El 1875, la revista professional El Siglo Médico afirmava que “por leyes fisiológicas, la mujer médico es un ser dudoso, hermafrodita o sin sexo y en todo caso un monstruo”. Només 14 anys després d’aquest article ja hi havia cinc llicenciades en medicina (tres per la Universitat de Barcelona, dues per la de València) i, cal dir-ho?, totes elles tenien un físic de dona perfectament estàndard. Això sí: amb una determinació i una valentia potser més altes que la mitjana de l’època.

Una treballadora incansable
Una d’aquestes pioneres va ser la valenciana Concepció Aleixandre. Després d’acabar la carrera amb notes excel·lents, es va traslladar a Madrid, on es va doctorar com a especialista en ginecologia. No va tenir problemes per trobar feina en un hospital, però ella no estava feta per limitar-se a un horari preestablert de visites concertades. Volia contribuir a l’educació higiènica i sanitària de les dones; volia millorar el seu sistema de vida, especialment de les més pobres; volia canviar coses.

El nom de la doctora Aleixandre va començar a sonar molt aviat. Al seu consultori privat hi acudien pacients de tota mena atretes per la seva fama de persona propera, i només feia pagar les que s’ho podien permetre. Alhora es va donar a conèixer als cercles professionals, com la Societat Ginecològica Espanyola o l’Institut Mèdic Valencià. Va fer xerrades divulgatives, va escriure articles i va participar en congressos internacionals. Fins i tot va patentar un petit dispositiu per a dones que patien prolapse d’úter. Estava a l’última dels progressos científics (va viatjar arreu d’Europa per conèixer les darreres novetats), i no era rar trobar el seu nom en un anunci de premsa, recomanant algun medicament. 

Activista feminista i presidenta de la Unión de Mujeres de España
Si l’activitat científica era intensa, també ho va ser el seu activisme feminista en diverses entitats, com la Unión de Mujeres de España –sufragista, interclassista, aconfessional, propera al socialisme–, d’on va ser la presidenta el 1920. La doctora Aleixandre va morir a València amb 90 anys. El dret de vot l’havia segrestat temporalment la dictadura franquista, però les seves lluites professionals i socials estaven condemnades a triomfar.