Fundat per Luter, defensa que l’home pot salvar-se gràcies a la Fe i la Gràcia de Déu, no per les bones obres. La relació de l’home amb Déu és directa, no mitjançant l’Església: és el sacerdoci universal, cal la traducció de la Bíblia perquè cadascú pugui interpretar-la. Nega el purgatori i sols accepta el bateig i l’eucaristia com a sagraments. Permet que els clergues es casin.

Fundat per Joan Calví, seguidor de Luter. El culte, més radical que el luterà, es redueix a l’oració. A més, creu en la predestinació; és a dir, que Déu decideix a priori qui salvarà.

Doctrina fundada per Enric VIII d’Anglaterra el 1527. Accepta els principis del protestantisme luterà, però manté una jerarquia i cultes basats en el catolicisme. Els clergues poden casar-se, s’accepta la Santíssima Trinitat i es refusa el culte a les imatges.

Vessant del cristianisme considerada del grup protestant, fundada per Thomas Müntzer, al segle XVI, a Suïssa. El seu lema és “només Jesucrist i l’Esperit Sant són mitjancers entre Déu i l’home. Llibertat religiosa per als homes, que visquin la fe que ells escullin”.

Secció radical del protestantisme originada a Anglaterra durant el regnat d’Elisabet I (1558-1603). Anys més tard, els seus membres van ser expulsats per la seva intransigència i van emigrar als Estats Units.

Va néixer a Escòcia de la mà de John Knox, seguidor de Calví. Es van formar moltes esglésies amb diferències per qüestions nacionals i doctrinals.