Subscriu-t'hi
Preguntes i respostes

Qui va dir a Martí l'Humà "és del meu fill, la successió del regne"?

Abans que el rei morís, Margarida de Montferrat va exigir-li que nomenés successor el seu fill Jaume, però aquesta acció desesperada no li va servir de res

Agnès Rotger
Il·lustració del segle XIX de Morella, la ciutat on va morir Margarida de Montferrat
Il·lustració del segle XIX de Morella, la ciutat on va morir Margarida de Montferrat Dámaso Calbo i Rochina de Castro / Wikimedia Commons

Maig de 1410, monestir de Santa Maria de Valldonzella. Martí l’Humà vivia les seves últimes hores, dins el llit d’una cambra mig en penombra. Ningú no parlava, només se sentia la respiració feixuga del malalt, la seva dolorosa lluita per inhalar l’aire espès i perfumat d’encens. Al seu voltant, els qui el vetllaven també semblava que estaven en un estat letàrgic. Però de cop i volta la porta es va obrir i es van sobresaltar tots. Entrava amb pas enèrgic una dama d’edat madura, que no mostrava la reverència temorosa dels súbdits i servents, sinó l’acció decidida dels qui estan acostumats a manar. 

L’exigència per quedar-se amb la successió del regne 
Era Margarida de Montferrat, parenta del rei i membre de la segona casa més poderosa del país: el comtat d’Urgell. Les dues famílies tenien bones relacions, i havien estat molts els cops que havien compartit àpats o caceres. Però aquest cop Margarida no venia a fer una visita de cortesia: venia a exigir a Martí que nomenés successor el seu fill Jaume. El rei, però, no semblava disposat –o ja no li era possible– a respondre a la dama. I ella, plena de fúria, el va agafar per la camisa i el va sacsejar mentre cridava: “És del meu fill, la successió del regne!”. Aquesta acció desesperada no li va servir de res. Però no es va rendir, ni llavors, ni quan va saber que Martí havia mort, ni després que el compromís de Casp proclamés Ferran d’Antequera. Mai no renunciaria al que s’havia convertit en la missió de la seva vida: veure el seu Jaume coronat. 

De poderosos a dissortats 
Nascuda al voltant de 1360, filla de Joan II de Montferrat i d’Elisabet de Mallorca, Margarida es va casar amb el poderós Pere II d’Urgell. Van tenir set fills plegats, i van veure com el primogènit anava guanyant la confiança del rei i escalant posicions a la cort fins a esdevenir lloctinent. Ja vídua, aquella dona de personalitat esclatant es va dedicar plenament a la causa del seu fill, empenyent-lo a lluitar fins i tot quan era evident que tot estava perdut. A causa d’això, Margarida va acabar la seva vida allunyada del poder, humiliada i pobra, i el seu fill Jaume, empresonat al castell de Xàtiva i recordat per sempre amb el malnom del Dissortat.

Subscriu-t'hi

Portada del SÀPIENS 220 (juliol 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del SÀPIENS 220 (juliol 2020)

A la recerca dels galions perduts

Resseguim la investigació subaquàtica que busca els vaixells enfonsats en la batalla naval més important de la guerra dels Segadors

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto