Quan Aris Kindt, una freda nit d'hivern del 1632, va robar la capa a un cavaller, no es podia imaginar les macabres conseqüències del seu acte. La policia d'Amsterdam el va enxampar i l'endemà mateix va ser conduït a la forca. Però el fet singular del cas no és la contundència de la condemna, ja que Kindt era un delinqüent reincident que feia temps que estava en situació de crida i cerca.

Just en aquells dies, el gremi de cirurgians iniciava el cicle anual de disseccions públiques, que consistia a obrir un cos humà i desvelar-ne tots els secrets davant d'un auditori format majoritàriament per metges, estudiants, però també per desenes de curiosos que pagaven l'entrada per assistir a un dels esdeveniments més esperats. Si bé l'Església prohibia les disseccions de ciutadans corrents, perquè ho considerava una mutilació tant del cos com de l'esperit, els delinqüents eren una excepció. I de resultes d'aquestes circumstàncies, el cos inert de Kindt jeu en l'obra mestra de Rembrandt, on el pintor supera un cop més les convencions d'un gènere, el dels retrats corporatius, gràcies a la disposició dinàmica dels personatges.

Amb gran eloqüència, el confrare major dels cirurgians explicava la funció de cada un dels òrgans del dissortat individu. Aquestes disseccions s'iniciaven per l'abdomen, però potser per estalviar-nos la carnisseria, Rembrandt mostra només els tendrums de la mà. No hi devia parar gaire atenció, ja que els experts han detectat algunes anomalies anatòmiques: imprecisions en les insercions dels músculs i el fet que el braç disseccionat és més llarg que l'altre.