Avui en dia la lectura és un acte solitari, íntim i, sobretot, silenciós; al contrari del que passava als inicis de la paraula escrita, quan la norma més habitual era llegir en veu alta. El canvi de tendència es va produir cap al segle IX, amb la generalització dels signes de puntuació. Cinc-cents anys més tard, l'arribada de la impremta va acabar de consolidar aquest procés.

Al segle IV aC l'historiador grec Plutarc relata una anècdota ben curiosa. Les tropes d'Alexandre el Gran quedaren atònites quan veieren el seu general llegint en silenci una carta de la seva mare. Vuit segles després, sant Agustí conta en les seves Confessions una altra anècdota similar. Li va passar quan es traslladà de Cartago (a l'actual Tunísia), la seva terra natal, a Milà, on l'havien cridat per fer classes de literatura i retòrica. A la ciutat italiana va conèixer sant Ambrosi, un lector poc convencional, atès el que diu d'ell: "Quan llegia, els seus ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes".

Lloança de l'oralitat
Ens pot costar creure-ho, però a l'antiguitat la norma habitual no era llegir en silenci, com fem ara la majoria de nosaltres, sinó en veu alta. El grec clàssic disposava de més de deu verbs per referir-se a l'acció de llegir. El que ens ha arribat, però, és el que li manllevà el llatí: 'legere'. Significa 'recollir', 'seleccionar'. Una etimologia similar té el verb anglès 'read'. Entre les seves accepcions trobem la d''endevinar, interpretar'. Tots aquests significats ens remeten a un temps en què llegir era considerat un procés visual de selecció i anàlisi de paraules. Les primeres lletres que donà l'escriptura fa cinc mil anys a Mesopotàmia arribaren sota la forma de signes pictogràfics. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment.

Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa sobre aquest tema: 'scripta manent, verba volent'. Actualment ha passat a significar 'allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent'. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta -que té ales i pot volar-, en comparació de la silenciosa paraula sobre la pàgina -que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l'obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les 'scripta', perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en 'verba', paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia -l'arameu i l'hebreu- no distingeixen entre l'acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.

No és casualitat que l'escriptura es concebés en els seus inicis com un acte verbal. Va néixer per ajudar a la memòria humana, i la seva irrupció es produí en una societat on la parla era el mitjà habitual d'aprenentatge. Ja a la Grècia clàssica, els rapsodes i els aedes eren els encarregats de recitar en públic els grans poemes homèrics (la 'Ilíada' i l''Odissea'). Va ser al segle VIII aC, amb l'adopció de l'alfabet fenici, quan aquests textos es fixaren per escrit per assegurar la seva pervivència a les futures generacions. Fou, sens dubte, una gran revolució que no agradà, però, a tothom. Al segle V aC Sòcrates carregà durament contra els llibres. Els qualificà d'eines inútils, ja que no podien explicar el que deien, sinó repetir les mateixes paraules una vegada i una altra amb l'ajuda de la veu. Ell preferia el mètode de la maièutica, consistent a fer brotar el coneixement en la ment dels seus deixebles a través del diàleg a base de preguntes i respostes. Un dels seus alumnes més avantatjats, Plató anà més lluny en aquestes crítiques i va considerar que l'escriptur minvava la capacitat de memòria dels humans. En tot cas, quan cedí a posar per escrit els seus pensaments, ho féu en forma de diàlegs, que era el que s'aproximava més a l'oralitat i a la maièutica socràtica.

La memòria del món
El canvi de tendència es produí a la Biblioteca d'Alexandria, fundada al segle IV aC. El maneig de grans quantitats de documents escrits obrí gradualment la possibilitat d'una lectura silenciosa i, per tant, més ràpida. Per aconseguir-ho, però, calgué ordenar els textos. El filòleg Aristòfanes de Vizanci va ser qui en el segle III aC començà a separar les frases amb signes de puntuació. Fins aleshores els escribes, familiaritzats amb les convencions del seu ofici, no havien necessitat aquests ajuts visuals. Aristòfanes, però, no creà escola. Persistí la pràctica de copiar els manuscrits en allò que els llatins anomenarien 'scriptio continua', sense separació de paraules.

Al segle II aC, en iniciar Roma la conquesta de Grècia, les biblioteques, considerades la "memòria del món", es convertiren en un botí de guerra molt preuat. A la capital del Laci, la lectura silenciosa fou més aviat escassa, però no del tot insòlita -es practicava sobretot amb les cartes. En la resta de casos es preferia la lectura en veu alta. Ja a les escoles, als nens se'ls ensenyava a modular bé la veu davant textos d'autors com Virgili o Horaci, que havien estat escrits amb un estil més propi de l'oralitat. Es tractava d'una pràctica que reflectia l'ideal de l'orador predominant en la cultura antiga. En privat, entre les classes benestants, també era freqüent la lectura en veu alta, exercitada per un lector, generalment un esclau. Solien tenir lloc durant un àpat i servien per fer relacions socials.

Durant l'edat mitjana fou dins dels 'scriptoria' dels monestirs on s'anà aplanant el camí cap a la lectura silenciosa. Els monjos amanuenses més avantatjats solien saber de memòria els textos que transcrivien. Per els que no eren tan talentosos, però, s'ideà un mètode d'escriptura conegut com a 'per cola et commata', consistent a dividir el text en línies que tinguessin sentit. Aquest sistema permetia trobar més fàcilment un passatge, i servia d'orientació per abaixar o apujar la veu quan tocava.

A partir del segle VIII llegir fou més fàcil amb la irrupció de les lletres minúscules -fins aleshores les majúscules havien estat l'única forma d'escriptura que havia existit. Segons una llegenda, va ser el monjo anglosaxó Alcuí de York, mestre de Carlemany, qui les inventà per ajudar l'emperador franc a llegir millor. Els que acabaren de completar la llarga llista de signes de puntuació que utilitzem avui dia i que ens faciliten la lectura silenciosa foren els escribes irlandesos de l'alta edat mitjana.

Les primeres regles que exigien silenci als 'scriptoria' dels monestirs daten del segle IX. Fins aleshores els monjos treballaven amb dictats o bé llegint en veu alta el text que copiaven. Alguns dogmàtics es mostraren inquiets. Tot i que era una pràctica que facilitava la concentració, consideraven que la lectura silenciosa permetia somiar desperts i propiciava el pecat capital de la peresa -ja no s'havia de perdre temps a pronunciar verbalment les paraules. Però la lectura silenciosa comportava un perill més gran que els pares de l'Església no havien previst: un llibre que podia llegir-se en privat donava ales a la interpretació individual dels evangelis.

És una incògnita, però, saber si hi hagué monjos que pogueren filar tan prim, a causa del cansament que arrossegaven. Algunes de les queixes sobre la seva feina s'han trobat anotades als marges dels libres que transcrivien. Una data de mitjan segle XIII diu el següent: "És una tasca penosa que apaga el llum dels ulls, doblega l'espatlla, esclafa vísceres i costelles, causa dolor als ronyons i fatiga en tot el cos". A aquest cansament s'hi ha d'afegir l'enorme esforç que els monjos exigien als seus ulls: les habitacions on tractaven de llegir estaven a les fosques a l'estiu per protegir-les de la calor i sovint no podien encendre espelmes per por dels incendis; a l'hivern la foscor era natural perquè les finestres, necessàriament petites per evitar el fred, només deixaven entrar una minsa llum.

Tot això passava a dins dels monestirs. A fora, la lectura en veu alta continuava gaudint de molt bona salut. A causa de l'alt nombre d'analfabets que hi havia, els joglars i els trobadors eren els encarregats d'animar amb les seves veus fires i mercats. Durant l'edat mitjana, a les corts o a les cases més humils també es recuperà el costum romà de passar una bona estona amb lectures en veu alta a càrrec d'un familiar. Els mateixos escriptors d'aquesta època eren conscients que els seus lectors escoltaven el text en lloc de veure'l. Prova d'això és que exhortaven a "posar ovelles" a un relat. Tot i estar a l'abast només d'una minoria, el llibre anà agafant força a poc a poc. L'aparició de la impremta de Gutenberg al segle XV marcà un abans i un després en la història de la lectura. Per primer cop es produïen llibres ràpidament i en grans quantitats.

La llum de la il·lustració
Els primers llibres, però, que s'imprimiren eren grans i, per tant, difícils de manejar i transportar. La solució no es féu esperar. El 1501 l'humanista italià Aldo Manuzio començà a imprimir llibres més petits. Com que es tractava de volums més barats, els llibres deixaren de ser un senyal de riquesa per passar a ser el símbol de l'aristocràcia intel·lectual. L'aparició de la impremta obligà també cada llengua a fixar la seva ortografia. Era l'oportunitat perquè persones que parlaven la mateixa llengua en països llunyans es regissin per un mateix patró de signes a l'hora d'imprimir les seves obres. Amb l'ortografia es garantí, doncs, la unitat de la llengua parlada.

Amb l'esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i obres satíriques en les quals es criticava el govern i l'Església, obres que es distribuïen de manera clandestina. La Revolució Industrial comportà l'escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. La reducció de la jornada laboral féu que la gent tingués més temps per llegir. Aviat les empreses editorials se sentiren desbordades. La gent es rebel·là contra les lectures serioses. El que volien eren obres més mundanes, fàcils i plaents -les novel·les de ficció com les de Jules Vern causaren furor. Tot i que el llibres s'havia convertit en un producte de consum privat, el plaer per la lectura en veu alta es mantenia viu. A Europa, la novel·la per lliuraments es continuà llegint en veu alta fins a la Primera Guerra Mundial. Després,, la ràdio i la televisió agafaren el relleu d'aquest mil·lenària tradició oral.

Aquesta secció es va publicar al SÀPIENS número 77, publicat el març de l'any 2009.