L’aire del París del segle XVIII era mefític. La capital francesa pudia, especialment els quatre carrers que encerclaven el cementiri dels Sants Innocents, situat al que llavors era el barri més habitat de la ciutat. Aquesta necròpolis urbana rebé durant més de vuit segles les restes de generacions de parisencs. Al costat de les tombes particulars hi havia fosses comunes de cinc i sis metres de profunditat que podien contenir més de 1.500 cossos. Amb el pas dels anys, i dels cadàvers, el sòl del recinte s’havia anat aixecant fins a superar en gairebé dos metres i mig el dels carrers veïns. L’últim enterrador assegurava haver soterrat més de 80.000 persones en menys de trenta anys i alguns enginyers estimaven que només en els últims set segles s’hi havien inhumat 1,2 milions de cossos. 

Queixes constants
Les queixes dels veïns eren constants, i s’hi sumaven les d’alguns doctors, que des del segle XVI alertaven del perill de mantenir un focus de malalties i infeccions d’aquella magnitud. De raó no els en faltava. A les cases més properes, la llet i el brou es feien malbé i el vi esdevenia agre; les fosses havien provocat infiltracions i esllavissades, i alguns cellers i soterranis s’havien hagut de tapiar de tan infectats com estaven del gas cadavèric. Els experts a qui les autoritats demanaren una avaluació de la situació declararen l’aire dels Sants Innocents el més insalubre de la ciutat. Així les coses, el Consell d’Estat clausurà l’església i el cementiri el 9 de novembre del 1785, amb l’objectiu de construir-hi a sobre un mercat municipal, el Marché des Halles. Era el primer pas per crear les catacumbes.

Conscient que calia allunyar els cossos de la ciutat, el prefecte de policia Lenoir pensà a traslladar-los a l’antiga pedrera subterrània de Montrouge, prop de l’actual parc Montsouris, fora de les muralles de la ciutat. Abans, però, una brigada de treballadors dirigida pel successor de Monsieur Lenoir escorcollà fossa a fossa i tomba a tomba per separar les despulles seques i ossos sense cos dels cadàvers que no s’havien descompost, que eren traslladats a un cementiri en funcionament. També recolliren antiguitats curioses, objectes de valor i monuments d’interès, apuntalaren les fosses obertes, desinfectaren tots els racons i, quan no quedà ni un mort, hi posaren una capa espessa de ciment per aturar qualsevol emanació. 

Els parisencs observaven tots els moviments amb un interès especial, perquè els Sants Innocents havia estat durant anys gairebé l’única sepultura de la ciutat i molts el consideraven un lloc de culte i veneració. La cura era immensa; la més mínima imprudència podia convertir-se en una amenaça per a la seguretat i la salut, podia provocar moviments de terra, paralitzar la feina i, com creien tant els que hi treballaven com els que ho miraven, alterar l’esperit dels milions d’ànimes que hi descansaven. Les tasques d’exhumació continuaven a la nit, sota la llum de les torxes, que es reflectia sobre epitafis, tombes i creus. Calia avançar tant com fos possible abans que arribés la calor, moment en què s’aturava la feina.

El trasllat dels cossos es féu sempre al capvespre, seguint un ritual religiós imponent i lúgubre. Enmig del silenci de la nit, un seguici de carrosses fúnebres plenes d’ossos i cobertes de teles mortuòries desfilaven lentament seguides per portadors de torxes i sacerdots que cantaven i resaven als morts. Els fèretres dels personatges distingits eren acompanyats d’un seguici que afegia més pompa a la cerimònia. Una vegada a Montsouris, les restes eren llançades a les pedreres, fet que provocava un soroll sec que ressonava a les voltes dels túnels.

Les pedreres
Les pedreres feia segles que estaven abandonades. A l’edat mitjana, els constructors havien foradat el subsòl per extreure’n guix i pedra calcària per edificar cases, temples i palaus, i havien creat així una xarxa de túnels que cresqué amb la ciutat. Les pedreres aviat suposaren un perill, pels esfondraments que provocaven, i es van deixar de fer servir. Quan es decidí convertir-les en ossera, es reforçaren amb columnes i murs i es crearen dos nivells per allotjar-hi els ossos. També s’adquirí la casa de la Tombe-Issoire, des d’on es construí una escala de 77 graons per baixar a les excavacions i un pou per abocar-hi les despulles, que queien a 17 metres de profunditat.

Quan el lloc estigué llest, i abans de començar a traslladar els morts, es procedí a consagrar les pedreres, que a partir de llavors foren conegudes com a catacumbes, en referència a les catacumbes dels primers cristians a Roma. La cerimònia de benedicció es féu el 7 d’abril del 1786, davant la presència del director dels treballs d’exhumació, dels arquitectes de la ciutat, de vicaris, abats, professors de la Facultat de Teologia, sacerdots i eclesiàstics diversos i d’un bon grapat de parisencs que no volien perdre’s detall. Un cop acabat l’acte, començà el primer trasllat, la part més solemne d’una tasca ingent que acabà el gener del 1788, amb l’arribada dels últims ossos dels Sants Innocents.

Estudis sobre els cossos exhumats
El successor de Lenoir, Michel-Agustin Thouret, aprofità l’ocasió per treure la màxima informació dels cossos que exhumava. Després d’observar-los detalladament, feu diferents estudis: un sobre “les alteracions patològiques de vísceres i altres òrgans”, un segon sobre les malalties dels ossos i les articulacions i un tercer sobre el procés de descomposició dels cossos. Segons Thouret, aquests o bé es momificaven o bé es destruïen després de l’emanació de gas, tret dels ossos, que es convertien en pols. 

El trasllat dels cossos d'altres cementiris
Seguint l’exemple dels Sants Innocents, els diferents cementiris de la ciutat que estaven units a una església, abadia o convent foren desmantellats i les restes traslladades a les catacumbes. Fou llavors quan es crearen les tres grans necròpolis de la ciutat: Père Lachaise, Montmartre i Montparnasse. La procedència de les despulles es marcava a les catacumbes amb unes plaques, on també s’anotava el dia que havien estat dipositades. Allà, s’arranjaven seguint una estètica romanticomacabra. Els ossos s’apilaven els uns damunt dels altres, deixant a la vista l’apòfisi dels més llargs, com tíbies i fèmurs. Després els cranis es feien servir per fer frisos i dibuixar formes diverses, com portes o creus.

Als morts dels cementiris s’hi sumaren els de la Revolució Francesa. Els cadàvers de les massacres del setembre del 1792 i els provinents d’algunes presons foren llençats pel pou de la casa de la Tombe-Issoire, que reobrí per a l’ocasió. El cens de les catacumbes anà augmentant i, amb ell, el nombre de personatges cèlebres, entre els quals Robespierre, Marat, Charles Perrault, Jean de la Fontaine, Rabelais, Montesquieu o sant Ovidi, que després de mort estigué a dues catacumbes. Primer a les de Roma, des d’on fou traslladat a París a petició del papa Alexandre VII, i després a les de la capital gal·la, quan el 1804 s’hi traslladaren els ossaments del convent dels caputxins. 

L’arribada de més i més cossos contribuí a corrompre l’aire espès i humit de les catacumbes, que al cap de poc temps esdevingué irrespirable per als obrers dedicats a mantenir les restes humanes. Louis Héricart de Thury, enginyer encarregat de la conservació de les catacumbes a inicis del segle XIX, hi trobà la solució. Aprofità els pous que abastien d’aigua algunes de les cases situades a sobre de les catacumbes. Com que arribaven més avall de les pedreres, en foradà els maons de les parets per posar-hi colls d’ampolla amb taps de suro, de forma que només calia obrir-los perquè hi entrés aire nou. 

La construcció d'elements sepulcrals
Aquesta fou una de les moltes millores que va fer Héricart de Thury, a qui se li encomanà la tasca d’agençar el desordre causat durant la Revolució. Retirà la terra que obstruïa els túnels; construí una escala per comunicar els dos pisos de les catacumbes, units fins aleshores per una rampa escarpada; amplià les galeries, que de vegades només feien un metre d’alt; excavà pous per eliminar-ne l’aigua; obrí vestíbuls a totes les entrades; perforà noves galeries per distribuir millor les restes, ja que en algunes parts els murs d’ossos feien més de 30 metres de gruix. A més, gran admirador com era d’aquella ossera immensa, decidí convertir-la en monument sepulcral. Hi col·locà creus, obeliscs, altars i criptes, i hi inscrigué frases i versos sobre la vida i la mort per “trencar amb la sinistra i negra monotonia”.

També rescatà de l’oblit els morts de la Revolució, destacant amb un discret cenotafi expiatori les despulles de les víctimes de les matances del setembre del 1792 i arranjant una cripta en el lloc on s’havien col·locat les tombes dels primers caiguts durant la insurrecció.

El primer monument que s’aixecà serví per reforçar la renovació de l’aire, ja que es tractava d’un llum sepulcral situat a sobre d’un pedestal on es mantenia viva una flama. Un altre fou la conversió en font d’un naixement d’aigua freàtica que van descobrir els treballadors que es dedicaven al manteniment de les restes humanes. Després de construir-hi un estany i un aqüeducte subterrani, Thury la poblà amb quatre orades xineses. Segons els obrers, els canvis del temps podien predir-se en funció de si les orades estaven més estona a la superfície o al fons de l’estany. 

Thury també obrí les catacumbes al públic, que podia visitar-les lliurement, en solitari o en grup. Un traç negre pintat al sostre indicava el camí que es podia recórrer, que incloïa l’ossera i part de la pedrera. Ell mateix feia de guia ocasional i sempre portava els visitants a descobrir una de les grans curiositats de les catacumbes, una rèplica en miniatura del port de Maó feta per un soldat que el 1756 havia lluitat a la batalla de Menorca sota les ordres del mariscal de Richelieu. Décure, que així es deia, modelà entre el 1777 i el 1782 el port de l’illa i algunes de les seves vistes. Malauradament, morí a causa d’una esllavissada quan construïa l’escala que havia de donar accés a la seva escultura, que Thury s’encarregà de conservar i millorar.

Després de la destrucció de l’església dels Sants Innocents i de la conversió del cementiri en lloc públic, totes les creus, tombes i inscripcions que no foren reclamades per les famílies es portaren a la casa de la Tombe-Issoire per ser arranjades a l’interior del recinte. Una de les peces conservades fou la tomba de l’amant de Lluís XV, morta el 1751. L’últim trasllat a les catacumbes es féu el 1859. Tot i que el nombre exacte és impossible de verificar, es calcula que hi reposen més de sis milions de parisencs. Un d’ells, el mateix Héricart de Thury, qui decidí advertir a tot futur visitant del respecte que infligia el lloc que amb tanta cura havia custodiat amb un vers situat a l’actual vestíbul d’entrada, a 20 metres sota terra: “Atura’t! Vet aquí l’imperi de la mort”.

París és com un formatge gruyère. La ciutat amaga al subsòl un laberint de túnels que van començar a foradar-se al segle XII per extreure’n materials de construcció. Les pedreres constitueixen una xarxa de galeries de gairebé 300 quilòmetres que s’han utilitzat com a ossaris, cellers, refugis en temps de guerra i com a emplaçament per al cultiu de xampinyons. A més de les visites, a aquesta urbs subterrània s’organitzen festes, sopars o concerts. Tot i que l’accés lliure està prohibit i moltes de les antigues entrades han estat segellades, els anomenats cataphiles aconsegueixen entrar-hi per explorar aquest laberint de passadissos immens. 

La visita a l’ossera 
Avui dia, la visita a les catacumbes se centra en l’ossera, que ocupa una superfície d’onze mil metres quadrats. Es tracta d’un recorregut de dos quilòmetres que transcorre a uns 20 metres de profunditat per unes galeries laberíntiques de menys de dos metres d’alt. S’hi poden veure alguns dels monuments aixecats per Héricart de Thury, com la Font de la Samaritana o les Tombes de la Revolució. El llum sepulcral només es pot veure en la visita guiada. 

Localització de les catacumbes 
Les catacumbes es troben al districte 14 de París, al barri de Petit-Montrouge (fins a la reforma administrativa que l’any 1860 va establir els límits actuals de la ciutat, el territori que conforma aquest barri formava part de la comuna veïna de Montrouge). Les catacumbes són sota el triangle que formen l’avinguda de René Coty, a l’est; l’avinguda del general Leclerc, a l’oest, i el carrer de Rémy Dumoncel, al sud. L’entrada és al vèrtex superior, a la plaça Denfert Rochereau, i, la sortida, al número 36 del carrer Dumoncel. 

’Champignonistes’ 
La humitat que hi havia a les antigues pedreres propicià una activitat insòlita, donat el lloc on es desenvolupava: el conreu de xampinyons. Els champignonistes feien fileres amb fem de cavall, els sembraven i els recol·lectaven unes setmanes més tard.