A finals del segle XV, tenir esclaus s'havia convertit en una cosa normal per als portuguesos establerts al Brasil. “O Brasil é o café, e o cafe é do negro” és una frase feta que els brasilers fan servir quan volen remarcar el paper fonamental que van jugar els esclaus en la formació i el naixement del país. Però el cafè va venir després, primer seria el sucre. La seva planta s’havia adaptat perfectament a les terres brasileres i als latifundis cada vegada calien més mans. Els indígenes no resistien el treball forçat a què els sotmetia l’home blanc. Preocupats per la seva elevada mortaldat, van ser els missioners jesuïtes els primers de recomanar el tràfic d’africans. Eren més resistents i més bons coneixedors de la producció agrícola que els indis autòctons, i aviat es van convertir en la principal mà d’obra de les plantacions. Cap d’ells completava una dècada treballant-hi. Els maltractaments, les jornades laborals de divuit hores, les racions alimentàries minses i les condicions higièniques els oferien una esperança de vida de set anys tirant llarg. Però això no preocupava els propietaris, que en menys de cinc anys els tenien amortitzats.

Abusos, explotació, maltractaments, càstigs salvatges…
Contràriament al que a vegades la historiografia brasilera ha plantejat, avui se sap que la població africana no va acceptar submisa el seu destí. Allà on hi va haver esclavització, hi va haver revoltes i resistència: incendiaven plantacions, dispersaven els ramats i atacaven els senyors. Tot i les tortures que els esperaven com a càstig –cremades amb ferros roents, mutilacions, assotaments públics mortals–, milers d’esclaus intentaven fugir constantment. Els qui se’n sortien sabien que a partir d’aquell moment haurien de viure selva endins, però era preferible viure en llibertat entre les feres que en captivitat entre els humans. Va ser d’aquesta manera com van néixer els quilombos, el nom africà amb què es van anomenar les comunitats que es van anar formant boscos endins i que en alguns casos, com en el de Palmares, van arribar a tenir més de deu mil habitants i van perdurar més d’un segle. 

Un dels seus trets més singulars, i que avui dia resulta una curiositat antropològica única al món, va ser la convivència de membres d’ètnies, cultures i llengües africanes diferents.

"El líder negre de totes les races"
Un personatge destacat dels quilombos va ser Zumbi. Tot i que en sabem poc, el que sí que és certer és que va acabar dirigint dues de les insurreccions d'esclaus més importants del Brasil documentades entre el 1676 i el 1695. Zumbi va encapçalar la resistència del 'quilombo de Palmares'. A la imatge, el bust dedicat a la seva figura a Brasília amb la inscripció "El líder negre de totes les races".