l’època– era essencial. I les delegacions a Orient com ara Alexandria, Damasc o Tir eren les que aportaven més riquesa quantitativa, ja que es movien mercaderies de gran valor, com ara espècies, seda, ivori… sense oblidar un dels grans negocis de l’època: el transport de pelegrins a Terra Santa, al Sinaí o fins i tot al Caire, on es venerava la tomba de santa Bàrbara. 

La seguretat de les naus i les persones –també vigilar què feien els compatriotes en terra estranya, és a dir, el cònsol en ocasions no deixava de ser un espia de la cort– era una de les ocupacions principals del delegat comercial. Si hi havia pirates operant a la zona, cosa molt habitual, fins i tot podia imposar unes taxes que anaven destinades directament a sufragar els homes armats que protegirien els vaixells. 

Les discussions sobre quins eren els impostos justos a pagar en el moment de carregar o descarregar mercaderies a port les establia també el cònsol, com la resolució dels naufragis per causes naturals o intervenció humana. Així, procurava recuperar les mercaderies salvades, i, si hi havia morts, es feia càrrec dels seus béns a fi de lliurar-los als hereus legítims. La repatriació de cadàvers, en una època en què els viatges eren llargs, perillosos i en males condicions higièniques, en canvi, era ocasional. 

Un cònsol entre reixes 

El càrrec de cònsol no tenia una durada determinada. Quedava a criteri del Consell, del rei o del mateix consolat fer el relleu –de vegades el delegat hi renunciava per motius personals. Però sí que es tenia en compte no fomentar les temptacions derivades del càrrec. Damasc i Alexandria, per exemple, vivien renovacions de cònsols més sovint. Per quina raó? Es movien massa diners i les possibilitats que el delegat es corrompés –fes negocis paral·lels o abusés de les “comissions” que cobrava a qui volia litigar, comerciar o testar– eren més elevades. 

De vegades els cònsols patien les conseqüències d’accions empreses per altri. El 1348, el cònsol a Palerm, Guillem de Bas, va estar tres anys tancat en un castell per por a ser assassinat pels partidaris dels Chiaramonte i el seu partit polític anticatalà. A Xipre, una partida de daus guanyada pel tresorer de la reina el 1387 va acabar amb la ruïna d’un comerciant català, que no disposava d’actius per afrontar el deute. La intermediació del cònsol va ser clau per trobar una solució que no acabés en conflicte polític. A Alexandria, el 1414, pirates catalans –fomentats sense dissimulació pel rei Alfons– van calar foc al port per tallar de soca-rel els ingressos comercials del sultà. Al Magnànim potser la jugada li va sortir bé, però al cònsol Francesc Satria li va costar una bona temporada a la presó. 

Però tot i aquestes fatigues, per descomptat, ser cònsol era millor que no ser-ho. Es gaudia de teòrica immunitat diplomàtica –no sempre respectada: un cònsol de catalans a Alexandria va ser apallissat per ordre del sultà per haver facilitat a uns mercaders la fugida davant el pagament d’una indemnització. El cònsol cobrava un percentatge del valor de les mercaderies negociades pels seus compatriotes i també uns drets per les sentències pronunciades. A més, alguns cònsols podien representar altres comunitats nacionals, com ara francesos, napolitans o genovesos, la qual cosa suposava més remuneració. I aquests eren els ingressos legals. 

Nissagues consulars 

Després hi havia els que entraven per conductes no reglamentaris. D’aquí ve que a finals del segle XV famílies poderoses de Barcelona com ara Destorrent, Dusai, Gualbes, Marimon, Marquet, Montmany o Viastrosa fossin autèntiques “col·leccionistes de consolats”, ja fossin dels catalans o d’altres nacions, que, a més, els servien per tenir gran prestigi a la cort. De fet, la figura del cònsol es va arribar a corrompre fins a extrems que als diferents ports de la Mediterrània n’arribaven per “delegació”, és a dir, no la persona designada sinó una altra en comptes d’ella. Els beneficis eren a repartir. 

Un panorama semblant va trobar-se Joan de la Via en desembarcar a Constantinoble. Necessitava aliats, vist que en Rocafort es resistia a entregar el càrrec i les autoritats bizantines li donaven suport. De manera que creuà el Bòsfor discretament i s’entrevistà amb la delegació genovesa de Pera, al costat del Corn d’Or. Però aquest gest representava enfrontar-se al seu propi rei, que tenia contenciosos amb la República de Gènova. Finalment, el monarca accedí i des de llavors els esdeveniments es produïren en cascada: l’emperador bizantí també va reconèixer les credencials de De la Via i el nou cònsol va començar a exercir el càrrec amb plenes facultats. Els mercaders afincats a l’extrem oriental d’Europa van acollir satisfets el canvi. L’alegria durà poc, però, perquè només sis anys després, el 1453, Joan de la Via, juntament amb 200 catalans, van ser executats pels musulmans després de l’atac otomà sobre Constantinoble. 

Mapa medieval de Constantinoble, del cartògraf florentí Cristoforo Buondelmonti

Els consolats ultramarins com a institució, tot i que ja amb menys auge al llarg dels segles XVI i XVII, es van perllongar en el temps fins que el Decret de Nova Planta els va abolir. L’últim nomenament d’un cònsol de catalans en terra estranya del qual es té constància va ser el de Cristòfor Lledó i Carreres, el 8 de gener de 1707 a l’illa de Sardenya.