Maig de 1410, monestir de Santa Maria de Valldonzella. Martí l’Humà vivia les seves últimes hores, dins el llit d’una cambra mig en penombra. Ningú no parlava, només se sentia la respiració feixuga del malalt, la seva dolorosa lluita per inhalar l’aire espès i perfumat d’encens. Al seu voltant, els qui el vetllaven també semblava que estaven en un estat letàrgic. Però de cop i volta la porta es va obrir i es van sobresaltar tots. Entrava amb pas enèrgic una dama d’edat madura, que no mostrava la reverència temorosa dels súbdits i servents, sinó l’acció decidida dels qui estan acostumats a manar. 

L’exigència per quedar-se amb la successió del regne 
Era Margarida de Montferrat, parenta del rei i membre de la segona casa més poderosa del país: el comtat d’Urgell. Les dues famílies tenien bones relacions, i havien estat molts els cops que havien compartit àpats o caceres. Però aquest cop Margarida no venia a fer una visita de cortesia: venia a exigir a Martí que nomenés successor el seu fill Jaume. El rei, però, no semblava disposat –o ja no li era possible– a respondre a la dama. I ella, plena de fúria, el va agafar per la camisa i el va sacsejar mentre cridava: “És del meu fill, la successió del regne!”. Aquesta acció desesperada no li va servir de res. Però no es va rendir, ni llavors, ni quan va saber que Martí havia mort, ni després que el compromís de Casp proclamés Ferran d’Antequera. Mai no renunciaria al que s’havia convertit en la missió de la seva vida: veure el seu Jaume coronat. 

De poderosos a dissortats 
Nascuda al voltant de 1360, filla de Joan II de Montferrat i d’Elisabet de Mallorca, Margarida es va casar amb el poderós Pere II d’Urgell. Van tenir set fills plegats, i van veure com el primogènit anava guanyant la confiança del rei i escalant posicions a la cort fins a esdevenir lloctinent. Ja vídua, aquella dona de personalitat esclatant es va dedicar plenament a la causa del seu fill, empenyent-lo a lluitar fins i tot quan era evident que tot estava perdut. A causa d’això, Margarida va acabar la seva vida allunyada del poder, humiliada i pobra, i el seu fill Jaume, empresonat al castell de Xàtiva i recordat per sempre amb el malnom del Dissortat.